“Tots tenim clar que l’homeopatia és aigua i sucre, no? Bé, doncs que es venga en herbolaris, però no en farmàcies”

Rocío Vidal, la periodista castellonenca especialitzada en comunicació científica, ha aconseguit arribar a prop dels 150.000 subscriptors en el seu compte de YouTube –la gata de Schrödinger. En els seus vídeos, la divulgadora científica utilitza les bases científiques enfocades en la crítica social i cerca la racionalitat en temes polèmics que, a primera vista, són més complicats de tractar. Les seues crítiques a certs aspectes del feminisme –com el llenguatge inclusiu– li han valgut tant les crítiques en xarxes de certs sectors socials, com l’aplaudiment dels qui valoren la seua sinceritat. Per a ella, quan s’arriba al seu canal, cal estar disposat a escoltar opinions discordants.

S’acosta als 150.000 subscriptors amb un canal de divulgació científica en el qual tracta d’oferir un punt de vista racional en aspectes com l’homeopatia o les anomenades teràpies alternatives. Això és un èxit per si mateix, en què creu que s’ha basat?

Quan vaig decidir que em volia dedicar a això, jo el que volia era explicar la ciència de tu a tu. Jo veia que la ciència en els mitjans de comunicació tradicionals a penes es tocava o es transmetia la sensació d’estar en un altar i molt poques vegades arribava a la gent com una cosa entretinguda o apassionant, com jo la veig. Vaig voler explicar la ciència com es conten altres coses menys importants i que tenen molt més èxit. El concepte era explicar com es dona la medicina a un gat, amagar entre una cosa abellidora la part menys atractiva. Si vull llançar el missatge que els transgènics són segurs, l’embolique amb un vídeo sobre el costat fosc de Greenpeace. El missatge final és el mateix –que els transgènics són segurs i estem molt endarrerits en matèria de legislació–, però has de tindre molt clar el mitjà en què et mous, que en el meu cas és YouTube.

La comunicació científica sovint sol estar infravalorada. Com es presenta el camí per a un periodista que té la determinació d’especialitzar-se en la divulgació?

Sóc autònoma, YouTube és la meua faena base, però és gràcies als projectes que t’ixen gràcies a la visibilitat que et dona Internet que em guanye la vida. Cal buscar-se molt les garrofes. Abans de YouTube buscava faena com una boja, però és que no n’hi ha. Si ja costa trobar faena de periodista, perquè quasi sempre cal acabar treballant en alguna empresa de comunicació corporativa, imagina si damunt t’has especialitzat en una cosa molt concreta com la divulgació científica. És gairebé impossible; finalment vaig decidir donar una oportunitat al fet d’anar per compte meu, encara que tinc molt clar que sóc una de les poques persones a les quals li va bé en aquest sentit.

La comunitat científica injuria el fet de ser comunicador científic fent servir les xarxes socials?

A mi moltes vegades em retrauen que no sóc científica i que parle de temes de ciència. Jo comunique sobre ciència, m’informe amb rigor i al final transmet una informació com la podria transmetre qualsevol altra persona formada per a fer-ho. Estic una mica cansada de rebre aquest tipus de comentaris, i encara més en YouTube, que està injuriat fins i tot dins de la mateixa divulgació. A vegades s’organitzen esdeveniments de ciència i no es convida cap dels youtubers que parlem de ciència, malgrat que podem arribar a més gent jove que molts dels mitjans de comunicació convencionals. Pense que això és una cosa generacional i que s’hi aniran adaptant, malgrat tot.

Creu que és complicat trobar informació científica de qualitat en els mitjans generalistes? Desinformen més que informen?

Crec que podria ser pitjor, però és cert que els lapsus són molt normals en els mitjans de comunicació. A vegades es vol impactar, que és normal, però moltes vegades això condueix a titulars erronis o a interpretar malament els papers. Jo també faig clickbait, però una cosa és el clickbait i una altra el sensacionalisme o el pur. Jo el que intente és atraure l’atenció de la gent, però sense enganyar-la amb el que es trobarà dins. El que pense és que moltes vegades els mitjans fan un intent desesperat de competició que condueix a jugar a jocs a què no s’hauria de jugar, i encara més en la ciència.

Han provocat bastant enrenou els vídeos en què tracta de tombar amb dades científiques algunes de les teories principals de l’homeopatia. L’homeopatia és una cosa innòcua o suposa un perill per a la salut –en la mesura que qui es medica amb homeopatia no ho fa amb fàrmacs de debò?

En general és un problema de desinformació, malgrat que a Espanya cada vegada se sap més en què consisteix l’homeopatia i els riscos que comporta. Però què passa amb la gent que confia en els metges o en els farmacèutics i a qui se li recepta homeopatia? Les últimes dades del CSIC diuen que un 30% de la gent que consumeix medicina alternativa ho fa com a substitut de la medicina convencional. Aquest és el problema; si posem l’homeopatia en les farmàcies, confonem a la gent. Tots tenim ben clar que l’homeopatia és aigua i sucre, no? Bé, doncs que es venga en herbolaris, però no en farmàcies, que no te la puga recomanar un farmacèutic… cal una regulació urgentment.

Un altre dels temes de què ha parlat en el seu canal ha sigut de Greenpeace. En aquest vídeo deia que l’ONG havia iniciat una deriva anticientífica en temes com els transgènics o el consum de carn, que era molt irresponsable. Per què és tan complicat a vegades posar-se en contra d’aquest tipus de comportament?

Al final Greenpeace ens ha donat tots aquests anys el missatge que anar en contra dels transgènics és anar a favor de l’ecologia, és ser newage, és un lot que els grups de l’esquerra han acceptat amb molt de gust. Ens hem empassat un paquet ideològic que jo considere totalment erroni. Jo em considere ecologista, animalista i compromesa amb el medi ambient, però això no ha d’estar en contradicció amb el fet d’acceptar els transgènics com una cosa inexorable que tard o d’hora ha de passar. És un tema complicat, hi ha molt de desconeixement social i les campanyes han sigut molt dures. Crec que ara mateix és més complicat per a grups com Greenpeace recular i fer marxa enrere que continuar defensant el seu punt de vista actual.

Ha tocat la majoria dels temes polèmics actuals, des de l’homeopatia i l’afer Greenpeace, fins a l’opinió que té sobre aspectes com el llenguatge inclusiu. Com ha sigut la resposta des de les xarxes?

El feminisme és un dels temes que més resposta ha generat. Veia poques veus que pensaren com jo i jo intente ser una mica activa sobre aquest tema. En qüestions com el feminisme o l’animalisme, que toquen molt la fibra, crec que vivim en una societat que fa lots ideològics. Si jo, per exemple, sóc d’esquerres, he d’acceptar una sèrie de coses. No te’n pots eixir i, si opines diferent, et mosseguen. Si jo veig punts en el feminisme que no em convencen o que no m’agrada com es tracten, com ara el llenguatge inclusiu, que no considere una prioritat, ho expressaré. Crec que la guerra de sexes que també s’ha iniciat en les xarxes socials és perjudicial i que per això arriben tan profundament discursos com el de VOX. S’ha fet una bola massa gran i veig que hi ha molt poca crítica o dissidència dins del feminisme, per això tracte de mantindre un pensament crític i ser objectiva.

Això no li passa factura personalment, tenint en compte que es mou en un àmbit tan públic com són les xarxes socials?

És clar, al final no deixes content a ningú. Depenent del que diga se’m llançaran al damunt els uns o els altres, però en el fons pense que, al capdavall, el que no faig és comprar cap lot ideològic. Tracte de fonamentar les meues opinions i no caure en eslògans simplificats, la realitat social és molt complexa i cal buscar les causes de totes les coses. Les consignes ideològiques són un mal que s’ha estés hui dia i són l’enemic del pensament crític.

Vivim un moment en què les trinxeres ideològiques són moda. Sorprén molt veure algú amb un perfil com el seu relacionant-se amb youtubers tan polèmics com Un Tío Blanco Hetero, això li ha generat enemics?

Molts m’han fet la creu, però no entenc per què. Ací vivim tots en una bambolla de vidre en què només escoltem i veiem allò que corrobora la nostra ideologia prèvia. No podem entendre’ns amb algú amb qui no coincidim? En el cas d’Un Tío Blanco Hetero les coses que diu et poden agradar més o menys, però estan molt ben fonamentades i et fan reflexionar. Jo això ho trobe molt a faltar en altres aspectes, malgrat que hi estic molt en desacord en molts temes. El debat enriqueix la persona i no entenc que la gent hi faça la creu. 

Les xarxes socials ens estan tornant més hostils i intolerants?

Pense que ens obliguen a adoptar una posició, a dir que sóc ací i que aquestes són les meues idees, i qualsevol que hi estiga en contra ens ofén. Hi ha gent que em segueix en YouTube i que veu alguna opinió que expresse en Twitter –i no dic cap barbaritat– que s’indigna fins al punt de deixar d’estar subscrita al meu canal. Sembla que cal estar totalment d’acord amb una persona per a poder veure els seus vídeos, les xarxes socials ens tornen més extrems. Quan una persona tracta de posar una mica de trellat, acostuma a eixir perdent més que guanyant, els comptes amb més seguidors solen ser pura consigna i poca reflexió.