Els 'beach clubs' aniquilen els xiringuitos tradicionals d’Eivissa: “Abans podies seure i recolzar els peus damunt l’arena”
LLEGIR EN CASTELLÀ
L’arribada a Cala Gració ofereix una vista panoràmica de la platja, amb una extensa àrea d’arena ara ocupada per llits balinesos que han substituït les tradicionals hamaques. “Abans anàvem al xiringuito amb la meva família a menjar peix, que era dels més barats i bons de l’illa”, explica Laura Prats, de 28 anys i natural de Sant Antoni. Ara continuen anant gairebé cada dia a la cala, però s’instal·len a la part rocosa, al costat de les tradicionals casetes de pescadors, des d’on es banyen sense consumir. El motiu: l’antic xiringuito ha donat pas a un negoci orientat al turisme d’alt poder adquisitiu i consumir-hi ha deixat d’estar a l’abast de molts residents.
Cala Gració i Cala Gracioneta estan connectades per mar i també per un petit camí de terra que serpenteja per la part superior del penya-segat que les separa. En l’imaginari col·lectiu eivissenc existeix una pràctica no escrita, però àmpliament compartida: travessar nedant des de la primera fins a la segona, més petita, recòndita i d’aigües encara més turqueses i cristal·lines. Des de fa temps, però, la germana petita d’aquestes dues cales ha deixat de ser un lloc per seure a menjar o prendre alguna cosa si un no està disposat a assumir els preus del restaurant.
Grupo Mambo va adquirir l’antic xiringuito fa més d’una dècada i avui ofereix una carta de còctels i gastronomia orientada a un client molt diferent. El negoci es ven a la seva pàgina web com “el restaurant de platja ideal per a aquells que pensen que els estius sense xiringuito són menys estiu” i també com un enclavament per celebrar bodes davant la mar, esdeveniments corporatius o celebracions privades. Ara, l’ocupació del litoral per part del grup empresarial s’estén també a la cala veïna, fins fa poc un dels refugis habituals per a moltes famílies residents.
“Abans buscàvem crancs”
“Quan érem petits, els meus amics i jo cercàvem crancs, jugàvem a futbol i ens refugiàvem sota l’ombra dels arbres”, recorda Laura. També rememora com, quan anaven a dinar a l’antic xiringuito, el propietari s’acostava taula per taula per explicar-los quin peix havia comprat aquell matí al mercat.
Quan érem petits, els meus amics i jo buscàvem crancs, jugàvem al futbol i ens refugiàvem sota l'ombra dels arbres
Gabriel Pizzuto, de 29 anys i també d’Eivissa, conserva records semblants. Durant la Primària anava amb l’escola d’excursió a Cala Gracioneta i, ja d’adolescent, hi tornava moltes vegades amb els seus amics. Aquest privilegi per als residents va desaparèixer la temporada passada amb el canvi de model del negoci i avui queda reservat, en gran mesura, a aquells que es poden permetre consumir-hi.
Els preus reflecteixen aquest gir. Les postres arriben als 20 euros, una ració de calamars a l’andalusa costa 30 i un coco importat de països pròxims al tròpic, 16. Segons les darreres dades disponibles de l’Agència Tributària, corresponents a 2023, la renda bruta mitjana dels residents de Sant Antoni va ser de 32.668 euros. Després d’impostos i cotitzacions, cada declarant disposa d’una renda neta mitjana de 26.294 euros anuals, la més baixa de tota Eivissa. A l’extrem oposat se situa Sant Joan, amb una renda neta mitjana 7.258 euros superior —al voltant d’un 22 % més—. Darrere hi figuren, per aquest ordre, Santa Eulària, Sant Josep i Vila.
Del turisme de masses al turisme premium
Fa aproximadament un lustre que els allotjaments i bona part de la restauració de Sant Antoni experimenten una pujada general de categoria. Fins i tot al nucli històric del municipi, tradicionalment associat al turisme de masses estranger —especialment britànic, tot i que també francès, alemany i neerlandès— han proliferat els hotels boutique. Molts d’aquests establiments acollien fins fa pocs anys un perfil de visitant molt diferent: el que arribava a l’illa atret per l’oci nocturn de baix cost i que l’Ajuntament intenta ara substituir per un altre de major poder adquisitiu. El canvi no es limita als hotels, sinó que també afecta el paisatge urbà, els negocis i la manera de consumir al municipi.
Fa aproximadament un lustre que els allotjaments i bona part de la restauració de Sant Antoni experimenten una pujada general de categoria. Fins i tot en el centre històric del municipi, tradicionalment associat al turisme de masses estranger -especialment britànic, encara que també francès, alemany i neerlandès- han proliferat els hotels 'boutique'
Les dècades dels vuitanta i noranta van marcar l’expansió de la cultura LGTBIQ+ a Eivissa i van consolidar Sant Antoni com un dels grans centres de la vida nocturna de l’illa. En aquest context van néixer espais com Café del Mar o Café Mambo, convertits amb el pas del temps en icones internacionals de les postes de sol i de la música electrònica. Tots dos negocis van ajudar a construir una part de l’imaginari turístic d’Eivissa que encara avui es continua venent dins i fora de l’illa.
A pocs quilòmetres, un altre dels símbols d’aquella època també travessa un moment de transformació. La discoteca Amnesia —fundada pel filòsof Antonio Escohotado amb el nom de Taller del Olvido— ha perdut part del protagonisme que va mantenir durant dècades després de l’obertura d’UNVRS, el nou hyperclub impulsat per The Night League al mateix municipi i situat davant de l’antiga Privilege, abans Ku.
La nova postal de Cala Gració
El gir cap a un turisme de major capacitat econòmica també s’aprecia a l’entorn de Cala Gració. El triangle hoteler situat darrere la platja ha experimentat un profund procés de renovació en els darrers anys. El 2021 va obrir OKU Ibiza i, un any després, TRS Hotel Ibiza va ampliar l’aposta pel segment premium. A aquests s’hi suma Cubanito Ibiza Suites, inaugurat el 2018 després de la reforma integral dels antics apartaments El Coto. L’establiment, propietat de Concept Hotel Group, recrea l’estètica de l’Havana dels anys cinquanta i forma part de l’estratègia del grup empresarial de convertir cadascun dels seus hotels en una experiència temàtica.
El circuit es completa ara amb l’arribada de Pomelo Playa, l’antic xiringuito de Cala Gració adquirit per Grupo Mambo. L’empresa ha declinat respondre les preguntes d’elDiario.es sobre l’operació i sobre el canvi de model aplicat a l’establiment.
L’Ajuntament de Sant Antoni sosté que el nombre d’elements autoritzats sobre la platja no ha variat respecte d’anys anteriors: cent llits i cinquanta para-sols. Però els llits balinesos ocupen una superfície considerablement més gran que les antigues hamaques, reduint l’espai disponible per a aquells que acudeixen a la platja amb el seu propi equip.
L'Ajuntament de Sant Antoni sosté que el nombre d'elements autoritzats sobre la platja no ha variat respecte a anys anteriors: cent llits i cinquanta para-sols. No obstant això, els llits balinesos ocupen una superfície considerablement major que les antigues hamaques, reduint l'espai disponible per als qui acudeixen a la platja amb el seu propi equip
Les dades de la Plataforma de Contractació del Sector Públic mostren que l’explotació dels serveis desmuntables de platja va ser adjudicada per al període 2023-2026 per un pressupost base de licitació de 33.303,67 euros anuals, fet que eleva el valor estimat del contracte fins als 133.214,68 euros. En la concessió anterior, corresponent al període 2021-2022, l’import ascendia a 86.584,88 euros. Durant l’any de la pandèmia, el contracte es va adjudicar per via d’urgència per 46.517,68 euros.
L’entorn de Cala Gracioneta ja havia estat objecte de controvèrsia el 2023, quan una macrofesta organitzada per Grupo Mambo juntament amb el col·lectiu alemany Keinemusik —i prevista per a unes 5.000 persones— va estendre l’aforament del xiringuito —d’unes 400— per tota la superfície d’arena fins a l’orla, dificultant l’accés habitual a la petita cala.
L'entorn de Cala Gracioneta ja va ser objecte de controvèrsia en 2023, quan una macrofesta organitzada per Grupo Mambo al costat del col·lectiu alemany Keinemusik va ampliar l'aforament del quiosquet -unes 400 persones- fins a ocupar tota la superfície de sorra de la cala
Colonització del litoral
La història de Cala Gració no és una excepció. Es repeteix, amb diferents matisos, al llarg de bona part del litoral eivissenc, on els preus augmenten temporada rere temporada i l’espai disponible per a l’ús quotidià de residents i visitants es redueix progressivament.
Les concessions públiques per explotar serveis de platja han acabat, en molts casos, en mans d’empreses amb una capacitat econòmica difícil d’igualar. El resultat és un model de negoci orientat cada vegada més cap a un visitant d’alt poder adquisitiu, mentre que per a bona part de la població local seure a menjar o prendre alguna cosa davant la mar es converteix en una opció cada vegada menys accessible.
Les concessions públiques per a explotar serveis de platja han acabat, en molts casos, en mans d'empreses amb una capacitat econòmica difícil d'igualar. El resultat és un model de negoci orientat cada vegada més cap a un visitant d'alt poder adquisitiu
L’estiu passat, veïns del litoral de Sant Josep denunciaven precisament aquesta sensació de pèrdua de l’espai públic. Residents d’enclavaments com Cala Espart o Cala Molí criticaven l’ocupació creixent de les platges per part de vil·les de luxe properes i de beach clubs que, segons asseguraven, havien transformat completament l’ús tradicional d’aquests espais.
“La platja és un espai públic”, van traslladar aleshores als treballadors de diverses d’aquestes mansions, denunciant pràctiques que, al seu parer, restringien l’accés al litoral. La normativa estableix que qualsevol activitat comercial de lloguer d’hamaques o para-sols requereix una concessió administrativa. Quan la platja té caràcter urbà, la competència correspon a l’ajuntament; quan forma part del domini públic maritimoterrestre, depèn del Govern balear, a través de la Direcció General de Costes.
L'estiu passat, veïns del litoral de Sant Josep denunciaven la pèrdua de l'espai públic. Residents d'enclavaments com a Cala Espart o Cala Molí criticaven l'ocupació creixent de les platges per part de viles de luxe pròximes i de 'beach clubs' que havien transformat per complet l'ús tradicional d'aquests espais
al com va comprovar elDiario.es l’estiu passat durant l’elaboració d’un altre reportatge, els preus regulats en moltes concessions no sempre es respecten. Alguns establiments condicionen l’accés a hamaques i para-sols a un consum mínim, una pràctica que, tot i permetre mantenir formalment el preu fixat per a cada element —deu euros per hamaca i deu per para-sol—, acaba elevant considerablement el cost real per als usuaris.
“A mi m’agradava el xiringuito perquè podies seure i recolzar els peus damunt l’arena”, explica Laura, que rutinàriament encara s’encamina cap a la platja on va passar la seva infància, sense poder gaudir-ne ja de la mateixa manera.
0