El relat sindical de les primeres vagues en la planta de Ford a Almussafes: un punt d’inflexió del moviment obrer

 

Edelmir Galdon (l’Alcúdia, 1953) ha emprés un projecte per a plasmar en un documental l’experiència del moviment sindical en el si de la planta de Ford a Almussafes. La peça audiovisual, produïda per Silence i dirigida per Javier Quintanilla, relata les primeres vagues en la planta, amb uns quants dels seus protagonistes i compta a més amb el relat del periodista Jaime Millás i de l’excalcalde d’Almussafes Albert Girona.

Amb 2,7 milions de metres quadrats de superfície, la planta situada en la localitat de la comarca de la Ribera Baixa és un dels puntals de la indústria valenciana. Inaugurada pel rei llavors Joan Carles el 1976, en un acte amb Henry Ford II, la factoria es va convertir durant la Transició en un laboratori de les lluites obreres i sindicals en un context de declivi de la resta de les indústries valencianes.

Edelmir Galdon, guionista juntament amb Javier Quintanilla del documental Ford, a mano alzada, va viure en primera persona aquelles lluites que van desembocar en la signatura del primer conveni el 1980.

L’any mateix de la inauguració de la planta es va produir la primera vaga, en unes condicions peculiars: encara vigent la legislació franquista en matèria laboral, l’empresa no tenia una interlocució clara amb les potents forces obreres que eixien del franquisme amb la legitimitat que no tenia el sindicat vertical. “El problema de l’empresa és que no hi havia un interlocutor”, afirma el guionista del documental.

Durant els primers anys de marxa de la planta prevalia el “procés assembleari i de base”. Els sindicats s’identificaven amb les forces polítiques del moment (especialment Comissions Obreres i el Partit Comunista) amb el rerefons de la lluita contra el franquisme en el conjunt de la societat valenciana i espanyola. “No eren només reivindicacions laborals, sinó que anaven en paral·lel a les reivindicacions polítiques”, sosté Edelmir Galdon.

Les vagues contínues al llarg del 1977 “van esgotar l’empresa, perquè se li van trencar tots els programes de producció i venda”, recorda Galdon, que explica que si no se subministraven els cotxes, Ford “perdia clientela”. En paral·lel a les primeres victòries dels treballadors, “a poc a poc es va aclarint el panorama sindical, amb una multiplicitat d’organitzacions que lluitaven, moltes vegades entre si”, afig.

En el batibull de sigles entraven des de les agrupacions situades a l’esquerra de l’esquerra fins a la Força Nacional del Treball, el sindicat d’extrema dreta, que va obtindre un lloc de representació en les eleccions sindicals del 1978. “Era la societat reflectida en aquest micromon laboral”, afirma Galdon.

L’empresa va optar per Almussafes per les seues condicions geogràfiques i socials. Els terrenys, situats a tocar de l’autopista, també quedaven prop del port de València. A més, la planta es va nodrir de treballadors agraris de la zona i d’emigrats a França o Alemanya que van tornar al seu país amb un alt grau d’especialització. A diferència de la planta de Seat a Martorell, a Almussafes els treballadors provenien de localitats allunyades i les vagues no convertien la zona en un “territori de guerra”.

L’empresa optava, davant les convocatòries de vaga, pel locaut (el tancament patronal) i per avisar la Guàrdia Civil. Els treballadors, molts d’ells joves provinents del camp a la comarca de la Ribera Baixa, “van haver d’adaptar-se” al model fordista, els extenuants moviments repetitius de la cadena de muntatge.

Edelmir Galdon, que més tard va abandonar la planta i es va convertir en un reconegut gestor cultural de l’Administració autonòmica, recorda l’assemblea del 1980 que va suposar un “punt d’inflexió” i la intensa xiulada que va haver d’aguantar per part d’alguns sectors més radicals dels treballadors davant la seua defensa més possibilista, com a representant d’UGT, a favor d’un pacte per a la signatura del conveni.

El documental, que compta amb el patrocini de la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València, continua en procés de construcció a la recerca de més finançament per a poder aconseguir un valuós material d’arxiu gràfic i audiovisual amb imatges de l’època. Aquella assemblea tibant del 1980, amb el debat de pacte o ruptura com a teló de fons, va ser gravada. “L’empresa em va regalar la gravació, però l’he perduda”, lamenta Galdon.