Quan triar qui curar implica deixar morir els altres: el drama dels metges a Gaza

Els fets tenen lloc el novembre passat, però allò viscut a Gaza continua tenint repercussions i no es pot considerar tancat ni reduït al passat. L’experiència d’Elena Gómez, metgessa del 061-SAMU a Palma (Mallorca), dona compte d’un mes en primera línia sanitària a la Franja, en un context extrem on la medicina deixa de ser un exercici clínic convencional per convertir-se en una successió constant de decisions urgents, condicionades per l’escassetat absoluta, la violència sostinguda, el col·lapse gairebé total del sistema de salut, però amb una entrega humana sense parangó.

És a finals del 2025 quan la facultativa accedeix a un dels escenaris més castigats del planeta. El seu objectiu és doble: donar testimoni del que hi passa i, alhora, contribuir directament des de la seva tasca mèdica, evitant que la societat normalitzi allò que ella i una gran majoria defineixen com a genocidi. Gómez, amb un llarg recorregut en el món del voluntariat i fundadora de l’ONG Kubuka, no es considera heroïna ni algú que hagi salvat vides a cabassos; el que fa a Gaza és “un deure moral i un privilegi”. Ser-hi en primera línia i aportar tot el que estigui a les seves mans. Això és el que vol.

Entrar a Gaza no és un viatge, ni tan sols una missió en el sentit convencional, sinó un procés prolongat, incert i profundament arbitrari. L’únic corredor humanitari existent funciona a través de Jordània, on metges i personal humanitari esperen durant dies o setmanes que Israel, a través del COGAT (Coordinació d’Activitats Governamentals als Territoris), concedeixi el permís d’accés, sabent que aproximadament la meitat de les sol·licituds són rebutjades sense una explicació clara, cosa que genera una sensació d’impotència fins i tot abans d’arribar a la Franja.

Fins i tot amb el vistiplau del COGAT, l’entrada a la zona no està garantida per a l’Elena. L’accés només es permet els dimarts i els dijous, de manera que si el permís arriba un divendres cal esperar alguns dies per complir l’objectiu. Tot i així, en l’últim control (el que implica traspassar la línia militar), un soldat et pot impedir el pas: n’hi ha prou amb “caure-li malament” al soldat, portar dos mòbils o dur més gases o antibiòtics dels que un servidor públic consideri necessaris i “ja està”, critica la metgessa. I és que, encara que el permís estigui concedit, et poden fer tornar enrere, de manera que els qui són rebutjats han de tornar al seu país d’origen, convertint la logística en un repte constant i ple d’incertesa.

A l'últim control, un soldat et pot impedir el pas: n'hi ha prou amb caure-li malament al soldat, portar dos mòbils o portar més gases o antibiòtics dels que un servidor públic consideri necessaris i ja està, critica la metgessa

Alguns facultatius, emparats per organitzacions de pes (com grans ONG amb més recursos econòmics), intenten denunciar els fets davant organismes internacionals, però en la majoria dels casos aquestes denúncies no arriben enlloc. Des de Jordània, la sensació és la de lluitar contra alguna cosa que, massa sovint, resulta inútil. Aquesta barrera administrativa marca des de l’inici la precarietat i la dificultat de qualsevol tasca humanitària a la zona..

Una missió sota el paraigua de l’ONU

L’entrada de l’Elena, com passa amb la resta, es fa com a missió mèdica humanitària (Medical Relief Mission), sota el paraigua de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) —organisme dependent de les Nacions Unides (ONU)— i coordinada amb l’exèrcit israelià (IDF) i el mateix COGAT. Després de molts mesos oferint-se per entrar com a voluntària a la zona en guerra, una ONG petita (se n’evita el nom per possibles represàlies) amb base als Estats Units li envia un missatge i la “fitxa”. L’ONG fa més d’una dècada que envia metges des d’Occident al Pakistan i actualment també desenvolupa missions al Sudan. Aquesta coordinació amb múltiples organismes marca des del primer moment la complexitat de la missió: cada moviment, cada accés i cada assignació de personal està estrictament controlada.

Un dia abans d’entrar a la Franja es comunica la destinació final de cada professional. L’OMS distribueix els metges segons les necessitats detectades i l’especialitat de cadascun, assegurant que els recursos humans s’ajustin a la urgència de la situació. El dia assenyalat, l’accés es fa en comboi, amb equips organitzats per àrees mèdiques que s’incorporen directament als seus respectius serveis, cosa que marca l’inici del que serà una experiència intensa.

Un alto el foc que no existeix i hospitals a mig gas

Quan l’Elena arriba a Gaza, el proclamat alto el foc no existeix sobre el terreny. Durant tot aquell mes, les explosions i els atacs continuen formant part del paisatge sonor quotidià, malgrat que el relat oficial i el que es fa creure sigui un altre. Així ho explica ara a elDiario.es la metgessa establerta a les Balears, que detalla la crueltat viscuda i les profundes ferides tant físiques com psíquiques que la violència activa deixa des de l’oficialitat, encara que es presenti sota una narrativa totalment diferent.

Potser ja no són les xifres elevades dels moments més intensos de la guerra, quan els ferits arribaven en allaus impossibles de gestionar, però sí que es viu un degoteig constant i ininterromput. Aquesta sensació d’urgència permanent, tot i que a una escala menor que en plena guerra manté els equips mèdics en un estat de tensió contínua, on cada decisió pot significar la vida o la mort d’algú.

A Gaza només hi ha tres grans hospitals en funcionament i cap no ho fa a ple rendiment. Un compta amb quiròfan; un altre, “ni tan sols això”, detalla la doctora. L’escassetat de mitjans no és puntual, sinó estructural, i afecta tots els aspectes de l’atenció sanitària. L’hospital que li és assignat és Al Shifa, al nord de la Franja, un dels centres més importants de tota Palestina i també un dels més castigats per la barbàrie. Ha estat envaït en dues ocasions, l’última el març del 2025, deixant una empremta profunda en la seva capacitat operativa i en el seu personal. En incorporar-se al servei d’urgències, la indicació que rep l’Elena és directa: “aporta com vulguis”. No hi ha temps per pensar ni planificar estratègies. La gent mor cada pocs segons o arriba en estat crític de manera constant. Amb el suposat alto el foc, el nombre de víctimes que arriben diàriament a Al Shifa és d’una mitjana d’unes vint-i-cinc, amb quaranta afectats alguns dies i deu altres. Tot i això, projecta la ment cap als pitjors moments d’un passat recent que ella no ha viscut però sí alguns dels seus companys. I és que amb unes cinc-centes víctimes al dia, “no et dona temps a pensar com puc ser útil”, reflexiona en veu alta Gómez sobre els moments més sagnants viscuts en el conflicte.

No hi ha temps per pensar ni planificar estratègies. La gent mor cada pocs segons o arriba en estat crític per moments

Urgències sense mitjans i sanitaris com a objectiu

Hi ha metges. Sí. Però falta gairebé tot el resta. No hi ha prou antibiòtics. Ni vies, ni sang, ni respiradors, ni oxigen. Tampoc mesuradors de saturació d’oxigen ni de freqüència cardíaca. Alhora, arriben cinc persones greument ferides i, davant la manca absoluta de recursos, només se’n pot intentar salvar una. Escollir a qui tractar significa, en la pràctica, decidir a qui deixar morir. És una càrrega constant que marca cada jornada. Ho explica a aquest mitjà qui ho viu en un hospital que ha comptat amb l’altruisme de World Central Kitchen.

En aquest sentit, el problema del subministrament de sang és especialment greu. No n’arriba prou per cobrir les necessitats mínimes. Algunes persones han donat sang fins a tres vegades, però fins i tot així no és suficient. La sensació d’impotència és compartida entre tots els sanitaris, reforçant la tensió d’una feina on el límit no el marca la competència mèdica, sinó la manca de recursos bàsics.

A la manca de mitjans s’hi afegeix un altre problema: molts dels metges més veterans, adjunts i responsables han estat assassinats o són a la presó. Això obliga que metges residents assumeixin responsabilitats per a les quals no sempre disposen de prou supervisió. Fa temps que els sanitaris s’han convertit en objectiu, no només pels bombardejos, sinó perquè eliminar aquells que poden salvar vides forma part de l’estratègia del conflicte. Les conseqüències van més enllà de les ferides de guerra: pacients amb patologies cròniques, ictus o infarts no poden ser atesos i, en molts casos, moren sense tractament.

Molts dels metges més veterans, adjunts i responsables han estat assassinats o estan a la presó. Això obliga que metges residents assumeixin responsabilitats per a les quals no sempre compten amb prou supervisió

En aquest context extrem sorgeix una iniciativa inesperada. Molts metges saben respondre a les urgències pròpies de la guerra, però manquen de formació en suport vital avançat. I és aquí quan l’Elena s’ofereix a formar-los, tot i no ser instructora ni haver-se vist mai abans en una situació similar. I imparteix diverses formacions setmanals, centrades sobretot en aturades cardiorespiratòries i maneig d’emergències. La resta del temps treballa sense descans a urgències. El resultat: prop de dos-cents residents reben aquesta formació, que s’estén també a hospitals del sud de la Franja, integrant aprenentatge i acció en un mateix flux continu.

Viure dins l’hospital i enteresa local

Els metges en acció humanitària no poden (o no han de) sortir dels hospitals en estar completament monitoritzats per les forces israelianes. La seva presència els converteix en llocs relativament més segurs. Quan no hi són, els centres mèdics esdevenen objectiu en no comptar amb 'observadors' internacionals. Per això, els sanitaris locals insisteixen: “Quan sou aquí, estem més segurs”. D’aquesta manera, dormir fora no és una opció i romandre les 24 hores a l’hospital és, alhora, una forma de protecció i una forma d’empresonament.

Enmig de tanta devastació, allò que impressiona l’Elena Gómez és l’actitud de la població local. Una bondat extrema, una religiositat profunda que funciona com a refugi i la repetició constant de l’alhamdulillah com a acceptació de la voluntat d’Al·là. Que es faci la seva voluntat. Una “abraçada” potser entesa com una dissociació, una manera de protegir la ment després d’haver patit molt de dolor durant molt de temps, com passa amb qui és capaç d’estar al costat d’un familiar mentre li estan amputant una cama i sap separar el fet de l’emoció.

Durant una guàrdia, un infermer explica a la professional sanitària la seva història i la d’una altra companya. Ha passat gairebé dos anys a la presó simplement per fer la seva feina (ajudar persones que s’estaven morint). Després de ser detingut per militars israelians, el sanitari passa 140 dies amb els ulls embenats, sense poder anar al lavabo i, per tant, fent-se totes les seves necessitats a sobre. Quan surt del confinament, s’assabenta que la seva dona i els seus fills han viscut al carrer, una realitat a la qual ara ell mateix es veu abocat. La seva llar és un refugi improvisat fet de teles, sense sostre, i lluny d’una simple tenda de campanya que no es pot permetre, ja que costa el triple del que rep com a salari (la tenda costa tres-cents dòlars, mentre que el seu salari és de cent).

“No li dona la vida per a més”, resumeix l’Elena sobre l’infermer i el seu entorn més proper, sobre una família que ha arrossegat deutes (en haver demanat diners prestats per subsistir) contrets durant els dos anys en què ell ha estat a la presó i, per tant, sense generar ingressos. Tot i així, “he estat dos anys sense poder veure la llum ni el cel i ara, almenys, els puc veure permanentment”, li confessa l’infermer a la doctora. Ha perdut pes, té diverses costelles trencades, ossos de la cara fracturats per les pallisses i li han trencat les cames, maltractaments que l’han portat a estar diversos mesos sense rebre assistència mèdica. Mai no ha demanat res. Només que no s’oblidin d’ell ni dels seus. Que no els deixin sols.

- "Un infermer va estar gairebé dos anys a la presó per fer la seva feina. Va estar 140 dies amb els ulls embenats, sense poder anar al bany. Té les costelles trencades, ha perdut pes i li han trencat les cames

Una terra esborrada

L’1 de gener passat, el Govern d’Israel anuncia que 37 organitzacions sense ànim de lucre que no s’havien registrat abans de final d’any han de tancar les seves operacions a Gaza i a la Cisjordània ocupada en un termini de seixanta dies, és a dir, abans de l’1 de març (ara actualitzat a data de 28 de febrer), segons la legislació vigent. Entre les organitzacions afectades, a més de Metges Sense Fronteres (MSF), hi ha el Consell Noruec per als Refugiats, World Vision International, CARE i Oxfam, entre d’altres.

Israel arriba així a prohibir completament l’entrada d’ajuda humanitària quan Gaza ja és un lloc on no queden “ni runes i és una pissarra en blanc”, afegeix Gómez. La Franja, que ocupa 360 quilòmetres quadrats —45 quilòmetres de llarg i tot just 10 d’ample—, és el sinònim d’un camp de refugiats gegantí que, malgrat tot, pren un respir en petits focus, com a Deir al-Balah, una zona menys devastada per la barbàrie.

La infància com a objectiu

En tota la seva extensió, la violència contra la població infantil ha estat sistemàtica en aquesta massacre, com recull Un crit pels infants de Gaza, llibre que inclou col·laboracions de periodistes, fotògrafs, il·lustradors, poetes, experts i habitants de Gaza per parlar d’uns “petits que són i han estat víctimes directes, estimades (cercades) i en cap cas accidentals d’Israel”. Ho assenyala Raji Sourani, l’advocat palestí referent en la defensa dels drets humans i membre de l’equip sud-africà que porta el Govern de Netanyahu davant els tribunals internacionals. Per la seva banda, el doctor Ahmad Al-Farra parla ja des del principi d’un nou acrònim WCNSF (Wounded Child, No Surviving Family), que fa referència a aquells infants ferits sense cap familiar supervivent. Joves que durant tres anys consecutius no han pogut començar el curs amb normalitat (nou de cada deu centres educatius han estat danyats o destruïts).

Continuar dient “sóc viu”

Durant un any i mig, l’artista gazatí Maisara Baroud ha publicat diàriament una il·lustració des de Gaza sota el projecte I’m still alive. Un gest creatiu, polític i profundament humà per documentar el genocidi i, alhora, fer arribar als seus un missatge simple: havia sobreviscut una nit més. No com una qüestió de protagonisme ni d’heroïcitat, sinó com un acte de supervivència, la mateixa a la qual s’ha aferrat una societat que ha vist com des de l’octubre del 2023 els naixements han caigut dràsticament i on donar a llum i tenir cura dels fills s’ha convertit en un acte de resistència.

Amb el seu testimoni, la metgessa d’urgències Elena Gómez deixa constància d’una realitat viscuda en primera línia sanitària, on la medicina s’ha exercit i s’exerceix sense mitjans, però sota vigilància constant i amb una humanitat que persisteix fins i tot quan (gairebé) tot ha estat arrasat, i on l’únic que es demana, una vegada i una altra, és no ser oblidats.