eldiario.es

9

Un desficaci lingüístic

En l’era de Camps, els governs de València i de Barcelona van arribar a plasmar en un protocol sanitari signat el 2008 una versió en “valencià” al costat d’una altra en “català”

Los exconsellers de Sanidad valenciano, Manuel Cervera, y catalana, Marina Geli, durante la firma del convenio entre ambas administraciones

Els excosnellers de Sanitat valencià, Manuel Cervera, i catalana, Marina Geli, en la firma del protocol.

La paraula “desficaci” és sinònim de disbarat, però les connotacions del terme semblen apuntar més a l’“esperpent” o al “desgavell” autòctons, i fins i tot al col·loquial “destarifo”, perquè afegeixen a la recepta una bona dosi de ridícul. Un “desficaci” va ser el resultat de la postura que els governs del PP van adoptar pel que fa a la naturalesa del valencià, quan es van oposar a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que el defineix com la mateixa llengua que es parla a Catalunya o a les Balears i que allà “rep el nom de català”. L’actitud del Consell presidit per Francisco Camps apuntava més enllà d’una “qüestió de noms” i abonava un secessionisme lingüístic que, a banda de proclames polítiques populistes, va arribar a plasmar-se en algun fet grotesc.

Un exemple n’és el document a què ha tingut accés eldiario.es d’un protocol de col·laboració entre la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya orientat a l’atenció sanitària de pacients en zones limítrofes d’ambdues comunitats. El protocol signat pel conseller valencià de Sanitat, Manuel Cervera, i la seua homòloga catalana Marina Geli, el 28 de maig de 2008 a Barcelona, està redactat en dues versions, però no es tracta del castellà i la llengua pròpia de les dues comunitats autònomes, com és habitual en les publicacions oficials, sinó de dues versions d’una mateixa llengua: la valenciana i la catalana.

La comparació dels dos textos resulta molt didàctica per a qualsevol que tinga la paciència de fer-la. Més enllà d’adjectius demostratius com “aquest” per “este” o de terminacions verbals com “permeti” per “permeta” o “resideixin” per “residixen”, les escasses diferències obeeixen a mínims canvis de lèxic (“d’una banda” per “d’una part”, o “desenvolupin” per “despleguen”) o retòrics (“aquest document serà d’aplicació a tot el territori” per “este document s’aplica a tot el territori”).

Qualsevol document oficial redactat a Mèxic diferiria d’un altre d’elaborat a Espanya en bastants més aspectes, però a ningú li passaria pel cap confrontar les dues versions del castellà a l’hora de signar-lo oficialment, malgrat que la Constitució espanyola declara el castellà llengua oficial i la mexicana no, encara que de facto siga l’espanyol l’idioma de les institucions públiques al país centreamericà. Que en uns casos l’oferta lingüística es presente com a valencià i en altres com a català, cas de les edicions respectives d’aquest mateix diari a la Comunitat Valenciana i a Catalunya per posar-ne un exemple, no vol dir que hagen de ser traduïdes perquè usuaris de l’una o de l’altra puguen entendre-les, ni que establisquen l’existència de dues llengües distintes. Són varietats d’un mateix idioma perfectament vàlides cada una.

El socialista Pasqual Maragall, en la seua etapa de president de la Generalitat de Catalunya, va proposar una solució molt raonable a la “qüestió de noms” que embolica l’assumpte amb vista a l’exterior quan va plantejar el 2004 que la llengua es denominara català-valencià o valencià-català als efectes de les institucions comunitàries i va assumir, per a sorpresa de Francisco Camps i del llavors portaveu del Consell, Esteban González Pons, la traducció al valencià de la Constitució europea enviada al Govern central. Va trametre llavors Maragall a Madrid i a Brussel·les com a versió catalana la que s’havia redactat a València només amb la primera pàgina canviada, cosa que no va evitar l’escalada de victimisme anticatalanista del PP.

La doble versió del document que poden consultar els lectors ací, i l’objectiu del qual era establir un conveni semblant al que Catalunya ja tenia amb les Balears i Aragó, es va signar uns quants anys després, i unes quantes escandalitzades manifestacions després (a què van contribuir també els que des de Catalunya, com Ernest Benach, d’ERC, van rebutjar els plans “revisionistes” de Maragall), pels titulars de Sanitat d’un govern presidit a València per Camps, amb Vicente Rambla com a vicepresident, i un altre presidit a Barcelona per José Montilla, amb Josep-Lluís Carod Rovira com a vicepresident. Una vegada més, havien fallat la racionalitat i la vocació constructiva, però sobretot el sentit del ridícul.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha