Del mite de la caverna a TikTok: el mètode d’un professor per ensenyar a pensar

La conversa transcorre davant la mar, lluny del ritme de les aules, tot i que el focus continua posat en aquestes quan falta un mes per acabar el curs escolar. Pedro Oliver (Palma, 1972) parla des de l’experiència acumulada a l’institut, on observa com molts adolescents creixen envoltats d’estímuls constants mentre la pressió per la imatge, l’èxit o el reconeixement acaba condicionant la seva manera de relacionar-se amb els altres i amb ells mateixos. Davant d’aquest escenari, sosté que l’escola no només ha de transmetre coneixements, sinó també oferir eines perquè els joves aprenguin a conèixer-se i desenvolupin un pensament propi.

Oliver troba en un dels grans clàssics de la filosofia una manera d’explicar el present. Al seu parer, el mite de la caverna de Plató continua plenament vigent, tot i que les ombres ja no es projecten sobre una paret, sinó a través de pantalles, algoritmes i xarxes socials. El filòsof considera que la societat travessa un període especialment complex i sosté que funciona només a “una fracció” de la seva capacitat emocional. En aquest context, compara la dependència de la validació digital amb la presó descrita per Plató: una realitat construïda a partir d’imatges, estímuls i reconeixement immediat que moltes persones acaben acceptant com si fos l’única possible.

Els ‘m’agrada’, la viralitat o la recerca permanent de visibilitat acaben ocupant, segons explica, un espai que dificulta distingir entre la realitat i la imatge projectada. Aquesta dinàmica, afegeix, afecta especialment els joves, que construeixen bona part de la seva identitat en un entorn on “l’algoritme condiciona allò que veuen, consumeixen i comparteixen”.

Davant d’aquesta realitat, Oliver situa el principal objectiu de la seva tasca docent: ajudar els alumnes a descobrir capacitats que, segons les seves paraules, porten “de fàbrica”, així com els valors que cal recuperar, més que no pas descobrir per primera vegada. Parla de l’empatia, l’amor o la temprança com a virtuts que ja formen part de la persona i que s’han de desenvolupar perquè els joves aprenguin a dirigir la seva pròpia vida en lloc de deixar-se arrossegar per les dinàmiques de l’entorn.

El Mètode Pedro

Aquest plantejament es concreta en el que ell anomena el Mètode Pedro. Lluny de respondre a una qüestió personalista o potser egocèntrica, explica que el nom neix de l’etimologia de Pedro —petra, pedra en llatí—, una referència a la fermesa i la solidesa sobre les quals, al seu entendre, s’ha de construir la identitat. Oliver defineix aquest mètode com un “búnquer espiritual”. No es tracta d’aixecar barreres davant del món, sinó d’enfortir l’interior de la persona perquè pugui afrontar amb criteri la pressió social, els conflictes quotidians o la incertesa pròpia de l’adolescència sense quedar-ne completament condicionada.

L’autoconeixement constitueix el punt de partida de tot aquest procés. Segons explica, la identitat sempre es construeix des de l’interior, mentre que l’entorn exerceix una pressió constant per modelar-la. Per això considera que qui no dedica temps a conèixer-se acaba essent especialment vulnerable a les expectatives alienes, a les tendències del moment o als models d’èxit que predominen a les xarxes socials.

El docent considera que cal enfortir el món interior de la persona perquè pugui afrontar amb criteri la pressió social, els conflictes quotidians o la incertesa pròpia de l’adolescència

A partir d’aquesta convicció, la seva proposta educativa busca que els alumnes deixin de ser espectadors de la seva pròpia vida per convertir-se en protagonistes de les seves decisions. La filosofia i l’educació, sosté, han de servir precisament per a això: oferir eines que permetin interpretar la realitat amb criteri abans d’actuar-hi. D’aquesta manera, tot el mètode gira al voltant de tres preguntes que Oliver considera essencials i que trasllada als seus alumnes dins l’aula. Totes tres pertanyen a la tradició filosòfica, però, segons explica, continuen sent plenament vigents per afrontar els reptes del segle XXI. La primera convida a preguntar-se quina és la veritable realitat de les coses; la segona, com és possible conèixer la veritat en un context marcat per la desinformació; i la tercera, com hauríem de viure per fer el bé. Sobre aquestes tres qüestions construeix bona part de la seva proposta educativa.

Tot el mètode gira al voltant de tres preguntes que pertanyen a la tradició filosòfica: quina és la veritable realitat de les coses, com és possible conèixer la veritat en un context marcat per la desinformació i com hauríem de viure per fer el bé

TikTok, intel·ligència artificial i filosofia

A classe, la primera pregunta pot sorgir d’un vídeo viral de TikTok o d’una imatge creada amb intel·ligència artificial: abans d’acceptar-ne el contingut, els alumnes analitzen què estan veient, qui ho ha difós i fins a quin punt reflecteix la realitat o respon a una construcció interessada.

La segona de les preguntes sobre les quals s’articula el mètode d’Oliver pertany a l’àmbit de l’epistemologia: com podem arribar a conèixer la veritat? En una època marcada per la sobreabundància d’informació, considera que la resposta no passa per memoritzar més dades, sinó per desenvolupar la capacitat d’analitzar-les de manera crítica. Aquesta reflexió abandona aviat el terreny teòric per traslladar-se a l’aula.

En lloc de recórrer únicament als exemples tradicionals de la filosofia, Oliver porta a classe vídeos virals de TikTok o continguts manipulats mitjançant intel·ligència artificial. El seu objectiu no és dir als alumnes què han de creure, sinó oferir-los eines perquè aprenguin a qüestionar allò que consumeixen cada dia a les xarxes socials. L’exercici comença amb preguntes senzilles. Qui ha publicat aquest contingut? Quina emoció pretén despertar? Quin interès hi pot haver al darrere? Fins a quin punt influeix l’algoritme en allò que apareix a la pantalla? A partir d’aquesta anàlisi, els estudiants aprenen a identificar biaixos, a distingir els fets de les opinions i a desconfiar dels missatges que apel·len únicament a l’impacte emocional.

En lloc de recórrer únicament als exemples tradicionals de la filosofia, Oliver porta a classe vídeos virals de TikTok o continguts manipulats mitjançant intel·ligència artificial

Per a Oliver, el pensament crític no consisteix a rebutjar tota la informació, sinó a aprendre a formular les preguntes adequades abans d’acceptar una afirmació com a vertadera. En aquest sentit, considera que la filosofia continua essent una eina plenament vigent per interpretar un entorn digital on la velocitat amb què circulen els continguts dificulta aturar-se a reflexionar-hi.

Del pensament a l’acció

La tercera pregunta que planteja als seus alumnes trasllada la reflexió al terreny de l’ètica: com hauríem de viure per fer el bé? Per a Oliver, aquesta qüestió adquireix una rellevància especial en un context en què, al seu parer, predomina l’individualisme i cada vegada és més difícil mirar l’altre, sobretot quan les relacions cara a cara entre els joves queden progressivament relegades per les interaccions ‘a(pantallades)’.

El professor intenta convertir aquestes reflexions en experiències quotidianes dins l’institut mitjançant dinàmiques de justícia restaurativa aplicades a conflictes reals de convivència. Quan sorgeix un problema entre alumnes o una situació d’aïllament, explica que procura desplaçar el focus del càstig cap a la reparació del dany. En aquests casos, els estudiants han d’analitzar què ha passat, assumir les conseqüències dels seus actes i proposar solucions que contribueixin a reconstruir la convivència i reparar el perjudici causat al company afectat. L’objectiu, explica, és que comprenguin que les seves decisions tenen un impacte directe sobre les persones que els envolten i que la responsabilitat individual també implica tenir cura de la comunitat. Oliver considera que aquesta manera d’abordar els conflictes permet als alumnes experimentar de forma pràctica els conceptes ètics que treballen a classe. La filosofia deixa així de ser una disciplina exclusivament teòrica per convertir-se en una eina que pot orientar decisions quotidianes dins i fora de l’aula.

Això també passa amb els que ell anomena “deures de la vida”, una activitat que duu a terme amb els seus alumnes i que consisteix a completar i explicar en veu alta, a classe, un diari setmanal amb les bones accions que han dut a terme durant els darrers set dies. Fer, lliurar-se als altres i ‘elevar-se’ com a persona.

La filosofia deixa de ser una disciplina exclusivament teòrica per convertir-se en una eina que pot orientar les decisions quotidianes dins i fora de l’aula. Un exemple són els “deures de la vida”: un diari setmanal amb les bones accions que els alumnes han dut a terme durant els darrers set dies

Traduir la filosofia al llenguatge dels adolescents

Una de les preocupacions d’Oliver consisteix a acostar conceptes filosòfics complexos al llenguatge amb què es comuniquen els seus alumnes. Lluny de reproduir un discurs acadèmic, intenta establir ponts entre les grans preguntes de la filosofia i referències que formen part del seu dia a dia. Per això explica que l’autoconeixement o la pràctica constant del bé acaben generant allò que descriu com un flow o aura. Oliver utilitza aquests termes perquè entén que faciliten la comprensió d’una idea més profunda: el carisma, sosté, no depèn de la imatge projectada a les xarxes socials, sinó d’una identitat construïda des de la coherència entre allò que una persona pensa, diu i fa.

Al seu parer, aquest treball interior és molt més sòlid que qualsevol reconeixement obtingut a través de l’aprovació externa, prenent així distància del reforç positiu extern al qual, darrerament, s’ha tendit. Mentre que la popularitat a les plataformes digitals pot ser efímera, considera que una identitat basada en l’autoconeixement ofereix una estabilitat que perdura més enllà dels canvis de tendència o de l’exposició pública.

Oliver afirma que, mentre que la popularitat a les plataformes digitals pot ser efímera, una identitat basada en l’autoconeixement ofereix estabilitat

Una carta al Papa que va obtenir resposta

L’aplicació pràctica d’aquesta manera d’entendre l’educació no es limita a la feina diària a l’aula. Oliver recorda especialment una iniciativa desenvolupada durant el passat Any Jubilar, quan va proposar a alumnes de diferents centres escriure una carta col·lectiva adreçada al papa Lleó XIV. Cada estudiant hi va aportar unes quantes línies explicant què significava per a ell l’assignatura de religió. Un cop reunits tots els textos, Oliver va viatjar a Roma i, a través de l’equip de seguretat del Pontífex, va aconseguir lliurar personalment la carta al Vaticà. Tot i que reconeix la dificultat de rebre una resposta a causa del protocol que envolta aquest tipus de comunicacions, un mes després va arribar al seu domicili una contestació en paper amb una benedicció del Papa adreçada a les classes, als alumnes i a les seves famílies.

Per a Oliver, aquella experiència va reforçar una de les idees que intenta transmetre als seus estudiants: la importància de treballar amb convicció i perseverança al voltant d’un objectiu compartit.

Reivindicar el fracàs per aprendre

Així mateix, Oliver sosté que una part important de l’aprenentatge passa per acceptar l’error com un procés natural. Davant d’una cultura que, al seu entendre, penalitza el fracàs i premia únicament el resultat, defensa que equivocar-se forma part del camí cap a l’autoconeixement i el creixement personal. “La societat penalitza l’error”, planteja durant la conversa. Per a ell, el fracàs no representa el final d’un procés, sinó una oportunitat per revisar decisions, rectificar el rumb i tornar-ho a intentar amb una comprensió més profunda d’un mateix.

És aleshores quan, durant l’entrevista, apareix el cas d’un conegut empresari que va haver d’encadenar dotze fracassos empresarials abans de trobar un projecte que realment reflectís la seva identitat i li permetés prosperar. La història serveix a Oliver per il·lustrar una idea que transmet sovint als seus alumnes: difícilment es pot entendre l’èxit sense les experiències prèvies que obliguen a replantejar-se objectius, prioritats i maneres d’actuar.

Davant d’una cultura que, segons el seu parer, penalitza el fracàs, Oliver sosté que una part important de l’aprenentatge passa per acceptar l’error com un procés natural

Aquesta visió també modifica, al seu parer, la manera d’entendre l’educació. Considera que les qualificacions tradicionals, basades en puntuacions numèriques, ofereixen una fotografia parcial de l’aprenentatge, ja que hi ha altres aspectes igualment importants, com ara la capacitat d’aixecar-se després d’un revés, mantenir l’esperança o aprendre dels propis errors. És en aquest context que situa tres virtuts que considera fonamentals: la fe, entesa com la confiança per superar els obstacles; l’esperança, com l’impuls per continuar avançant cap a una meta; i la caritat, vinculada a la capacitat de compartir amb els altres allò que un ha aconseguit.

L’activitat d’Oliver no s’acaba quan acaba la jornada lectiva. Actualment treballa en l’escriptura d’un llibre en què pretén recollir moltes de les experiències acumulades al llarg de la seva trajectòria docent. Segons explica, el projecte neix de situacions reals viscudes dins i fora de l’aula i busca traslladar a un públic més ampli les reflexions que habitualment comparteix amb els seus alumnes sobre la identitat, l’educació, la filosofia i la fe.

El llibre respon a la mateixa idea que guia la seva feina com a docent: l’ensenyament només és transformador quan neix de l’experiència. Així, sosté que els alumnes identifiquen fàcilment quan un professor parla des de la teoria i quan ho fa des de vivències que formen part de la seva pròpia trajectòria. Per això insisteix que la pràctica educativa no pot desvincular-se de l’experiència personal. Considera que només així les idees aconsegueixen deixar empremta i ajuden a despertar capacitats que, segons defensa, l’ésser humà ja posseeix des del naixement i que l’educació ha de contribuir a desenvolupar en lloc de substituir.

Filosofia i religió: dos camins, una mateixa pregunta

En el sistema educatiu, la filosofia i la religió solen presentar-se com a disciplines enfrontades: una associada al pensament racional i l’altra a les creences. Oliver rebutja aquesta dicotomia i defensa que totes dues poden exercir un paper complementari dins l’aula. Al seu parer, totes dues persegueixen un objectiu comú: ajudar l’alumne a mirar cap al seu interior abans de buscar respostes a l’exterior. Mentre que la filosofia proporciona eines per qüestionar la realitat, argumentar i formular preguntes, la religió aporta una dimensió que identifica amb la confiança, l’esperança i la voluntat d’orientar la pròpia vida cap al bé. “No xoquen”, sosté durant la conversa amb elDiario.es. Considera que ambdues disciplines poden conviure perquè comparteixen una mateixa finalitat educativa: formar persones capaces de pensar per elles mateixes i d’actuar amb responsabilitat dins la societat.

Aquesta convicció travessa tota la seva manera d’entendre l’ensenyament. Les grans preguntes filosòfiques, explica, continuen tenint sentit perquè obliguen a aturar-se, reflexionar i qüestionar allò que massa sovint s’accepta de manera automàtica en un entorn dominat per la immediatesa.

Fer visibles les accions que passen desapercebudes

Si hi ha una idea que Oliver repeteix al llarg de la conversa és la importància d’escoltar. Reconeix que durant anys aquest va ser un dels seus principals errors com a docent i assegura que aprendre a fer-ho va canviar completament la seva relació amb els alumnes. Amb el temps, explica, va comprendre que darrere de moltes conductes disruptives o d’un aparent desinterès per les classes sovint s’hi amaguen problemes personals, familiars o socials que passen desapercebuts per a la majoria dels adults. Per això insisteix que la primera tasca d’un professor consisteix a mirar més enllà del comportament visible, mantenir una escolta activa i mostrar interès davant les dificultats i les circumstàncies adverses dels estudiants.

El professor considera que, darrere de moltes conductes disruptives o d’un aparent desinterès per les classes, sovint s’hi amaguen problemes personals, familiars o socials que passen desapercebuts per a la majoria dels adults

És en aquest punt que explica un exemple viscut recentment per un altre docent en un centre educatiu. Després d’un conflicte entre dos alumnes, un d’ells va tornar l’endemà decidit a demanar disculpes públicament després d’haver reflexionat sobre el que havia passat. Aquell docent va reforçar immediatament el gest amb una resposta clara: “Ets el millor”. Oliver celebra aquesta reacció perquè considera que reconèixer aquest tipus de comportaments és tan important com corregir els errors. “És importantíssim dir-los-ho i repetir-los-ho moltes vegades, perquè el sistema els torna gairebé invisibles”, afirma.

Per al professor, moments com aquest resumeixen el sentit de la professió docent. Veure com un alumne reconeix un error, intenta reparar el dany causat i fa un pas cap a la reconciliació representa una recompensa que transcendeix qualsevol avaluació acadèmica. “És una part molt important del sou que cobrem els docents”, conclou amb un somriure.

Més enllà dels continguts de filosofia o religió, Oliver resumeix així la finalitat de la seva feina: oferir als joves eines per comprendre millor la realitat, pensar amb autonomia i construir una identitat pròpia en un context on, segons el seu parer, cada vegada és més difícil distingir entre el soroll i allò que és veritablement important.