L’agenda de la política metropolitana es queda en el calaix

“Hem de modelar unes ciutats que enderroquen muralles mentals i estenguen ponts amb tot el seu entorn”. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, anunciava a l’octubre del 2020 la intenció d’impulsar una llei autonòmica d’àrees metropolitanes, “perquè els desafiaments actuals desborden l’escala local”. La pandèmia, que es va emportar per davant part de l’agenda de l’executiu autonòmic, sembla haver fet trontollar l’impuls a l’agenda metropolitana.

Des que el president va fer l’anunci en un seminari de la Càtedra Prospect CV 2030 de la Universitat de València, a penes s’han donat avanços en la llei. El dirigent autonòmic va posar en mans del conseller de Política Territorial, Arcadi España, impulsar la norma i l’agenda més enllà de la integració del transport. El conseller va encarregar una sèrie d’informes a la Càtedra Prospect, que va presentar uns quants estudis sobre la configuració de les àrees metropolitanes a Europa i en ciutats espanyoles com Bilbao, Sevilla o Barcelona l’estiu passat.

En una ciutat com València, envoltada pel llit del riu i amb pedanies a l’altra vora, la definició teòrica d’àrea metropolitana resulta complexa. En la pràctica, l’àrea metropolitana queda definida per la xarxa de transport públic i els fluxos de moviment entre llars i llocs de treball o els centres universitaris. L’economista Josep Sorribes defensa la gestió metropolitana com a més eficient en matèria de transport, recollida de residus, incendis o polígons industrials i àrees esportives. “Quan hi ha molts nuclis urbans molt interrelacionats amb fluxos intensos per motius de faena, estudi, gestions o esbarjo (això és el que s’entén per àrea metropolitana), el mercat de treball i d’habitatge és metropolità i no municipal. A més, les xarxes de serveis (des del cicle integral de l’aigua fins al transport) tenen ‘indivisibilitats’ evidents i cal planificar-les i executar-les a escala supramunicipal”, expressa Sorribes en L’anomalia metropolitana.

Fins hui, l’impuls metropolità s’ha donat en el terreny pràctic, centrat la connexió d’aquests pols. Fa a penes dues setmanes es va posar en marxa la targeta Suma, un títol de transport integrat de metro, bus i rodalia a l’entorn de València. La targeta, que abarateix el transport quasi un 50%, s’ha convertit en el títol més venut en una setmana.

Més enllà de les infraestructures de transport públic, aparcaments dissuasius o carrils bici, resulta complex trobar exemples de gestió metropolitana o supramunicipal. En serveis socials i habitatge, les polítiques segueixen la línia dels acords entre la Generalitat Valenciana i els ajuntaments, les estructures provincials i comarcals, però resulta complex trobar exemples d’aliances entre municipis en el sentit metropolità. Tampoc consten en la Generalitat Valenciana aliances de municipis per a presentar projectes conjunts a les diferents convocatòries de fons europeus, amb les administracions embossades en la relació bidireccional.

El conseller España va assenyalar en una entrevista amb aquest diari la intenció d’implicar “tots els agents: partits polítics, institucions i societat” per a “gestar aliances” i teixir la xarxa metropolitana. “Una de les experiències d’èxit és que no hi ha un model definit i es necessiten consensos entre alcaldes, partits, experts... No és només una planificació, sinó pensar en una Administració per als veïns més enllà dels límits administratius i en més eficiència en la gestió dels recursos públics”, va indicar el juliol passat.

Per impulsar l’agenda, el seu departament treballa en un fòrum sobre mobilitat per a la pròxima primavera, una trobada d’experts per a aprofundir en les idees de la gestió metropolitana, buscar models de referència i instar les administracions locals a teixir aliances més enllà dels seus límits administratius.

En un informe sobre els desafiaments del transport públic a les ciutats i les àrees metropolitanes, el Comité de les Regions de la Unió Europea constata que “la fragmentació de les funcions urbanes en forma de suburbanització i creixement desordenat constitueix una amenaça significativa per al desenvolupament sostenible de les ciutats i les regions”. Les tendències, indica, “no sols condueixen a la degradació del territori i la reducció dels espais agrícoles, verds i oberts, sinó també a un augment dels costos externs de l’ocupació del territori i dels desplaçaments associats a aquesta, que han de ser suportats principalment pels ens locals i regionals”. Per a la Unió Europea, l’impuls metropolità no és una opció.