La trama de veritat i les altres

És lletja i nauseabunda. Afecta una vegada més el partit que governa en Espanya i probablement està connectada amb unes altres no menys desagradables. No és, per descomptat, una trama de joguet, un artefacte d'agitprop fabricat en una nit d'insomni per a polaritzar l'opinió pública amb el missatge gloller que tots els que manen són iguals.

La detenció de l'expresident madrileny Ignacio González i els seus companys és un fet greu, però encara ho és més que el cap de la Fiscalia Anticorrupció, Manuel Moix, nomenat pel Govern de Rajoy, aparega quasi com un còmplice dels corruptes que ha intentat sense èxit frenar la denominada Operació Lezo, i que algú des d'instàncies superiors, pel que sembla, haja exercit de delator per a avisar aquests mateixos corruptes que eren investigats.

Aquesta trama madrilenya del PP és més escandalosa encara que les anteriors, -i en van moltes, siga a Madrid, a València, a Múrcia o a Balears-, perquè descara detalls indignants sobre l'autèntica actitud davant la corrupció d'un partit i un govern als quals ningú ha sigut capaç de descavalcar del poder malgrat que han quedat molt lluny de la majoria absoluta i és ben conegut el seu modus operandi.

La vespra de les detencions, després que s'anunciara que Mariano Rajoy seria cridat a declarar com a testimoni en el judici del cas Gürtel, el PP va desempolsar aquella nefanda teoria segons la qual la vertadera trama consisteix en la persecució que s'hauria ordit contra la formació de la dreta espanyola i els seus dirigents. Va durar poc la provatura perquè en destapar una altra de les clavegueres del partit, aquesta vegada la del Canal d'Isabel II, van emanar delictes que van dissoldre sense més la fantasmagòrica coartada i fins i tot van fer plorar Esperanza Aguirre.

Pareix una mica trivial haver d'assenyalar que, de nou, algunes institucions i servidors de l'Estat han complit amb la seua obligació per a fer possible aquest colp a la corrupció. Parle dels policies, del jutge, potser que fins i tot de Cristina Cifuentes i, en tot cas, d'aqueixos fiscals que han plantat cara al cap designat per Rajoy per a intentar lligar-los de peus i mans.

Que el president del Govern haja de donar testimoniatge, és a dir, declarar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat sobre les aventures de personatges com Luis Bárcenas o Francisco Corretja pels despatxos de la seu central del partit que encara presideix, no deixa de ser una demostració que, millor o pitjor, la via judicial funciona. I la política?

Per a resoldre el problema amb una denúncia genèrica, entre naif i narcisista, que els poderosos formen part d'una conspiració, tot barrejant corruptes amb simples rivals i estenent la sospita a qualsevol que es posa a tir, no calia que Podemos es convertira en la tercera força parlamentària d'Espanya.

És cert que el descarrilat PSOE tardarà a purgar, si ho aconsegueix, el pecat d'haver deixat, víctima del pànic, governar a Rajoy i també que en Ciutadans el seu líder Albert Rivera perfecciona cada dia el seu rol gesticulant de comodí. Però la formació morada també té la seua responsabilitat. I no pot refugiar-se en les fantasies activistes de Pablo Iglesias i el seu equip per a menysprear els seus escons i convertir els recorreguts d'un colorit autobús en el succedani d'una estratègia política que pose fóra de la Moncloa al seu actual inquilí i expulse d'una vegada la corrupció del poder. Algú ho ha de fer.