Teòriques del feminisme reivindiquen les cures com a imperatiu ètic i dret constitucional

Tots els éssers humans són vulnerables i interdependents en algun moment de la vida i tots necessiten cures de manera quotidiana.

Teòriques del feminisme coincideixen a treballar la cura des de la perspectiva feminista, econòmica i des del dret, però especialment com a imperatiu ètic. La pandèmia ha subratllat conceptes com ara fragilitat, interdependència i vulnerabilitat i ha inspirat una sèrie de treballs sobre una qüestió encallada en l’aspecte teòric i pràctic. Així es mostra en Los cuidados en la era Covid-19: análisis jurídico, económico y político, l’última edició dels Quaderns Feministes de la Càtedra d’Economia Feminista de la Universitat de València i en Tiempo de cuidados, de Victoria Camps, totes dues obres presentades dimarts a València.

“La pandèmia ha posat en relleu la cura”, afirma la catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona, que recorda que quan les dones es van incorporar al treball productiu algú –l’Estat, el tercer sector– va haver de fer-se càrrec del treball de cures. Camps, en la segona presentació del llibre en el festival de filosofia ‘A viva ment’, en la llibreria Ramon Llull, assenyalava que “un dels grans problemes que té el feminisme és descarregar-se dels treballs ancestrals” que tradicionalment han fet les dones, malgrat els avanços socials. La igualtat es dona sobre el paper, però la pandèmia ha suposat una tornada arrere, engrandir la bretxa. La de la cura és una de les “rèmores” perquè el feminisme no avance i ha d’afrontar-se per poder superar altres bretxes.

Que les cures es doten de tant valor ètic com la justícia és necessari per a un canvi de paradigma que supere l’individualisme imperant, considera l’autora; s’ha d’entendre que “no som éssers àtoms” sinó interdependents en les diferents etapes de la vida. En el canvi de paradigma que reconega i revalore les cures és fonamental l’escola, afirmen les expertes, en un posicionament que supera les assignatures i el currículum acadèmic i advoca per un aspecte transversal. L’escola, recalquen, és un element democratitzador.

L’exsenadora i consellera d’Estat planteja avançar cap a una “democràcia cuidadora” en “tots els seus aspectes”: sanitat, educació o sistema assistencial, una garantia del dret a la cura i de reducció de les desigualtats.

Per part seua, les integrants de la càtedra advoquen per la corresponsabilitat, cures més enllà de la divisió home-dona en les famílies nuclears heterosexuals, sinó incloent-hi l’Estat corresponsable i la societat corresponsable. El treball coordinat per la professora Ana Marrades, directora de la càtedra, planteja revalorar la cura, una funció “imprescindible” que ha col·locat les cuidadores en una posició de subordinació i discriminació. “Una democràcia avançada requereix corresponsabilitat, és imprescindible per a corregir el desequilibri”.

La cura com a dret-deure obri la incògnita sobre el reconeixement a les persones cuidadores. “Quin tipus de reconeixement social caldria donar al temps que inverteixen les persones cuidadores?”, van plantejar en la llibreria, amb atenció especial a les cures no professionals i a les que es desenvolupen en l’economia submergida, la majoria per dones migrants en condicions precàries, malgrat la condició de treball essencial. Essencial, femení i precari són tres termes que s’han conjugat en aquesta crisi sanitària.

El treball de Camps sobre les cures arranca en els seus primers llibres, que van causar un cert rebuig en identificar-los amb les dones, no des d’una perspectiva essencialista, sinó cultural. En El siglo de las mujeres (1998) la filòsofa ja rep estudis sobre cert “despertar” d’una sensibilitat cuidadora desigual en xiquets i xiquetes. “És una obligació que han assumit les dones per cultura”, assenyala. Tiempo de cuidados, escrit durant el confinament, insisteix en la reivindicació d’aquesta forma de corresponsabilitat entre éssers humans com a valor ètic.

En les cures en l’era Covid s’uneixen una desena de treballs d’investigadores que aborden des de la situació de dones cuidadores de persones dependents fins a anàlisis del discurs polític predominant durant la pandèmia, passant per una revisió de la llei de serveis socials inclusius i el sistema públic de dependència. El volum coral posa de manifest la feblesa del sistema de cures i reivindica el reforç de l’estat de benestar com a eina per a una vida digna de ser viscuda.