Joan Llinares: “S’ha intentat desprestigiar la funció pública en benefici dels negocis privats i això és corrupció”

Joan Llinares (Alzira, 1953) sosté amb vehemència que Espanya necessita una normativa anticorrupció que protegisca els denunciants. Sense seguretat, la corrupció continua manant, apunta des del seu despatx al carrer de Navellos, a València. L’home que va alçar les estores de l’IVAM i del Palau de la Música catalana, portant els seus responsables al jutjat per desfalc en els fons públics, és des del 2017 director de l’Agència Valenciana Antifrau, un organisme pioner en la lluita contra la corrupció que ja supera les mil investigacions.

Està quatre anys al capdavant de l’Agència Valenciana Antifrau, una institució pionera en la lluita contra la corrupció, però ja venia de treballar aquestes estratègies en altres àmbits Com ha evolucionat el context?

Al País Valencià s’ha pretés construir una estratègia de prevenció i lluita contra la corrupció, no sols per la posada en marxa de l’Agència, sinó per altres normes que des de les Corts Valencianes i el Consell mateix s’han anat construint: la llei de lobbies, la millora dels sistemes d’integritat pública amb els codis ètics, la millora de la llei de transparència, la creació d’una conselleria específica... Tot això en conjunt mostra que a la Comunitat Valenciana s’ha anat construint un marc d’integritat pública, base i fonament de la prevenció i la lluita contra la corrupció a Europa.

El problema és que aquest marc ja no pot anar més enllà, perquè moltes normes per a desenvolupar-lo són de competència estatal. Hi ha una disfunció entre el que l’Estat hauria d’estar fent i el que s’ha fet en algunes comunitats autònomes. Estructures com les nostres ens trobem que l’Estat no fa res. Hi ha una directiva europea que obliga els estats a protegir els denunciants de corrupció, que és la clau de qualsevol sistema que vulga lluitar contra la corrupció: o protegeixes els testimonis o la corrupció continua manant. Hi ha un desequilibri entre el corrupte, que sol ser gent amb poder, davant del funcionari, el ciutadà o l’empresari que es veu víctima de tots aquests processos.

La directiva es va aprovar fa ja temps...

El Parlament Europeu dicta el 2019 la directiva i l’Estat té dos anys per a transposar-la. Hi ha parlaments autonòmics que han fet les seues pròpies lleis avançant-se a la directiva, però l’Estat, passats els dos anys, no ho ha fet. Això implica modificar el Codi penal, la Llei d’enjudiciament criminal, l’Estatut dels Treballadors, la Llei de protecció de dades... En tot això, que ens impedeix poder avançar, l’Estat no fa absolutament res.

Em preocupa que hi haja processos que s’han iniciat amb molt d’esforç, amb una oposició burda en molts casos, després de tot el que hem viscut en els territoris autonòmics, i que a Madrid no els done la gana assumir les responsabilitats que haurien de tindre en la lluita contra la corrupció. Es dediquen al fet que la corrupció és el que el Codi penal castiga, que és el que els va bé, perquè apareix un sistema judicial fet per als ‘furtagallines’ i els senyors de coll blanc. O es tarda vint anys a jutjar-ho quan han mort la meitat dels testimonis o han tingut temps de sotmetre els testimonis i ixen indemnes, amb sentències que fan riure i sense recuperar els béns.

En aquest àmbit de protecció d’alertadors, en què l’Agència és pionera, com ha sigut l’experiència? Com afecta, per exemple, en l’àmbit psicològic?

L’experiència és la de necessitar auxili psicològic per als denunciants i per a la nostra gent. El poder corrupte està ací i exerceix amb tota la brutalitat que pot. Hi ha funcionaris a qui s’expedienta cada dos per tres per respirar, nosaltres tenim protegides 27 persones. Tenim sentències en què un jutge diu a un ajuntament que està utilitzant la legalitat administrativa per a represaliar una persona que els molesta, perquè és un testimoni de la Fiscalia en diversos casos de corrupció. És una absoluta inacció per part dels que haurien d’estar protegint a qui té la valentia de donar la cara i, quan els passa el que els passa, s’esdevé el que indica la directiva europea: la corrupció continua, perquè la gent té por de denunciar.

En aquest sentit, no hi ha un encreuament de dades o un sistema d’alertes, per als funcionaris que denuncien per la via penal, per exemple, i les represàlies contra ells en la via administrativa?

No hi ha un sistema en què la protecció es puga estendre al fet que un expedient disciplinari hauria de paralitzar-se. Nosaltres no tenim potestat quan un cas es judicialitza, que sol ser per part del funcionari per a defensar-se d’una sanció i a més ha de pagar-se els advocats. Als ajuntaments els advocats els els paguem tots i com que ix debades es dediquen a hostilitzar. El denunciant de corrupció hauria de tindre suport legal; nosaltres donem assistència i acompanyament jurídic, però en l’àmbit judicial no podem representar-lo. Tot això hauria d’incorporar-se a la normativa estatal. Per això nosaltres mantenim la via anònima per a presentar les denúncies, perquè la primera cosa que farà el corrupte és buscar qui l’ha denunciat, té les vies judicials per les quals pot exigir l’expedient. Es pot anonimitzar per a una part, però no per al jutjat.

Destaca, també en el cas de l’Agència catalana, que, quan s’analitzen els resultats anuals, hi ha molts casos d’irregularitats a escala municipal, un àmbit que potser venia apartat del focus i que també afecta diners públics malversats.

En la nostra memòria, estadísticament, són els ajuntaments la institució majoritària. També perquè tenim 542 ajuntaments i només tres diputacions i una institució autonòmica. En l’àmbit municipal s’ajunten molts factors: alguns ajuntaments mai han tingut fortalesa administrativa i jurídica perquè són menuts, moltes vegades captius de les mateixes empreses contractistes dels serveis. Són empreses que operen sense control, que porten estudis aprovats per grans bufets especialitzats que no passen la mínima anàlisi de l’Agència per incompliments, per revisions de preus... Qui controla això? Hauria de ser una estructura potent dels ajuntaments, que o no existeix o se l’han carregada. Des del 2008, quan es decideix que el capítol 1 sobra, es deixa en mans de les empreses l’objectiu de les quals és tindre beneficis.

En aquests casos, és l’Ajuntament qui demana la revisió o són funcionaris?

Solen ser persones de dins, vinculades a la gestió. Algú que veu el contracte i, davant la incapacitat de l’Ajuntament de fer l’anàlisi, arriba fins ací. Hem vist pròrrogues de contractes en què s’aprofita per a introduir elements que no tenen res a veure amb el contracte originari, amb un informe de la Secretaria General en contra que es tapa amb l’informe típic de l’il·lustre catedràtic de dret de no sé quina universitat que diu el contrari. En aquestes situacions, l’Agència ha intervingut i ha fet l’informe, on es veu com de descarat que és Sa Il·lustríssima. S’ha intentat desprestigiar la funció pública en benefici dels negocis privats i això és corrupció, i d’això guanya diners moltíssima gent.

Parlant de catedràtics, han tingut algun expedient de la universitat?

En la memòria es pot trobar. Ens està portant moltes conseqüències. La universitat està dins de la competència de l’Agència, encara que sembla que la llei està feta per als altres. És una realitat que resulta incòmoda per a molts: en un estany tan plàcid, algú arriba i hi tira una pedra que a vegades remou el fons. Hem passat de la gran corrupció reclosa en l’àmbit penal, de la Gürtel, els Blasco… a la realitat, que en certa manera va fer possible l’anterior. L’avantsala de la corrupció és donar per bones tantíssimes irregularitats.

En volum d’expedients, els de convocatòries d’ocupació superen els de contractació pública.

Són el 48% els relacionats amb recursos humans, que abasta processos de promoció, qüestions retributives, incompatibilitats... Ens va sorprendre, perquè també destaca que en denunciants protegits tenim molts policies locals. En paral·lel, en casos d’accés a la funció pública ens hem trobat amb una quantitat d’expedients en què s’ha plantejat la revisió d’actes administratius relacionats. Són casos que estan oberts en bona part. I la gent que no veu en això corrupció? Donar-li una ocupació per a tota la vida a una persona que no té els mèrits ni ha fet l’esforç per a accedir a la funció pública com manen les lleis... És un acte suprem de corrupció, no sols perquè els diners de tots van a algú que no hi té cap dret, sinó perquè ignora els articles 14, 23 i el 103 de la Constitució.

A què creu que es deu aquest augment?

Bé, durant deu anys ha estat paralitzada la reposició de les vacants de la crisi. Estem en una etapa en què bona part de la gent que va accedir a la funció pública ha de jubilar-se i no hi haurà transferència de coneixement. Hi ha moltes convocatòries aquests anys i el que està en joc és si estem aplicant els sistemes de selecció de funcionaris que garanteixen la igualtat, l’objectivitat, el mèrit, la capacitat i els requisits legals. On hem detectat quantitativament més casos és en la Policia Local. Els dos expedients que vam tancar el 2021 han acabat en els tribunals per sospites d’indicis penals. Quan arriben ací, nosaltres paralitzem l’actuació i lliurem la informació. En les sentències es reconeix que el nostre sistema penal no castiga aquestes conductes, perquè no hi ha supòsits penals que hi encaixen. En una oposició a la Policia Local, a Benidorm, la sentència indica que no es pot demostrar qui filtra, encara que els fets constaten que es va filtrar. Això és una vulneració dels principis constitucionals d’accés a la funció pública, no es tracta d’algú a qui no li ha agradat el resultat de l’examen. La ciutadania té dret a tindre uns funcionaris impecables, per això hem proposat reformar el sistema.

Per a les oposicions municipals?

Cal accelerar l’escola d’administració pública, com marca la llei de funció pública. En altres comunitats les oposicions estan centralitzades i es gestionen des de l’escola, que estableix els cursos específics de formació per als funcionaris que accedeixen a aquests cossos.

Sembla que ha hagut d’arribar la casualitat que presentaren la memòria amb l’escàndol de l’Ajuntament d’Alacant per moure fitxa.

Així ho ha dit la Generalitat. Esperem que ho mantinguen i ho posen en marxa. Ara existeix l’Ivaspe (Institut Valencià de Seguretat Pública), però hauria de ser una extensió de l’escola de funció pública, com a branca especialitzada.

Hi ha un ajuntament en què han arxivat quasi huitanta expedients de denúncia. Els preocupa un ús partidista dels recursos de l’Agència?

Ens preocupa que la corrupció s’utilitze per a atacar uns altres sense revisar el que cadascú fa. Quan la corrupció s’utilitza com a arma política, mal camí. Les coses que han ocorregut ací tenen prou entitat i han produït prou de mal perquè hi haguera un pacte dels diferents partits de lluita contra la corrupció, començant per establir en els partits mapes de risc que eviten que hi entren corruptes.

Concretament, a l’Ajuntament de València han arxivat 80 denúncies del PP respecte de la gestió de Compromís i PSPV.

Per a mi el primer problema és que qui denuncia la corrupció sense fer una revisió de la seua pròpia història no té gens d’interés a lluitar contra la corrupció ni buscar una Administració més íntegra. L’única cosa que fa és política, i de la pitjor. Si a més utilitza institucions, que funcionaris que haurien d’estar fent les seues tasques en casos concrets i reals es dediquen a analitzar casos que no porten enlloc, s’ho hauria de fer mirar. Però nosaltres no podem impedir que s’utilitzen els canals de denúncia. Crec que amb el temps es normalitzarà i l’Agència serà un instrument per a resoldre problemes i no per a aprofitar la seua existència per a fer política de la roïna.

Des del 2018, quan es crea l’Agència amb tantes reticències, fins i tot per a dotar-los d’una infraestructura, com veu el recorregut?

No és un recorregut lineal, té molts racons. Però quan s’han demanat recursos s’han donat. El problema dels locals en les institucions no és només de l’Agència, moltes institucions estan a lloguer.

En el debat de creació es va parlar de l’agència com un quiosquet...

Bé, és un quiosquet que està donant bons resultats a les institucions. Estem quantificant les quantitats que les administracions poden recuperar. Si aquesta agència va costar tres milions d’euros en l’exercici 2021 i assenyala un conjunt d’administracions que han de recuperar 23 milions d’euros, que traguen els comptes. Estem tres mesos i ja tenim expedients que superen els tres milions d’euros. Crec que és un quiosquet molt rendible.

L’Agència se la va atacar, perquè venia al que venia. Ni hi havia interés en aquella època per part de determinats personatges ni menys ara. Aquestes resistències les tenen altres agències del territori. Però, quan hem presentat les nostres necessitats a les Corts Valencianes, les han aprovades. Ací és on es tradueix si hi ha suport o no.

I com veu la lluita contra la corrupció en el futur pròxim?

Per a mi, en aquests moments, si s’haguera de posar un problema en l’estratègia de la lluita contra la corrupció, seria la inexistència a escala estatal de l’estratègia. El retard en la transposició de normes i el solemne menyspreu cap a una convenció com la de les Nacions Unides contra la corrupció que diu que els estats que la subscriuen han d’incorporar en els seus ordenaments jurídics delictes com el de l’enriquiment il·lícit. Aquell que hauria fet que no s’arxivaren coses amb la frase que el balafiament no és delicte. Aquesta absència d’estratègia nacional, que hauria de començar amb un pacte de prevenció i lluita, i que incorporara no utilitzar la corrupció com a arma política, sinó com a problema de tots que genera un enorme perjudici.