Quan Joan Fuster es va convertir en un intel·lectual polèmic
Una biografia de la qual són autors Francesc Pérez Moragon i Salvador Ortells, que arriba aquests dies a les llibreries, culmina l’Any Fuster, en què s’ha recordat i revisat la trajectòria de l’intel·lectual de Sueca amb motiu del centenari del seu naixement. Titulada Joan Fuster, d’un temps d’un país (1922-1992), aquesta biografia, publicada per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, el Consell Valencià de Cultura i l’Ajuntament de Sueca, situa la figura de l’assagista en el context cultural i polític en què hagué de desenvolupar la seua obra, en bona part marcada per un ambient de prohibicions, censures, pors i amenaces.
El llibre, de 500 pàgines i amb més de 250 fotografies i reproduccions de documents, s’estructura en dues parts, delimitades per la data de l’any 1962, quan Fuster va publicar, entre altres, dos títols tan rellevants en la seua trajectòria com Nosaltres, els valencians i El País Valenciano.
“Els anys que van del 1962 al 1968 són cabdals en la trajectòria de Joan Fuster, un canvi d’etapa per a ell com a escriptor i com a personalitat civil, compromesa amb la seua societat, i també una mutació en escenaris que condicionaven la seua vida privada i les seues activitats públiques. Fuster entra de ple ja en aquesta etapa, i per sempre més, en l’àmbit de la polèmica civil, política i fins i tot en la literària”, assenyala la biografia.
Precisament del capítol dedicat a aquell moment clau en reproduïm dos fragments, en aquest avançament editorial, que se centren en l’actitud de la censura franquista davant la publicació de Nosaltres, els valencians, i en la campanya que va desencadenar la premsa del régim contra El País Valenciano. Són només un tast d’una biografia “rigorosa però divulgativa” en què Francesc Pérez Moragon i Salvador Ortells reconstrueixen com va discórrer la peripècia vital i intel·lectual d’un escriptor que “es va identificar amb una llengua perseguida o destinada a la desaparició” i que es va comprometre “amb les llibertats individuals i col·lectives, especialment les d’opinió i expressió: la llibertat de pensament”.
‘Nosaltres, els valencians’ i la censura
Al programa intel·lectual i civil de Fuster responia un dels seus llibres més editats i debatuts: Nosaltres, els valencians, sorgit segons l’autor d’un esforç «sincer per comprendre, per aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes del nostre fracàs com a poble». No debades, en les pàgines introductòries del llibre, havia declarat, amb «decisió de futur», un apriorisme que el guiava –«els valencians hem de defensar-nos com a poble»– i una confessió personal: «no tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble».
D’acord amb el contracte signat entre l’autor i Max Cahner, per l’editorial, la primera edició seria de 4.000 exemplars. Tanmateix, en l’expedient presentat a la censura es declarava la intenció de fer-ne un tiratge de 1.000 exemplars. És probable que el tiratge fos de 2.000. De seguida que el llibre fou posat a la venda, en van aparèixer comentaris, gairebé sempre elogiosos, en la premsa: de Josep Faulí, J. M. Espinàs, Alfons Cucó, Pla, Miquel Tarradell, Llorenç Villalonga, Rafael Ferreres, J. M. Llompart, Miquel Ferrer, Anto- ni Jutglar, Joan Sales i Arcadi Garcia.
El 24 de juny de 1962, Ramon Bastardes, d’Edicions 62, comunicava en una carta a Fuster: «els llibres van sortint bé [...]». A València, n’hi havia a les principals llibreries, algunes de les quals havien repetit la comanda; també a Castelló de la Plana, d’on havien demanat més exemplars, i a Alacant, Alzira, Alcoi, Dénia, Gandia, Xàtiva i Sueca, la resta de l’àmbit lingüístic a banda. I hi afegia: «si la campanya pel País Valencià va bé, arribarem de seguida a vendre mitja edició, que en un termini de dos mesos no està malament».
La venda degué ser fluida, ja que el 7 de maig de 1963, Cahner, gran instigador de l’existència del llibre, escrivia a Fuster: «Hem de preparar una segona edició». Apareixeria el 1964. Però, a partir d’això, fins a la tercera, d’abril de 1977, només n’hi hauria tres tiratges successius (el mateix 1964, el 1971 i el 1974) fets a partir de la segona, ja que era impossible obtenir l’autorització ministerial per a fer-ne edicions legals i amb una numeració explícita de la continuïtat.
En l’època ministerial d’Arias-Salgado, l’informe del censor de la primera edició (el lector José de Pablo Muñoz), signat el 22 de març de 1962, deia:
- Obra en la que el autor trata de las virtudes del pueblo valenciano y de la historia de su formación como parte étnica de España. El autor lamenta reconocer que el valenciano no es como el catalán fuerte en sus convicciones lingüísticas y de clase sino más bien blando y entregadizo al abandono de lo suyo; espera no obstante que con el tiempo este fenómeno cambie y resplandezca la cultura valencianista.
I acabava amb les màgiques paraules: «Puede publicarse». Tanmateix, quan es va presentar la sol·licitud per a la tercera edició, el 1965, algun funcionari de la censura posà en l’expedient una nota d’advertiment: «leer como si no tuviera antecedentes», és a dir, com si s’hagués d’autoritzar o no segons els criteris d’aquell mateix moment, sense tenir-ne en compte els anteriors. D’acord amb això, un altre censor, fra Miguel Oromí, va emetre un nou informe, datat el 22 de febrer, també de conclusió favorable, però que anava més a fons. Deia:
- Después de haber leído esta obra detenidamente, he llegado a las conclusiones siguientes: a) la obra está escrita en catalán y no en valenciano (por lo que no puede entusiasmar demasiado a los valencianos auténticos); b) los que pretenden sacar partido de esta obra son precisamente los catalanes que inventaron lo de «países catalanes» para dar más importancia numérica al problema catalán, y por eso se le cita en esos ambientes catalanistas; c) la intención del autor es ciertamente la de unirse a ese grupo que habla de «países catalanes», pero, en realidad, con su obra, ha demostrado claramente que las regiones valencianas están completamente al margen de ese «problema catalán» [...]; d) la obra ha sido y será bien recibida por los catalanistas y por algún valenciano exaltado, pero no tendrá otras consecuencias, porque el pueblo valenciano no piensa así, como viene a demostrarlo la misma obra. Por todo lo cual, no veo inconveniente en que de nuevo pueda publicarse.
Tanmateix, l’autorització fou denegada i, davant d’un recurs de reposició presentat per l’editorial, un altre censor, Francisco Fernández Jardón, va emetre el 4 d’abril del mateix 1965 un informe negatiu, entre altres motius perquè en diverses pàgines havia trobat «multitud de frases y expresiones que son absolutamente inaceptables [...] en las que se pone de manifiesto, casi paladinamente el criterio nacionalista catalán del autor y se deja vislumbrar cierto “antiespañolismo” subyacente totalmente recusable».
Mentrestant, l’11 de març, el subdirector general de Difusió havia escrit al delegat provincial del Ministeri a València, Joaquín Ríos-Capapé, dient-li:
- Por tratarse de un tema francamente delicado, quisiera tener la opinión de quien, como Vd. puede pulsar e interpretar más correctamente las reacciones de los posibles lectores valencianos frente a esta obra. Sería muy conveniente que recogiera el criterio de las personas más calificadas cultural y políticamente en esa capital.
- A la vista de esas informaciones y de su propia opinión personal, decidiríamos luego la aprobación o denegación de la pretendida reedición de obra tan polémica.
La resposta del delegat, datada el 23 de març de 1965, no podia ser més clara; comunicava amb displicència al seu superior:
- 1. Que me complace el ser consultado en este sentido.
- 2. Que estimo hubiera sido muy conveniente haberlo hecho en su día así, cuando se autorizó la primera edición de la obra, dado su carácter e íntima relación con Valencia y los valencianos. […]
- 4. Que pulsadas opiniones y recogidos diversos criterios, coinciden la mayoría de ellos en la opinión de que no debió ser autorizada la edición de esta obra.
- 5. Que mi opinión personal es, que no debe ser autorizada su segunda edición, dado su carácter disolvente y marcado cariz separatista.
La prohibició s’allargaria fins després de la mort de Franco. No sols en català: també en espanyol. El 2 de juny de 1967, Edicions 62 va presentar al departament anomenat eufemísticament d’Orientació Bibliogràfica, adscrit a la Direcció General d’Informació del Ministeri d’Informació i Turisme, la preceptiva instància sol·licitant autorització per a imprimir Nosotros los valencianos. El 20 de juliol del mateix any, el lector evacuava un informe molt extens, del qual, després de citar diverses frases de l’obra, concloïa:
- Por estas y otras afirmaciones análogas prodigadas a lo largo del libro [...], se evidencia a mi modo de ver la intención del autor de debilitar la unidad política española, pretendiendo la resurrección de unos nacionalismos particularistas con ruptura de la integridad de la Nación española, y con ello considero que se infringen los principios IV y V de la Ley de Principios del Movimiento Nacional, el art. 3º de la Ley Orgánica del Estado, con lo cual se incurre en el delito de relajación del sentimiento nacional, delito previsto y penado en el art. 251, 2º del Cod. penal.
- En consecuencia y por aplicación del art. 2º de la Ley de Prensa e Imprenta y de lo establecido en el art. 165 bis b) del Codigo [sic] penal, no es admisible el deposito [sic] y procede denunciar la obra al Fiscal del Tribunal de Orden Público, por ser este Organismo el competente según el art. 3º a) de la Ley de 2 de Diciembre de 1963.
Efectivament, diversa informació, amb un exemplar del llibre subratllat pel censor, va ser enviada al fiscal del Tribunal Suprem, Herrero Tejedor, el 26 de juliol de 1967. Ignorem si tot plegat va tenir més conseqüències que la prohibició de reeditar el volum.
[….]
Campanya contra un llibre: ‘El País Valenciano’
A finals del 1962 arribà a les llibreries El País Valenciano –un típic regal nadalenc–, editat per Destino en una col·lecció molt prestigiosa. En una carta del 29 de setembre de 1958, l’erudit castellonenc Àngel Sánchez Gozalbo responia a Fuster dubtes sobre algunes pintures gòtiques que ell havia estudiat abans de la guerra, i li deia: «Espero la guia literària del País Valencià, que com cosa seua serà agradable i interessant». L’assagista tenia per tant un projecte en marxa. Responia a una demanda professional de Joan Teixidor, un dels responsables de l’editorial i col·laborador regular de la revista Destino, que en una carta del 18 de desembre de 1957 li parlava de la col·lecció «Guías de España», on havien aparegut obres de Baroja, Carles Soldevila i Pla, entre altres, i li deia que, motu propio, José Ombuena s’havia oferit a escriure la corresponent al Regne de València. Teixidor expressava una certa desconfiança que fos el millor autor per a un llibre que havia de tenir en compte tots els matisos del país i demanava l’opinió de Fuster, que seria finalment el contractat per l’editorial. El resultat fou un llibre magnífic, amb fotografies de Ramon Dimas.
Tanmateix, donà lloc a una campanya de premsa contra l’obra i l’autor, que s’inicià a Jornada a finals de gener de 1963 i va prendre tota la virulència a partir del 2 de febrer, quan Levante va publicar a tota pàgina una antologia d’«errors» o de frases poc elogioses, despectives o displicents sobre costums, poblacions o altres temes propis d’una guia de viatge. El producte era anònim, però s’ha atribuït sempre, probablement amb raó, a Almela i Vives. L’elecció de l’atacant tenia un innegable estil feixistoide. Era un demòcrata de trajectòria començada a la Joventut Valencianista, sotmès després de la guerra a un amenaçador procés de depuració com a funcionari de l’Ajuntament de València, inculpat, entre altres coses, de ser coautor, amb Josep Bolea, d’una obra dramàtica, Lenin –estrenada el 1932. I a un procediment sumaríssim d’urgència, de caràcter militar –amb tres exiliats, Renau, Gómez Nadal i Gori Muñoz, i amb Carles Salvador–, per un extraordinari de Nueva Cultura, publicat el 1937 amb el títol «Els enemics del poble a l’infern». Les persecucions i la por marcaren sens dubte la trajectòria d’Almela després del 1939, presumiblement forçat a pagar amb obsequiositats els amos de la situació. La seqüència és clara: l’1 de febrer de 1963, Almela fou nomenat cronista de València, càrrec que depenia de l’Ajuntament de València, on treballava, presidit pel falangista Adolfo Rincón de Arellano. L’endemà aparegué la denúncia escandalosa dels abusos verbals de Fuster en El País Valenciano.
Segurament la narració més completa de l’episodi és la que Fuster feu per a un polític exiliat, Jordi Arquer, que li havia demanat informació sobre Sevilla Andrés i a qui va escriure el 5 d’abril de 1963. Conscient que el corresponsal no podia conèixer detalls i noms, circumstàncies que podien explicar una recepció tan abrupta per a una guia de viatges, per irònica que fos, Fuster s’hi va estendre en l’explicació:
- En l’origen d’aquests episodis hi ha [...] Sevilla Andrés [...] aquest senyor, vigílies de Nadal, va publicar al diari Levante de València un article titulat «Burguesía y separatismo». Si en tingués un retall te l’enviaria: era un paper demencial i còmic. Venia a dir: «Això no pot ser; a València, els catalanistes ens tenen dominats, a la pobra gent que parlem en castellà; ens fan ‘lavados de cerebro’ i ‘discriminaciones’; i qui són aquesta gent?; 1) uns servidors de la plutocràcia barcelonina, 2) uns nazis, perquè propugnen un racisme català a València, 3) separatistes, és clar, i 4) comunistoides». L’article em va fer riure i res més. Al cap de tres o quatre dies, el mateix Sevilla hi insistí, i anuncia la publicació d’una sèrie d’articles sobre el tema «Centralización y satelización» o una cosa semblant. Es clar que això ja era una mica perillós, i vaig decidir sortir-li al pas. Vaig escriure un article [«Mi vela en este entierro»] convençut que no me’l voldrien publicar, però amb la intenció d’enviar-lo directament, en còpia, a Sevilla a fi de fer-li veure quina era la meva opinió, no sobre el fons de la qüestió (que prou que la sap), sinó sobre l’honestedat intel·lectual de la seva actuació periodística. [...] Suposava que el director de Levante no em voldria publicar l’article [...]. Però, amb gran sorpresa meva, [...] volgué publicar el meu paper. Me’l va fer rectificar en algun punt, massa insolent d’expressió, però volgué publicar-lo. L’home aspirava a marcar-se un farol de liberal i de passada donar una mica d’amenitat polèmica al diari. En principi, jo vaig negar-me a fer les rectificacions que m’indicava, i era jo qui es resistia a la publicació. «Le harás un favor al periódico», m’assegurà el director. [...] però, abans de donar-lo a la impremta, va passar l’article a Sevilla, el qual se’l mirà, i despectivament digué: «A ese le trituro yo en veinte líneas». Tots contents, doncs: jo contestava; el diari feia polèmica presentant-se com un camp neutral, i Sevilla em retrucava victoriosament. I el meu article aparegué. El que Sevilla no s’esperava, però, era la repercussió que havia de tenir. Perquè ell és un home atrabiliari, violent i fanàtic, i compta amb una prodigiosa quantitat d’enemics o almenys de gent que li té mania. [...] Els lectors –des del professorat de la Facultat de Dret fins a l’últim bidell de la Diputació– van divertir-se amb el simple fet que algú li les cantés clares, al Sevilla. I això, el Sevilla, ja no s’ho va poder empassar. No ho havia previst. I no contestà. Se n’anà al governador civil a queixar-se: el diari, un diari de la premsa del Movimiento!, publicava articles com el meu, que eren veritables atacs, no a ell, sinó al règim. El governador cridà el director de Levante i li va fer un sermó: allò no era un atac a Sevilla, era un atac al règim. I el director sentí que sota el seu cul vacil·lava la cadira directorial.
- Fins aquí el primer acte de la comèdia. Per aquells mateixos dies apareixia a les llibreries una nova obra meva, en castellà, El País Valenciano [...] escrit, com és lògic, a la meva manera i des dels meus punts de vista. He atacat molts tòpics afectuosament cultivats pel bestiar localista, i he puntualitzat la mitja dotzena de veritats històriques i econòmiques que els valencians de ciutat no volem acceptar. Al costat de Nosaltres, els valencians, és un text inofensiu i tímid. Però el país és com és, la meva «Guía» ha causat més impressió, en general, ací, que Nosaltres, els valencians. No que aquest últim llibre no s’hagués venut: uns 1.500 exemplars és bona xifra, entre Morella i Elx –vull dir en la sola regió Valenciana–, per a un volum escrit en català. Ara: El País Valenciano ha anat a parar a mans de gent incapaç de llegir el vernacle, castellanistes o castellanitzats, i aquests individus no han sabut encaixar el cop. Immediatament se’n parlà a tot arreu. Les opinions van dividir-se. Els «altres» m’acusaren tot d’una d’atemptar contra les més sagrades essències locals: que si deia que St. Vicenç Ferrer era un personatge «histriónico y vocinglero», que si posava en dubte l’autenticitat de tal o qual relíquia, que si deia que la cuina valenciana és cuina de país pobre (paella a part), que si hi mostrava desdeny per l’escultura de don Mariano Benlliure, que si... Sobretot: que si afirmava que els valencians érem catalans. Aquesta expectació excitada va començar a esplaiar-se en una enquesta al diari de la tarda Jornada, on els uns em denunciaven com a mal valencià i els altres m’exaltaven com a definidor del país. I de sobte, un dia, Levante es despenjà amb un article sense firma, que ocupava una pàgina sencera, en el qual, amb l’aparença d’una crítica literària, va esclatar tota la fúria i tot el pus polític de l’aliança regimental-localista. L’article havia estat escrit pel senyor Almela i Vives, poeta vernacle, cronista oficial de València, exautor de llibres per a la Barcino, excol·laborador de la Revista de Catalunya, de Mirador, de La paraula cristiana, i actualment anticatalanista rabiós. El procediment «crític» va consistir a extreure del llibre unes quantes frases xocants, que havien de sorprendre infal·liblement la bona fe del lector mitjà. Algunes d’aquestes frases, fora del seu context, prenen un aire absurd. D’altres, van ser amablement mutilades, a fi de presentar-les com més odioses: per ex., una que, fent referència a l’habilitat de les dones locals per confeccionar plats d’arròs, subratlla la varietat d’ingredients posats a contribució: «fins i tot rates de marjal, com deia Blasco Ibàñez en tal novel·la». Doncs bé: l’al·lusió a Blasco és eliminada, i hom s’ha indignat moltíssim perquè vaig propalant que els valencians mengem rates –com uns vulgars xinesos... Tot això és ridícul. Però el director de Levante (li diuen Adolfo Càmara) havia trobat la manera de «compensar» la seva relliscada en publicar el meu article de rèplica a Sevilla: la compensava amb aquesta emfàtica diatriba contra mi i, de passada, contra el sector catalanista. Perquè en la «crítica» en qüestió, un dels apartats més inamistosos es centra en el tema de la catalanitat del País Valencià. El problema, com és natural, no l’enfronten netament: es limiten a recórrer al truc demagògic d’insinuar que tracto de negar la «personalitat» del país.
- Vint-i-quatre hores després de publicar Levante això, l’altre diari del matí, Las Provincias, reproduí íntegrament l’anònim paper d’Almela i Vives. El director d’aquest altre diari, un tal José Ombuena, típic escriptor amb vocació de «glòria municipal», havia fet gestions en Ediciones Destino per fer ell la «guía» de la regió valenciana. Com que els de Destino me l’encarregaren a mi, l’home n’ha quedat molt ressentit. I aprofità l’ocasió per desfogar-se. Las Provincias no s’acontentà de reproduir la «crítica» de Levante [...] sinó que [...] em dedicà tres columnes més. I aleshores, oberta la vàlvula, va entrar en el joc tota la púrria anticatalana de la localitat. Un grupet de senyors (Adlert, X. Casp, un parell de clergues, i dos o tres més individus desconeguts) van publicar una carta oberta: «como católicos y Valencianos», deien, «Y para evitar confusiones», feien constar que no tenien res a veure amb «la ideología que Joan Fuster representa en València» (!). [...] La campanya durà una setmana sencera, en Las Provincias. Levante no tornà a dir res més, fins que uns dies més tard publicà una nota dient que: «hemos recibido varias cartas de lectores», unes contra mi, i d’altres a favor (aquestes «poniendo también un fervor arrebatado y hasta delirante»); però, seguia, «no vamos a realizar el escrutinio de los pros i de los contras»; afirma que l’article de crítica, si es publicà sense firma, és perquè «expresaba totalmente la opinión del periódico» i tenia el caràcter d’editorial; es nega a obrir polèmica sobre el llibre, «que ya sabemos sería de buenos rendimientos publicitarios», etc. Com a perla d’aquesta nota, te’n copio el passatge final: «Por lo demás, no deja de ser curioso que alguno de los que nos escriben y que con tanto apasionamiento se desmelenan por la llamada libertad de opinión, se encrespen airados y amenazantes cuando la que se ha expuesto no coincide con la suya» (!). Durant la setmana de falles, per instigació del «concejal» president de la Junta Central Fallera, una pobra comissió de falla va treure, en la «cabalgata del ninot», una comparsa al·lusiva al llibre, i em van cremar en efígie davant l’Ajuntament de València.
- Per a mi, l’incident ha tingut un alt valor de «test» sociològic. [...] Inerme, sense tribuna, m’he limitat a veure venir, que sol dir-se. Els meus amics, en canvi, ho han pres a la valenta, i els dos directors dels diaris han rebut cartes d’una virulència i d’una mala llet «delirantes». D’altra banda, com que es van negar a publicar ni una ratlla a favor meu, de les moltes cartes de lectors que van rebre, la impressió que la cosa ha fet és la de ser una maniobra oficial. No ho era, però ho semblava. Conseqüència: el sector liberal del país ha vist en mi una «víctima». Les adhesions rebudes de gent fins ara desconeguda per a mi, de les més diverses ideologies no regimentals, han estat considerables“.
3