L'odi

Tindria raó Empèdocles d'Agrigent quan albirava que el cosmos es regeix per dues forces antagòniques, l'atracció i la repulsió, l'amor que uneix i l'odi que disgrega? Serà cert que aquestes forces lluiten entre si i marquen al món una trajectòria pendular? També en Empèdocles s'apunta la idea de l'etern retorn, la qual Nietzsche va disseccionar a l’origen de la tragèdia. El cosmos i també el nostre petit cosmos, la vida humana sempre arrossegada per un moviment pendular entre l'harmonia que cohesiona i la disgregació que destrueix. Entre l'amor i l'odi. La narració còsmica - i potser social- dóna compte avui de la tensió entre la globalització i l'aldea, entre l'estat i la comunitat, entre l'eros i el tanatos. Potser també Heràclit l'Obscur encertava en considerar que això que anomenem realitat no és més que un miratge, una quimera. ¿No és això el que cada dia tracten de posar en pràctica els fabricants de quimeres? Aquells filòsofs de la naturalesa no parlaven de teories sociològiques o sistemes cosmològics; només parlaven en clau de poesia còsmica.

La veritat és que avui a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món, les forces centrífugues, l'odi, la disgregació (la desigualtat, el desencís de la democracia, el rebuig de l'altre) creixen, es reforcen, s'imposen. És la lògica del sagrat davant el profà, els nostres contra els altres, és la repulsió o el rebuig de la solidaritat com a principi còsmic i humà. La bandera i el símbol contra la dignitat humana.

La cohesió europea es desfà com un terròs de sucre en el pantà. Dissoldre la idea d'Europa (ni que siga aquesta Europa tan distorsionada, millorable i raquítica), i fer-ho sense pesar ni remordiment, menysprear una tradició cultural, política i social com l'europea (sense oblidar tots els seus costats foscos), renunciar al projecte polític i cultural, és desgavellat i suïcida per a Europa i per l'ordre mundial. Tant de bo l'etern retorn ens tornie als filòsofs antics, i amb ells la prudència, l'areté, un raig de lucidesa i esperança.