La cerimònia de lliurament dels Premis Nobel el 10 de desembre trau a la llum un prejudici i un dilema quant al premi de Literatura. El prejudici és l'oblit històric que aquest premi ha tingut cap a les llengües minoritàries, minoritzades i sense estat propi. En aquest sentit sols el poeta Frédéric Mistral, occità d'idioma provençal i gran filòleg va obtenir el Premi Nobel en 1904. No obstant això, en la nostra llengua, que va tenir un segle d'or i un envejable renaixement en els segles XIX i XX, a cap escriptor se li ha atorgat el Nobel. Merèixer-ho ho han merescut uns quants, i més si comparem les seues obres amb les d'altres escriptors de molt dubtosa vàlua. Al meu judici, tant Salvador Espriu com Vicent Andrés Estellés són dos enormes poetes d'àmplia obra i de temàtica i profunditat universal. Comparats amb Bob Dylan, per exemple, que el va rebre en 2012, no hi ha color: Dylan és un cantant i un gran lletrista, que no és el mateix que ser poeta i n'hi ha prou amb llegir, en anglès, la seua obra per a comprendre-ho (dit siga de passsada, en anglès el cantant Leonard Cohen té lletres i llibres de poesia de molta més qualitat). Cenyint-nos a Espanya, també va rebre el Nobel a principis del segle XX el llavors ministre d'Hisenda José Echegaray dels mediocres drames del qual ningú se'n recorda i ni tan sols se'l cita en els llibres de text de batxillerat. O Jacinto Benavente en 1922. En aquest sentit, a Espanya també ha sigut vergonyosa la marginació dels autors en les cinc llengües minoritàries: Català, Gallec, Èuscar, Aragonés i Asturlleonès. Clama al cel que grandíssims escriptors com Josep Pla o Joan Fuster mai reberen el Premi Nacional de Literatura i ni tan sols un premi de periodisme malgrat la seua ingent obra també en castellà. El dilema –i per tant de difícil solució- respecte al Premi Nobel és si les opinions polítiques d'un escriptor llastren una obra magna impedint-li aconseguir aquest premi. La qüestió reviu enguany amb la concessió del Nobel a l'escriptor austríac Peter Handke, i que ja ha comportat la dimissió d'una membre del comitè del Nobel:Gun-Britt Sundström. Aquesta considera que no es pot col·locar la literatura per damunt de la política davant casos com el de Peter Handke, qualificat com a “hereu de Goethe”, però que va negar el genocidi dels bosnians. Al temps va elogiar al president serbi Slobodan Milosevic, jutjat pel Tribunal Penal Internacional, acusat de crims de guerra i contra la humanitat. Aquest és doncs el dilema: Ha de prevaldre en el Nobel de Literatura la genialitat d'un escriptor malgrat les seues idees polítiques? Existeixen, almenys, quatre casos clars d'escriptors excelsos als qui per les seues posicions polítiques se'ls va negar el Premi Nobel: 1- Louis Ferdinand Céline, que la seua personalíssima i influent obra en nombrosos escriptors posteriors va ser descartada per les seues opinions antisemites. 2- Ezra Pound, poeta d'obra monumental, però fervent seguidor de Benito Mussolini. 3- Ernst Jünger, la vivor prosística del qual i el seu cant a la llibertat i a la persona singular, insubornable i sobirana, no va poder evitar que es considerara imprudent premiar-lo. Jünger, encara que va denunciar el nazisme i l'antisemitisme, era admirat per Hitler i Goebbels pel seu llibre Tempestats d'acer, una lloança a la guerra quant a experiència interior. Aquest reconegut entomòleg, soldat en les dues guerres mundials, va ser un bohemi, a més de defensor de les substàncies psicoactives, tant les enteogèniques, com els estimulants o opiacis. El seu llibre de 1970 Acostaments. Drogues i embriaguesa era un atemptat a la moralitat prohibicionista just quan més auge cobrava la guerra contra les drogues. 4- Jorge Luis Borges, el savi on n'hi haja, el creador d'un món propi i inabastable, amb una intel·ligència fascinant i una enorme imaginació. És un cas paradoxal. Nominat diverses vegades al Nobel, precisament quan en la vellesa estava cantat que li’l donarien, va defensar el dictador xilè Pinochet i el va lloar: “És una excel·lent persona, cordial, bondadosa, estic molt satisfet de conèixer-lo”. En aquells dies Borges declarava en el programa A fons, de TVE: “La democràcia és un abús de l'estadística. No crec en la democràcia”. I afegia: “No crec en la possibilitat d'una democràcia argentina. L'única solució que se m'ocorre és postergar les pròximes eleccions 300 o 400 anys”. He dit que és un cas paradoxal perquè Borges en la seua joventut havia escrit sense concessions contra les dictadures i el feixisme. En definitiva, podem separar als autors de l'obra? La meua lectura de les obres d'aquests quatre escriptors em du la conclusió que, més enllà de les seues opinions polítiques, tots ens il·luminen, amb un estil audaç i frescament creatiu, davant els problemes de la consciència i la condició humana. Han ampliat la nostra visió del món i ens oferit de manera desafiant les contradiccions i vulnerabilitats de la humanitat. La política en la literatura està en les seues formes i en les maneres en què interpel·la el lector i la tradició, més que en l'adhesió explícita d'un autor a una causa o una altra. Malgrat el rebuig que ens produïsquen les seues opinions polítiques, no podem oblidar que el feixisme va seduir àmplies masses. Aquests escriptors s'han d'assumir amb la seua brillantor literària i la seua ideologia condemnable: molts formen un tot indissociable en termes personals i de l'època que els va tocar viure. Jean-François Revel va escriure: “Si el feixisme només haguera seduït els imbècils, hauria resultat més fàcil alliberar-se d'ells”. És un mite pensar que l'art i la política van de la mà. No crec que es puga pensar la gran literatura en termes morals, però si les opinions polítiques dels seus autors són conservadores o contribueixen a la preservació d'un estat de coses que és essencialment injust, aquests autors han de ser contestats i refutats. Finalment, val la pena recordar que si bé l'Acadèmia Sueca ha atorgat el Nobel de Literatura a grans escriptors –també ha tingut errors-: els més importants i influents mestres de la literatura del segle XX no el van rebre: ni Lev Tolstoi, ni Marcel Proust, ni James Joyce, ni Franz Kafka, ni Bertolt Brecht, ni els més amunt citats per les seues opinions polítiques. Recordem també que tan sols 15 dones han rebut el Premi Nobel de Literatura, enfront de 103 homes.