A Ximo Puig li han fallat els socis

Els mateixos que el van ajudar a pujar a la presidència de la Generalitat Valenciana el 2015 amb els pitjors resultats del seu partit en tota l'etapa autonòmica, li han fallat aquest 28 de maig al socialista Ximo Puig: els seus socis del Pacte del Botànic. Malgrat que el seu partit, el PSPV-PSOE, ha pujat prop de cinc punts sobre els resultats de 2019 i mitja desena d'escons, el descens de Compromís, que es deixa dos punts i mig i dos diputats, i sobretot la desfeta d'Unides Podem, que s'ha afonat per davall del 5% necessari per a entrar en les Corts Valencianes i ha perdut els seus vuit parlamentaris, han condemnat l'esquerra valenciana al naufragi davant l'empenta de la dreta.

La reconfiguració del bloc de la dreta, amb la desaparició de Ciutadans i l'agrupació dels seus antics votants entorn del PP i, en menor mesura, en Vox, ha aconseguit alçar una onada prou potent com per a desbordar els dics del Govern del Botànic, més vulnerables com més a l'esquerra s'han situat els seus defensors. Un desastre important, amb repercussions en tota Espanya, donat el panorama que aquestes eleccions dibuixen de cara a les pròximes eleccions generals.

Pot considerar-se que Puig, com a president de la Generalitat Valenciana, no ha aconseguit construir una majoria capaç de sobreviure a una de les conjuntures més aspres de la política espanyola, amb aqueix “antisanchisme” brutal que ha marcat la campanya i, en realitat, tota la legislatura. Però la veritat és que Compromís ha notat a faltar l'estirada de la dimitida Mónica Oltra, malgrat la imatge empàtica i el lideratge que ha desplegat Joan Baldoví. Tampoc Joan Ribó ha aconseguit mantindre el nivell de suport del 2019 en l'alcaldia de València (els valencianistes han perdut un regidor decisiu) ni ha comptat per a evitar-lo amb un reforç dels socialistes, que han quedat en els mateixos regidors de llavors en la capital valenciana. I més cert és encara que Podem, amb el seu lliscament cap a una forma cada vegada més basta de fer política, ha espantat molta gent des d'aqueixa cantonada del tauler en què ha decidit situar-se, una gent amb la qual haurà d'aplicar-se a fons Yolanda Díaz per a rescatar-la, des de la seua plataforma Sumar, de la desmoralització i el pessimisme.

Punt final a l'etapa del Pacte del Botànic, l'encarnació d'una política de col·laboració de les forces progressistes que ha canviat la cara a les institucions valencianes i que no mereixia aquesta sort en unes eleccions en què han pesat factors molt diferents als mèrits en la gestió. Ni les bones xifres d'ocupació i econòmiques, amb la implantació de la factoria de bateries de Volkswagen a Sagunt; ni l'avanç en els serveis socials, ni la recuperació d'hospitals privatitzats, ni la reducció de les desigualtats, ni la positiva actuació enfront de la pandèmia, ni el fet gens menyspreable que la corrupció ha sigut desactivada, han jugat pràcticament cap paper en unes eleccions marcades per la polarització de l'agenda política espanyola.

Torna el PP a les institucions valencianes. I ho fa, amb Carlos Mazón al capdavant, un polític supervivent de l'època de Pablo Casado, i de Teodoro García Egea, en la direcció de la formació que ara lidera Alberto Núñez Feijóo. La presència de l'extrema dreta de Vox en l'aritmètica promet, o amenaça, transformacions traumàtiques en l'horitzó immediat. Tant Mazón com María José Catalá, exconsellera d'Educació en l'època d'Alberto Fabra i alcaldessa in pectore de la ciutat de València, procedeixen del PP anterior a l'arribada de Ximo Puig al Palau de la Generalitat, amb tot el que això puga significar. Però a partir d'ara, com s'ha afanyat a advertir el candidat de l'extrema dreta, Carlos Flores, hauran de comptar amb uns suports parlamentaris en les Corts Valencianes que els reclamaran “revertir les polítiques del Botànic”. Així, en calent, té pinta de ser una mica més que un retorn al passat.