Quan la vigorèxia agafa el relleu de la teua vida: “He sigut un drogodependent de mi mateix per voler tindre el meu cos sota control”
L’obsessió per un cos perfecte no s’allunya ni dels professionals de l’esport i de la salut. Álvaro Pinteño és fisioterapeuta clínic i imparteix cursos en línia en Painlab. Explica als seus alumnes com gestionar el dolor crònic i recuperar una “vida significativa”. Pinteño sap què és patir vigorèxia, un trastorn psicològic que propicia l’obsessió per l’aparença física i l’augment muscular.
“No recorde un moment exacte de dir patisc això, però si que solia freqüentar el bany per a llevar-me la samarreta i prendre les meues decisions nutricionals sobre la base de la percepció distorsionada que tenia del meu físic”, explica Pinteño. A això, afig que ho tenia molt normalitzat i que mai s’havia adonat del problema.
Tal com mostra un informe del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, gairebé 700.000 persones podrien tindre aquest trastorn. Mariona Valls Estefanell, psicòloga especialista en trastorns de la conducta alimentària, explica que la vigorèxia no apareix com un trastorn classificat en el DSM-IV, el llibre de psiquiatria en què figuren els trastorns mentals i pel qual els professionals de la salut es regeixen. “Al final, els experts que ens dediquem als TCA, en la pràctica els incloem en aquesta etiqueta, perquè solen aproximar-se a aquests trastorns”, concreta.
La psicòloga assegura que, en el terreny mental, la dismòrfia muscular pot provocar “ansietat, depressió i baixa autoestima”, així com trastorns alimentaris i aïllament social. “En el cas de la part física, la persona pot arribar a experimentar lesions, sobrecàrrega cardíaca, problemes de desenvolupament ossi i hormonal i, fins i tot, esgotament físic crònic”, subratlla.
La seua rutina diària era “agonitzant”. Va acabar els estudis de fisioteràpia el 2016 i va tindre el “privilegi” de treballar en la seua professió: “Arribava molt just per a pagar les despeses. Vaig haver de demanar diners als meus pares, però jo volia ser independent i valdre’m per mi mateix. Això em va fer allargar la jornada laboral per a aconseguir tranquil·litat financera. Treballar es va convertir en el meu estil de vida i només feia que augmentar-me el narcisisme i la vanitat, perquè em permetia rescatar algú que patia més que jo”.
Pinteño declara que la seua intenció era arreglar els problemes dels seus pacients, però no estava disposat a passar moments de silenci incòmodes en arribar a casa: “Ajudar els altres és més fàcil que ajudar-se a si mateix. La salvació que oferia a aquesta gent requeria més compromís i maduresa de la que estava disposat a assumir”.
La sobrecàrrega laboral juntament amb la seua ambició obsessiva es va traslladar al terreny esportiu. “Vaig deixar de divertir-me i socialitzar a través seu i em vaig convertir en el meu propi empresari a través del fitnes i l’estètica”, comenta, i afig que el seu propòsit era controlar tots els aspectes del seu estil de vida: “Mesurava totes les expressions vitals possibles, com la freqüència cardíaca, les hores de son, els passos diaris, la ingesta i la despesa calòrica… per a arribar a més i més. Era drogodependent de mi mateix a través de la necessitat de patir”.
Un amic seu el va fer reflexionar: “Em va preguntar per què llevava l’arrebossat del peix fregit de la fira. Jo li vaig dir que em preocupava per la meua salut. Tenia una enorme biga que em xafava l’ull, però jo preferia apartar la mirada d’allò i centrar-me en qüestions alienes”.
El fisioterapeuta admet que és una persona a qui costa demanar ajuda i, alhora, rebre’n: “Els pacients m’han salvat d’algun destret moltes vegades. M’agrada investigar quan hi ha coses que no comprenc i experimentar per mi mateix. Per això, vaig demanar ajuda massa tard”. Amb això, afirma que una pacient psicòloga va contribuir a mitigar la seua vigorèxia i el va tranquil·litzar quan li va assegurar que estava predisposat a canviar i que les eines autodidactes li donaven un resultat positiu.
Mariona Valls destaca que la teràpia cognitivoconductual (TCC) és necessària per a superar i canviar “patrons de pensament negatiu i comportaments relacionats amb la imatge, l’alimentació i l’exercici”. A més, afig que hi ha altres mètodes clínics: “La psicoeducació, la teràpia d’acceptació i compromís (ACT), així com la teràpia centrada en l’acceptació corporal poden contribuir en el desenvolupament d’una relació més saludable amb el teu cos, fomentant l’acceptació de la teua aparença física sense perseguir models ideals”.
Álvaro també és autor de Cambia el chip i J**der, cómo duele, dos llibres que se centren en les bases de la fisioteràpia i en la relació que tenim amb el dolor i els mites sobre això. En el seu compte d’Instagram amb més de 51 mil seguidors, Pinteño es dedica a divulgar informació rigorosa per a desmitificar aquelles creences populars que es perpetuen en les societats modernes.
“En Painlab he tingut aquesta mena de casos. És molt freqüent que, igual que em va passar a mi, tant els atletes professionals com els esportistes amateurs que ajude en consulta patisquen d’això i ni tan sols en siguen conscients. Hi ha vegades en què preguntar quina és la teua relació amb l’exercici o per què entrenes ho canvia tot i ens permet descobrir algunes qüestions personals”, exposa.
Pinteño brinda importància a la predisposició d’algú quan vol fer front a la realitat: “No es pot donar la mà a algú que no vol i nega la veritat. Entre la persona que demana ajuda i la que dona la mà sempre hi haurà una posició de desigualtat. Estem contínuament en procés d’acostar-nos a la veritat sense arribar a aconseguir-la. Això em permet ser prudent, no donar res per assegut i saber que em puc tornar a equivocar”.
“En la meua fase de canvi, havia de deixar de sentir-me culpable per no haver anat a entrenar. Estava més preocupat per si podria anar al gimnàs en vacances que de gaudir-les. He estat disposat a equivocar-me per a recuperar una relació sana amb mi mateix”, aclareix. El fisioterapeuta té clar que el menjar i l’esport simbolitzen també una manera de “socialitzar amb els altres i gaudir d’altres cultures”: “El fitnes ha de sumar a la teua vida, però no convertir-se en aquesta”.
La proteïna i la creatina, dos suplements “miraculosos”
Les xarxes socials s’han omplit de centenars d’“experts” que, sobre la base de la seua vivència en el gimnàs i de les seues dietes autogestionades, glorifiquen la proteïna en pols i la creatina, i moltes vegades prediquen quina és la dosi recomanada per a aconseguir més força i resistència, sense un estudi científic que avale les seues versions.
Per a Álvaro, la ingesta de calories, juntament amb la combinació rutinària de proteïna en pols i creatina eren els seus essencials per a arribar a modelar el seu físic com desitjava: “Crec que prenia al voltant de 3.200 calories al dia, i els suplements no podien faltar. M’obstinava a consumir els requisits proteics necessaris per a aconseguir la meua meta”.
En paraules de Miguel Artés, membre de la Comissió de Nutrició Esportiva del Col·legi Oficial de Dietistes-Nutricionistes de la Comunitat Valenciana (CODiNuCoVa), l’evidència científica defensa l’ús de la proteïna de sèrum i la creatina en “determinades situacions específiques d’un atleta”.
“Malgrat que qualsevol substància o aliment pres en excés pot arribar a ser perjudicial, la demostració actual afirma que la ingesta de creatina, fins i tot en dosis elevades a llarg termini (50 grams al dia durant 5 anys), no suposa cap alteració en la funció renal dels pacients. En el cas de la proteïna en pols, un excés en la ingesta en pacients sans no suposaria tampoc cap alteració metabòlica. Per tant, en pacients sans, prendre proteïna i creatina en quantitats adequades i pautades per un expert no implicaria cap risc per a la salut”, aclareix Artés.
De la mateixa manera coincideix Teresa Hernáez, dietista-nutricionista, que assegura que no hi ha una pauta d’ingesta màxima que puga derivar en efectes adversos, però que caldria tindre en compte les recomanacions de l’OMS i l’EFSA en el consum diari de proteïna: 0,83 grams per quilogram de pes corporal en adults.
Els dos experts en dietètica i nutrició advoquen per seguir els consells dels professionals de la salut quan es vol accedir a la suplementació, malgrat l’adquisició fàcil en qualsevol establiment regulat per a aquesta mena de productes.
“En un moment en què prendre suplementació està ‘de moda’ és fàcil caure en l’error de creure que tothom en necessita. La mateixa alimentació ha de ser més important per a cobrir les ingestes recomanades de vitamines i minerals diaris. Una altra situació diferent és l’ús de suplementació per a optimitzar el rendiment esportiu, que haurà de justificar un nutricionista”, subratlla Miguel Artés.
Hernáez incideix també en els inconvenients a l’hora de perseguir dietes estrictament creades per a altres persones i que solen ser un atractiu d’imitació en massa: “A escala fisiològica, poden no cobrir necessitats energètiques d’un individu, així com el dèficit d’uns nutrients determinats. En el cas de l’aspecte mental, podria produir problemes sobre la relació amb el menjar i incórrer fins i tot en trastorns de la conducta alimentària”.
Seguint en aquesta línia, l’integrant del CODiNuCoVa considera que, si la fixació per la ingesta de nutrients diària es “descontrola”, aquest fet podria “conduir a un TCA com l’ortorèxia”, trastorn en què la persona té una obsessió patològica per comprovar la qualitat i la quantitat dels aliments.
Els anabolitzants, en primer pla
La normalització del consum d’esteroides entre els més joves és una realitat que es reflecteix en l’imaginari col·lectiu de les interaccions digitals. Un dels casos més virals va ser el de Vilà, un fisioculturista que va morir al final del 2023 i que romantitzava l’ús d’aquesta droga prohibida en la Llei orgànica 11/2021, del 28 de desembre, de lluita contra el dopatge en l’esport.
En els seus comptes d’Instagram i Tik Tok, solia rebre milers de qüestions i dubtes sobre les dosis adequades (anomenades ‘cicles’ entre el món del fitnes) per a cada tipus d’edat i gènere, així com de l’objectiu individual a l’hora d’aconseguir un tipus de cos.
Segons Mariona Valls, aquests missatges poden “tindre un impacte significatiu en els usuaris, concretament en els que busquen resultats més ràpids”. Amb això, afig que cal recordar que consumir aquestes substàncies és il·legal: “Pot comportar conseqüències importants per a la salut, com ara problemes cardiovasculars, hepàtics, hormonals, psicològics i, fins i tot, la mort. Malgrat els seus riscos, la glamurització del seu consum pot persistir en certes comunitats dins de les xarxes socials”.
0