“Tenim la responsabilitat de ser transparents, perquè una predicció pot condicionar un resultat electoral”

El politòleg Jordi Muñoz (València, 1979) defensa que les enquestes són una eina més objectiva per a analitzar el debat públic; una manera que té la societat de conéixer-se millor a si mateixa. L’investigador, professor agregat a la Universitat de Barcelona, acaba de prendre possessió com a president del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el CIS català. Nomenat pel president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, l’expert en comportament polític i anàlisi electoral aspira a dotar de més transparència la ‘cuina’ de les enquestes i posar tots els números damunt la taula. En conversa telefònica amb elDiario.es, exposa les seues línies d’actuació principals per al CEO.

Quines idees té per al Centre d’Estudis d’Opinió?

Passen per tres àmbits: continuar millorant la qualitat en les enquestes, la transparència i la comunicació. D’enquestes, n’hi ha moltes, cada vegada més, i de qualitat variable; nosaltres tenim la responsabilitat de posar damunt la taula dades d’alta qualitat. Si hem de fer menys enquestes, però fer-les millor, m’ho estime més. Això passa per donar més pes a les enquestes presencials: són més cares i més lentes, però de millor qualitat.

Quines implicacions té?

La manera de seleccionar la gent, les quotes, moltes decisions menudes i tècniques que es prenen que fan variar el cost. La concreció és fer més enquestes presencials que telefòniques, que donen més garanties. I tendir a usar més enquestes en línia, d’ús generalitzat en el sector privat, que ens poden ajudar per a qüestions concretes.

No hi ha un biaix en les enquestes telefòniques?

Donen molts problemes. Cada vegada la gent contesta menys, també en els mòbils. Molta gent l’agafes en mal moment i estem bombardejats pel telemàrqueting, així que la taxa de resposta és molt baixa. Hem de telefonar a molts números per aconseguir que algú ens conteste. I això té una implicació: no sabem qui contesta i qui no i això té molts biaixos. L’avantatge que tenen, que és el cost, ja l’obtenim en les enquestes en línia. Quan vulguem estàndards de qualitat per a baròmetres polítics utilitzarem enquestes presencials i quan vulguem qüestiones més concretes, més puntuals, podem usar enquestes en línia, que amb les correccions necessàries ens donen mostres de qualitat equiparable.

En aquest sentit, l’ús generalitzat dels telèfons intel·ligents, quines oportunitats genera per a aquestes anàlisis?

Fa uns anys deixaven fora les persones sense Internet, però la seua pràctica universalització tomba moltes barreres. La gent ens pot contestar quan li va bé i pot contestar amb més sensació d’anonimat. L’anonimat sempre està garantit per la Llei de protecció de dades, però quan parles amb algú, sabem que les respostes es condicionen.

Un se sent jutjat per la veu a l’altra banda del telèfon.

Exacte. Si tens una opinió que anticipes socialment mal vista, com una opinió xenòfoba, et talles. Davant d’una pantalla o una aplicació és més fàcil, són enquestes més honestes. Si sabem explotar aquests avantatges, ens permetrà eludir els problemes.

Per què menteix la gent en les enquestes?

És complicat. Preguntem coses que la gent considera que formen part de la seua esfera privada. A qui votes, quant ingresses al mes, si vas a missa o no. Són preguntes delicades i sempre hi ha hagut aquest problema. Però nosaltres no preguntem a algú per aquest algú, sinó com a part d’una mostra. Amb l’abstenció, per exemple, sempre s’ha donat això, perquè la gent entén que ha fallat al seu deure ciutadà. Per a fer front a això, podem intentar formular les preguntes de manera que siguen menys incòmodes o que desaparega l’entrevistador.

Tot això forma part del capítol de millorar la qualitat de les enquestes. L’altra part és la de les mostres per quotes. Normalment necessitem una quantitat d’homes i de dones i repetim les enquestes fins que trobem amb una mostra equilibrada. Però com que hi ha tanta gent que no contesta, no sabem com són, per exemple, les dones que no contesten. La solució a això és fer mostres nominals, insistir en la mostra. És complicat, però augmenta els estàndards de qualitat. Una combinació entre en línia i aquestes qüestions és un procés que crec que anirà bé.

Una altra qüestió que comentava és la transparència.

El CEO té uns estàndards de transparència elevats. Som una institució pública i, per definició, hem de tindre’n. El mateix dia que es publiquen els resultats ixen totes les dades, no hi ha un lapse de temps, com passa amb el CIS. La meua idea té a veure amb l’anomenada cuina de les enquestes, amb la predicció electoral d’escons. El procés es fa en cada lloc d’una manera, però volem ser capaços d’explicar tants detalls com siga possible: per què hem arribat a una decisió, què hem tingut en compte i quins processos. Així, qualsevol persona amb coneixements tècnics pot avaluar-ho críticament. Que tu generes una predicció sobre un resultat electoral pot condicionar-lo, per tant tens la responsabilitat de ser transparent, d’ensenyar d’on traus els números. En general, els números són majoritàriament honestos, però crec que és important ser transparents.

Les prediccions dels mitjans de comunicació i dels partits també creu que són honestes?

(Riu) Majoritàriament.

I respecte a la millora de la comunicació del CEO...

Tinc la idea d’obrir temàticament els baròmetres. Entenem la política de manera més àmplia que el vot, la valoració dels líders o el parlament. La gent té opinions diferents sobre temes de fons: igualtat de gènere, canvi climàtic, renda bàsica, la monarquia, la integració europea... No farem enquestes sobre la polèmica de la setmana passada, però sí sobre temes que es discuteixen, sobre les tensions que hi ha en l’ambient, que són qüestions de fons. Ho anirem incorporant a les enquestes, perquè pensem que són temes sobre els quals la gent té opinió i és una opinió important.

No sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial, però sí sobre qui ha de triar els jutges.

Sobre la independència de la justícia i la seua percepció, per exemple.

Parlant d’independència, el sentiment independentista a Catalunya serà una pregunta recurrent?

Es mantindrà en la mesura en què siga un tema de debat important en la societat catalana. També perquè tendirem a respectar les sèries històriques de preguntes, que és el que dona valor, sempre que respectem la manera de preguntar.

Tornant al tema de la comunicació...

Tenim la sensació que generem dades que es queden en la pàgina web. Hi ha moltes dades que són interessants i poden aportar al debat públic. Volem fer infografies sobre temes rellevants, per exemple, amb vista a una cimera del clima. No estem tot el dia comptant escons, fem enquestes sobre temes que interessen a l’Agència de Salut, sobre igualtat de gènere... Ho capgirarem per traure partit als temes d’interés acadèmic, social.

S’han plantejat fer enquestes que no pregunten per la intenció de vot?

Sí, ja en fem. Té a veure amb la llei. Quan fem una enquesta que pregunta per intenció de vot i per valoració de líders polítics, aquesta enquesta ha d’anar més ràpid, hem de lliurar-la al Parlament en un termini determinat per llei. Però fem altres enquestes en què hi ha preguntes d’interés de les diferents conselleries del Govern, per exemple.

A la Comunitat Valenciana, els baròmetres –coordinats per la Direcció General d’Anàlisi, que depén de Presidència de la Generalitat– no solen preguntar per intenció de vot ni valoració dels líders.

Nosaltres fem el baròmetre polític tres vegades a l’any, amb contingut polític, intenció de vot... La resta de l’any fem altres enquestes amb una altra mena de preguntes. No volem estar cada mes preguntant per intenció de vot, volem centrar els esforços en coses que siguen útils des d’altres punts de vista.

Els interessa analitzar la polarització política tan persistent?

Sí. Les nostres dades serveixen per a analitzar la polarització. Els usuaris de les dades, acadèmics, investigadors, periodistes, poden analitzar-la. Nosaltres ens preocuparem que les nostres dades tinguen els indicadors necessaris per a fer-ho. A mi com a investigador m’interessa, tenia un treball en procés abans de ser director del CEO; com a responsable, he de preocupar-me dels temes que són d’interés i es puguen analitzar.

Quins temes els interessa analitzar? Abans parlava de salut, per exemple.

Hi ha debats que ha obert la pandèmia sobre llibertats, seguretat, canvi climàtic, impostos... Tinc la intuïció que el més interessant és com respon la gent a dilemes. La política va de prendre decisions que moltes vegades es plantegen en termes de dilemes. Si pujar els impostos per lluitar contra la pobresa, tancar o no una central per a reduir les emissions... aquestes situacions, aquests dilemes, són interessants i aporten valor per a tindre un debat. Crec que per ací van les coses importants.

Estem en un context de sobreinformació, d’emergència permanent, en què les opinions són volàtils. Com afecta això a l’hora de fer enquestes?

És una cosa que els americans observen des dels anys seixanta. La gent hui i d’ací a sis setmanes contesta coses diferents. La realitat és així, i si és volàtil l’opinió pública, hem de reflectir-la. Per això és important mantindre les preguntes entre baròmetres. Una altra part és no fer preguntes massa conjunturals, perquè el tema de l’última tertúlia, quin valor tindrà d’ací a tres mesos, a un any?

No afecta la credibilitat de les enquestes? Com es pot fer una predicció quan tot és tan inestable?

Forma part de la pedagogia que hem de fer. Tinc la sensació que es demana a les enquestes coses que no poden donar. Si el context polític és inestable, la millor cosa que poden fer les enquestes és reflectir la inestabilitat. Quan mires la predicció de l’oratge per a demà te’n pots fiar, però si la mires per al dimecres que ve, pot canviar cinc vegades. Et dona una visió general, però no exacta. Amb les enquestes passa una mica el mateix: abans de les eleccions es poden ajustar, però en un any i mig la realitat pot canviar i la gent adapta el seu comportament. La gent que utilitza enquestes per a prendre les seues decisions hauria de tindre això en compte. Una enquesta és un fotograma i la realitat és una pel·lícula contínua.

S’han idealitzat massa? En política sembla que hi va la vida.

Sí. Molta gent les denigra i alhora, sovint les mateixes persones, els atorguen propietats màgiques. La realitat no està ni en una banda ni en l’altra. Les enquestes serveixen per al que serveixen.

I per a què serveixen les enquestes?

Per a entendre com funciona l’opinió pública. Jo pense per a qui fem les enquestes, i veig tres grups. El primer és per als investigadors, que les tenen com un dels seus instruments d’anàlisis de la societat; gràcies a elles podem entendre el procés de canvi de valors i els canvis culturals. El segon, per a l’opinió pública en general, per veure com la societat es pot conéixer millor a si mateixa. Ací els mitjans de comunicació exerceixen com a intermediaris i nosaltres hem d’exercir de proveïdors de dades perquè es puguen usar quan expliquen històries sobre la vida, de la manera com veu la societat les seues institucions, han de servir per a complementar les fonts. I el tercer, per als polítics. A ells els arriben els inputs pels que es queixen en les xarxes socials, organitzen manifestacions o tenen capacitat d’exercir pressió; amb les enquestes, si les fem bé, podem reflectir què pensa la societat, ajudar que entenguen la realitat de l’opinió pública. Les veus que se senten són les dels que s’han mogut i no sempre correspon amb la realitat; per a això serveixen les enquestes, per a tindre una mesura més objectiva en el debat públic.