Rita Barberá, la fera que s’emporta la riuada

És filla d’un periodista, José Barberá, que es va adherir al Moviment Nacional i va viure ben instal·lat en els engranatges de la dictadura de Franco (va ser 30 anys president de l’Associació de la Premsa de València i també regidor). No es pot explicar sense aqueix origen sociològic la figura de Rita Barberá (València, 1948), a qui el 1973 van declarar “musa de l’humor”, una cosa així com la reina de la festa d’un concurs literari convocat per l’Ajuntament de la ciutat.

Llicenciada en ciències polítiques i en ciències de la informació, Barberá va exercir poc com a periodista. La seua vocació era la política, una activitat en què es va iniciar a 27 anys com a fundadora a València d’Aliança Popular, l’organització encapçalada per Manuel Fraga que pretenia prolongar en democràcia lideratges reformistes de les últimes etapes del règim. A penes una dècada després, el 1987, ja era cap de llista en les eleccions autonòmiques. Va haver de conformar-se de ser la portaveu de l’oposició davant del socialista Joan Lerma en les Corts Valencianes, una Cambra de què ha format part ininterrompudament des del 1983 fins al 2015, i que l’ha elegida després senadora de representació territorial, precisament el lloc del qual es resisteix a dimitir encara que siga a costa de la seua militància de tants anys.

Quan el 1991 va optar a l’alcaldia i la va aconseguir gràcies a un pacte amb els anticatalanistes d’Unió Valenciana, a pesar que la socialista Clementina Ródenas havia estat la més votada, Barberá va obrir un període en la política valenciana caracteritzat per un populisme feroç i la prolongació d’uns referents col·lectius típics del franquisme. La fórmula, una combinació d’agressivitat, maniqueisme i triomfalisme hiperbòlic, la va convertir en un dels animals polítics més poderosos que ha tingut la dreta valenciana.

De fet, només va tenir un rival en el lideratge del PP, Eduardo Zaplana, amb qui mai es va portar bé. La València dels grans esdeveniments, que Barberá va impulsar per persona interposada, el llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, pupil seu com a regidor de Trànsit de jovenet, va suposar l’apoteosi de l’estil Barberá, les conseqüències de la qual, en termes de deute de les institucions i de casos de corrupció, però també de mala imatge, encara continua pagant la societat valenciana.

Només la Copa de l’Amèrica s’ha lliurat de protagonitzar un cas judicial. La visita del papa a València el 2006, punt culminant de la borratxera política de Barberá i Camps, la celebració d’una prova de Fórmula 1 en un circuit urbà construït ad hoc o les trobades Valencia Summit que centren el cas Nóos són ara artefactes estripats sobre la taula de jutges i fiscals en investigacions sobre corrupció.

Però el poder de Rita Barberá s’estenia a més àmbits, com el metropolità, en què va desmuntar l’organisme que el governava i en què, amb el transcurs del temps, va acabar produint-se el saqueig de l’empresa pública que gestiona la depuradora de València, en allò que es coneix com a cas Emarsa.

Sempre que va poder, va evitar, Barberá, els càrrecs orgànics. El seu poder era fàctic. La seua popularitat era la clau d’una influència que va començar a declinar quan el seu interés per prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez cap a la mar, arrasant el nucli històric del Cabanyal, va fracassar per l’oposició veïnal. La seua loquacitat, carregada de tints etílics les nits de victòria electoral, va fer el més gran dels ridículs amb el famós episodi del “caloret”, a poc mesos de les eleccions del 2015, en què l’opinió pública va passar d’una certa condescendència davant de l’excés a una clamorosa vergonya col·lectiva.

Havia aconseguit lliurar-se de la seua implicació en cap causa judicial, però Barberá es va estavellar en les eleccions. “Quina hòstia! Quina hòstia!” va confessar a Serafín Castellano, un altre dels dirigents del PP afonats per la corrupció. Havia perdut la vara de comandament, que es va negar a entregar físicament al nou alcalde, Joan Ribó. I la va perdre en un sentit més que simbòlic.

Era una fera ferida, les arpades de la qual ja no feien por. El cas Taula, que va il·luminar la vinculació, també del PP de la ciutat i de la gestió municipal sota el seu comandament, al pretés finançament irregular del PP provincial, un fragment d’altra banda del problema general de corrupció relacionat amb el finançament del PP valencià desvelada pel cas Gürtel, s’emporta, com la riuada que una vegada va inundar la ciutat de València, la despulla d’un animal polític que s’aferra amb dents i ungles al càrrec públic fins al final.