eldiario.es

9
Menú

Gustau Muñoz, el furor dels llibres

- PUBLICIDAD -
La biblioteca de Gustau Muñoz està ordenada, viscuda, cadascun d’aquells llibres té el seu perquè, la seua història.

La biblioteca de Gustau Muñoz està ordenada, viscuda, cadascun d’aquells llibres té el seu perquè, la seua història. Jesús Císcar

Escriure, en aquest país, és un ofici ingrat. La nostra societat valora ben poc la creativitat literària, que troba extravagant, com si es tractara de ganes de donar la nota. Fins i tot se’ls miren, als escriptors, amb una certa suficiència, com qui diu si jo m’hi posara ja veurien, però no tinc temps per a aquestes ximpleries. Potser per això l’escriptor pesa poc (per no dir gens) en la vida d’aquest poble a la vora del Mediterrani. Però, comptat i debatut, encara pesa menys l’intel·lectual, això és, el lector format i exigent, que escriu amb el deler d’esperonar els seus conciutadans i traure’ls de la somnolència mental, i fer d’ells ciutadans crítics i responsables.

Gustau Muñoz ho convé: “En aquesta terra l’esforç intel·lectual no es valora gens. És tremendo. Com diu Xavier Serra, l’humor valencià consisteix en abaixar els fums a l’altre”. És a dir en restar mèrits a l’obra del creador, i en buscar-li qualsevol punt feble i riure-se’n, de manera irreverent. A força de fer broma de tot tenim el país que tenim. “Pense ara en J.F. Yvars, del qual vinc d’escriure un article en eldiario.es. Un home de cultura sòlida, i sobre tot d’una mirada profunda i amplíssima sobre l’art contemporani. Doncs és molt ignorat”. És ben cert: a l’IVAM, durant el seu temps com a director, alguns el coneixien com Monsieur Tournesol, el despistat i primmirat personatge de Tintin. “Un home elegant, sempre impecablement vestit” segueix Gustau. “Junt amb Ignacio Carrión i Juan Gil-Albert, és la persona més ben vestida que he conegut... Ana Castellano sempre deia de Gil-Albert que ‘Juan es tan elegante que te lo llevas a casa y te la decora’”. Gustau riu, perquè resulta difícil escapar a l’humor valencià. En el seu tarannà sovint interaccionen una tendència natural al colpet d’ull, agut i mordaç, i el desig de ponderar i valorar amb justícia l’obra dels seus conciutadans. Una actitud ben fusteriana, per altra banda: el misantrop de Sueca tenia en aquest sentit una llengua temible, molt esmolada.

“Escric sempre en la taula del menjador”, ens diu només entrem, com volent dirigir convenientment els nostre passos.

“Escric sempre en la taula del menjador”, ens diu només entrem, com volent dirigir convenientment els nostre passos. Jesús Císcar

Gustau Muñoz ens rep a la seua casa del carrer de la Corona de València. “Escric sempre en la taula del menjador”, ens diu només entrem, com volent dirigir convenientment els nostre passos. I, en efecte, aquella taula, situada sota un quadre d’Artur Heras, ja està ben parada: un ordinador portàtil tancat, una revista de L’Espill, l’assaig de Snow sobre les dues cultures, acabat de publicar, un estudi sobre Andreu Nin com a traductor, algunes publicacions periòdiques... Gustau és codirector de la revista L’Espill (junt amb l’historiador Antoni Furió), tota una referència per a la intel·lectualitat valenciana. Els llibres s’acumulen ací i allà, en prestatgeries, i en muntonets estratègicament deixats a terra. “Se m’ha desbordat un poc... Em costa molt tirar llibres. És un pecat, tirar llibres... En un moment vaig pensar en fer una fundació, amb Pedro Ruiz i Vicent Olmos, i reunir les biblioteques. Però la idea no ha quallat”. A Itàlia hi ha la fundació “Il furore dei Libri”, creada per alguns bibliòmans entusiastes, i que pren el nom de l’assaig divuitesc del rector Gaetano Volpi, Del furore d'aver libri. Jesús Císcar, que va fotografiant detalls de les llibreries, ho convé. “Sempre et pots llogar un altre pis per als llibres, com té Adolf Beltran”. Gustau sospira, perquè el furor dels llibres et pot arribar a tenallar: “És un problema gros. Tinc part de la biblioteca a la meua casa de Xodos, allí sobre tot acumule biografies... I ara que estic escrivint les Notes de lectura, que aviat publicarà l’editorial Afers, em porte d’allí el que necessite. I quan acabe els retorne de nou”. Me l’imagine, amb el cotxe a vessar de biografies, amunt i avall per aquelles revoltes del dimoni, sota la massa ígnia del Penyagolosa.

Els llibres s’acumulen ací i allà, en prestatgeries, i en muntonets estratègicament deixats a terra.

Els llibres s’acumulen ací i allà, en prestatgeries, i en muntonets estratègicament deixats a terra. Jesús Císcar

Però, precisament per això mateix, els assaigs de Gustau estan amerats d’un coneixement intens. La seua mirada té la profunditat del microscopi i la perspectiva del telescopi, i en el seu focus s’encabeix tota la cultura. “M’agrada la peça curta, més que l’assaig en profunditat. Vaig escrivint els textos i desprès els arreplegue en un volum. Aviat trauré Corrents de fons, en Lletra Impresa, l’editorial que dirigeix Juli Capilla. Ara també estic escrivint un dietari. Però a la meua manera... Si et sóc sincer estic fins als nassos dels dietaris: no paren de doldre’s del país, de fer exhibicions petulants de lectures, és tot molt repetitiu”. Certament, la literatura del jo corre el perill que el jo exposat siga un plom. “També passa amb bona part de la literatura catalana actual: hi ha un fum de llibres on els autors s’autoanalitzen, es psicoanalitzen. És el que denomine l’exploració de la subjectivitat ferida... Marta Rojals i tot això”.

En un racó pengen, un sota l’altre, tres retrats, convenientment emmarcats: Joan Fuster, Karl Marx i Walter Benjamin, per aquest ordre.

En un racó pengen, un sota l’altre, tres retrats, convenientment emmarcats: Joan Fuster, Karl Marx i Walter Benjamin, per aquest ordre. Jesús Císcar

Jesús Císcar li demana que entre en el seu estudi, on hi ha situat un tamboret, creant una perspectiva llibresca. La biblioteca està ordenada, viscuda, cadascun d’aquells llibres té el seu perquè, la seua història. Una biblioteca és una extensió d’un mateix, plena a vesar de referències íntimes i d’instants de vida. En un racó pengen, un sota l’altre, tres retrats, convenientment emmarcats: Joan Fuster, Karl Marx i Walter Benjamin, per aquest ordre. Es podria dir que aquella santíssima trinitat defineix l’ideari de Gustau: una visió profunda i elitista de la cultura, des d’una òptica marxista i catalanista. “L’altre dia la meua néta em va preguntar que com és que tenia Santa Klaus al despatx”, riu Gustau, assenyalant el barbut autor Das Kapital. Ja passen aquestes coses: Karl Marx ha estat suplantat en l’imaginari col·lectiu pel símbol més inofensiu i bleda del capitalisme.

Li demane que trie un llibre d’aquella biblioteca. Gustau es resisteix: ell és home de llibres, no d’un sol llibre. Fins i tot en algun moment s’enrojola una mica al davant de la traïció de triar un sol llibre. Li dic que l’entenc, però que és un pretext com un altre per a parlar de literatura. Que tant se val... Em mostra un llibre d’Eduardo Halfon, titulat Biblioteca Bizarra, on aquest autor explica amb molta gràcia la seua relació amb els seus llibres i les preguntes idiotes que li acostumen a fer, com ara, te’ls has llegit tots? “La millor resposta és la d’Umberto Eco, quan li preguntaren allò i va contestar, mostrant la seua biblioteca: en realitat, aquests són els que tinc pendents per llegir”. Gustau riu, d’una manera explosiva. Aleshores em mira, i amb una certa circumspecció, m’interroga: “Has llegit alguna cosa de l’autor peruà Julio Ramón Ribeyro? El preferesc de llarg a Vargas Llosa. El seu diari La tentación del fracaso és magnífic... Però el llibre que m’hauria agradat escriure és Prosas apátridas”.

Li pregunte si el seleccionem. Gustau dubta però al final dona el vist-i-plau. “Prosas apátridas”, doncs. Un títol ben adient per als valencians.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha