València, capital Sevilla

Setmana de l´elecció del nou líder del PSOE amb poques diferenciacions i alguna confusió, al tall de la qüestió catalana, entre els principals candidats. Les primàries es revelen com un atractiu aparador mediàtic, però, al remat, acaben per fer transcendir també polèmiques rutinàries que desvien l´interés real del procés –a qui afavorix el tercer en discòrdia, cartes de recomanació indesitjables, procedència dels avals, el poder del mòbil de Pepe Blanco...- i que no deixen d´interpretar-se en clau interna, quan el que demana la societat als partits és, ans al contrari, que els partits s´òbriguen.

La lectura autòctona entronca amb el seguidisme proverbial de l´actual direcció socialista als designis que provenen d´Andalusia. Ja va experimentar-se amb el suport a Carme Chacón el 2012 i l´entente s´ha reeditat ara, des del “si tú me dices ven, lo dejo todo” a Susana Díaz a una neutralitat activa, amb victòria per avals del favorit de la nomenklatura d´ací, Pedro Sánchez, i certa garantia de respecte a la disparitat.

A ningú se li escapa que el PSPV no passa pel seu millor moment, però una mobilització per damunt de la mitjana, estimulada precisament per unes primàries prèvies, el fa un company abellidor per al soci majoritari. Un PSOE-A que ja se sap el que pesa en electors, però que ara també vol testar la seu força en clau interna, on el PSPV, tot i que lluny de les xifres del passat, encara pot fer una aportació substancial quant als vots dels militants.

Esta aliança s´ha justificat des de Blanqueries com a una estratègia per a reforçar, arribat el moment, davant el govern central les posicions valencianes en matèria de finançament. L´alfa i l´omega dels principals problemes que patim els valencians i que deixa, fins i tot, a la corrupció i el balafiament com una xicoteta porció del pastís que perdem per a les nostres despeses útils i inversions.

Experiències passades fan desconfiar d´un pacte tan asimètric. Els governs socialistes premiaren recurrentment amb inversions, infraestructures i subsidis la fidelitat dels seus graners de vots principals: Andalusia i Catalunya. Una pintada decorà a principis dels noranta les parets de molts dels nostres carrers i expressà el malestar pel secular oblit valencià: Espanya 92-València 0. No parlem només de fastos, puix polítiques i reivindicacions com el PER o el deute històric també mereixen figurar en el nostre memorial de greuges, entés l´Estat de les Autonomies com un joc de suma zero per als valencians.

Resulta complicat quantificar esta retafila d´assigacions dispars de recursos, però trobe que la percepció agreujada de la mateixa procurà un terreny abonat per a les posteriors victòries del PP a la CV.

A punt d´expirar l´era popular autonòmica, els Molt Honorables plans del PSPV passen per aliances que, com aquella ocurrència antagònica de l´Eix de la Prosperitat, disten de tindre antecedents fiables. Tot i que, abans de vendre la pell de l´ós, les primeres pàgines del manual de supervivència s´han de centrar en la metabolització de part de les competències que s´estan articulant a la seu esquerra, una qüestió més que peremptòria com a organització.

I tornant a les primàries del cap de setmana, coincidix amb José Luis Corcuera en l´apreciació –no en general- de les superiors condicions de Rubalcaba, en comparació amb els dos favorits. Una opinió que no deixa de ser el reflex d´una altra època, d´un antic consens que a hores d´ara ja resulta notori que s´ha mogut des de la Transició i que els partits majoritaris volen recompondre amb les mínimes concessions.

Màxima atenció, per tant, a l´eixida i posterior evolució que prenga la socialdemocràcia en els pròxims mesos perquè serà clau en el tauler de la regeneració.