Viure després del suïcidi: el dol invisible dels qui es queden

El suïcidi continua sent un dels grans silencis en els cercles socials. Se’n parla poc, s’evita i, fins i tot, incòmoda. Malgrat això, darrere de cada mort hi ha moltes vides que continuen, travessades per una absència difícil de comprendre i d’explicar. Uns són pares, altres són germans. I fins i tot hi ha parelles i fills. Persones que, a més d’enfrontar-se a la pèrdua, també s’aboquen a un dol ple de preguntes sense resposta, culpa persistent i, en moltes ocasions, el pes de l’estigma. Se’ls coneix com a supervivents, ja que són persones que han experimentat altes intensitats de patiment, una vivència traumàtica, després de la mort d’un familiar proper.

En Joan (nom fictici per petició pròpia) va perdre fa uns anys el seu germà gran, una de les persones clau en la seva vida. El descriu com algú “profundament generós”, sempre disposat a ajudar, fins i tot a costa de si mateix. “Mai no tenia un ‘no’ per a la gent”, recorda. Res feia preveure el que passaria. Tanmateix, un dia, el dia de Reis, la família esperava reunir-se com cada any. Els minuts passaven i ell no arribava ni responia a les trucades. “El nerviosisme i l’ansietat van anar en augment”, explica en Joan. Aquell moment, aparentment quotidià, quedaria gravat com l’inici d’una ruptura definitiva.

Des d’aquell instant, tot va canviar. “Va ser un cop terrible. Vaig entrar en estat de xoc”. Van ser dies, setmanes, en què aquest germà petit va viure en una mena de pilot automàtic, centrat a gestionar el més urgent: tràmits, trucades, organització. “Era com si no tingués cap altra opció que seguir endavant sense deixar-me caure”. Fins al dia que aquella inèrcia es va aturar i va aparèixer el buit; el seu, un de profund i difícil d’omplir amb paraules.

El silenci després de l’impacte

“Un silenci esquinçador que ho envaeix tot. La seva veu es va anar apagant a poc a poc: ja no hi havia trucades, ni respostes, ni missatges”. La manera com en Joan descriu l’absència reflecteix un buit que comparteixen molts supervivents: no només desapareix la persona, sinó també tot allò que gira al seu voltant i sosté la relació en el dia a dia.

Un silenci esfereïdor ho invaeix tot. La seva veu es va anar apagant a poc a poc: ja no hi va haver cridades, ni respostes, ni missatges

Juan — Germà d’una persona que es va suïcidar

Amb tot, aquest emmudir no és només intern. També és social. La psicòloga sanitària Silvia Sevilla explica que el dol per suïcidi té elements que el diferencien d’altres processos de pèrdua: “No només es perd la persona, també es perd la sensació de seguretat i, moltes vegades, la narrativa que teníem sobre aquesta relació”. És a dir, es trenca la història tal com l’enteníem, amb tots els matisos que la configuren.

A partir d’aquí, emergeixen preguntes que no cessen durant molt de temps: “per què?”, “com és que no ho vaig veure?”, “hauria pogut fer alguna cosa?”. Són pensaments recurrents, intrusius, que busquen reconstruir el que va passar amb l’esperança de trobar una explicació que calmi el dolor. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquesta explicació no arriba.

La culpa i el “permís per viure”

L’Anna (nom fictici) també va perdre el seu germà, en el seu cas, el petit. El seu relat comença amb una frase que resumeix l’impacte: “Ho va canviar tot radicalment en una mil·lèsima de segon”. Recorda aquells primers dies com un torb en què amb prou feines hi havia espai per sentir. “S’havien de fer moltes coses… i les vaig fer. No sé ni com”.

Aquest estat d’urgència, explica la psicòloga, és habitual. El cos i la ment entren en un mode de supervivència per sostenir allò immediat. No obstant això, quan la intensitat inicial disminueix, apareixen emocions més profundes i difícils de gestionar. Entre elles, la culpa ocupa un lloc central. “Per no haver-me adonat que no estava bé i no haver-lo pogut ajudar”, diu l’Anna. Una culpa que no només respira en el passat, sinó que també condiciona el present. Perquè, com ella mateixa explica, hi ha una cosa que costa especialment: “Donar-te permís per continuar vivint”.

[Lament] no haver-me donat compte de que no estava bé i no haver-lo pogut ajudar

Ana — Germana d'una persona que es va suïcidar

Acompanyar sense jutjar

Des del Telèfon de l’Esperança, el seu portaveu a les illes, Lino Salas, assenyala que aquesta barreja de dolor, culpa i desconcert és una constant entre aquells que busquen ajuda. Moltes persones hi arriben amb una necessitat urgent d’entendre el que ha passat, però també amb por d’expressar el que senten.

En aquest context, l’acompanyament precoç resulta fonamental. No es tracta de trobar respostes ràpides ni d’oferir solucions, sinó de sostenir. Escoltar sense jutjar, validar emocions —encara que siguin contradictòries— i ser-hi en el dia a dia. “A vegades, el més important no és el que es diu, sinó el fet de no deixar sola la persona”, resumeix.

Tanmateix, aquest acompanyament no sempre es produeix de manera adequada. Com explica Silvia Sevilla, l’entorn pot caure en errors benintencionats: minimitzar el dolor, evitar el tema o pressionar perquè la persona “avanci”. Tot això pot augmentar la sensació d’aïllament. “El silenci social pesa molt”, adverteix.

El pes de l’estigma social

La Laura (també nom fictici) va perdre el seu espòs després de 17 anys de vida en comú. Tot i que feia mesos que estaven separats, mantenien un vincle proper i compartien la criança del seu fill. “El primer que vaig pensar va ser: ‘Com li ho explicaré al meu fill?’”. Aquesta pregunta va marcar l’inici d’un procés en què el dol propi i el del seu fill s’entrellaçaven.

A l’allau emocional, plena de culpa, tristesa i por, s’hi va afegir una dificultat extra: la reacció de l’entorn. “Rebia comentaris com ‘quina persona més egoista’ o ‘quina covardia’”, recorda. Paraules que, lluny de consolar, augmentaven el dolor. “Simplificaven una realitat molt complexa i carregada de patiment”.

Rebia comentaris com a ‘què egoista’ o ‘què cobard’

Laura — Esposa d'una persona que es va suïcidar

Aquest tipus de respostes, adverteixen els experts, formen part de l’estigma social que encara envolta el suïcidi. Segons explica la presidenta del Telèfon de l’Esperança, Maria Antònia Mateu Oliver, aquest estigma no només afecta les persones en risc, sinó també aquelles que sobreviuen a la pèrdua, dificultant que puguin parlar obertament del que ha passat.

Un dol que no és gens lineal

Després de la pèrdua, el primer any sol ser especialment intens. Silvia Sevilla el descriu com una muntanya russa emocional. Al principi predomina l’impacte: insomni, desconcert, fins i tot una mena d’anestèsia emocional. Després, quan la realitat s’assenta, apareixen el buit i les preguntes.

Entre els tres i els sis mesos, moltes persones experimenten un augment de la ruminació, la sensació d’abandonament o fins i tot la ràbia: cap a la persona morta, cap a un mateix o cap a l’entorn. I a partir d’aquí, el procés pot avançar cap a la integració o, en alguns casos, encallar-se.

“No és un procés lineal”, insisteix la psicòloga. Hi ha avenços i retrocessos, moments d’aparent calma i altres en què el dolor torna amb força, especialment en dates significatives. Comprendre aquesta dinàmica és “clau” per no afegir pressió a qui travessa el dol.

Parlar salva vides

En aquest context, hi ha una idea que els professionals repeteixen amb claredat: parlar del suïcidi no augmenta el risc. Al contrari. Des del Telèfon de l’Esperança, Lino Salas insisteix que preguntar directament, escoltar sense alarmisme i obrir espais de conversa pot ser un factor protector.

Aquest enfocament desmunta alguns dels mites més estesos, com pensar que qui expressa idees suïcides no les durà a terme o que preguntar pot incitar a fer-ho. L’evidència científica apunta just al contrari: el silenci és el que més aïlla. I els mateixos supervivents ho confirmen. L’Anna ho expressa clarament: “Que es deixin ajudar… que no es tanquin”. Perquè, en molts casos, compartir el dolor és el primer pas per començar a sostenir-lo.

Precisament, el Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts la creació de l’Observatori per a la Prevenció del Suïcidi, en el marc dels compromisos adquirits en el Pla d’acció 2025-2027, dotat amb 17,83 milions d’euros. El seu objectiu és “reforçar la coordinació institucional i avançar en una resposta integral davant un dels principals reptes de salut pública”, segons indiquen des de l’Executiu. I és que, tal com s’indicava en aquest mateix mitjà i segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 2024 es van produir 3.953 morts per aquesta causa a Espanya, sent la segona causa de mort externa, per darrere de les caigudes accidentals.

El paper dels mitjans: informar sense fer mal

La manera com es parla del suïcidi també influeix en la percepció social i en la prevenció. Durant anys, el silenci va ser la norma. Avui, investigacions com les de la periodista Ángeles Durán, presidenta de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB) i professora universitària al Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), apunten a la necessitat d’informar, però fer-ho amb responsabilitat.

Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món, cosa que implica una cada 40 segons, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Davant d’aquesta magnitud, la visibilitat s’entén com una eina necessària, sempre que s’evitin enfocaments sensacionalistes o simplificacions. A Balears, aquesta preocupació va portar fa uns anys l’APIB a impulsar un codi ètic amb 25 punts sobre el tractament mediàtic del suïcidi, elaborat el 2018 en col·laboració amb el Telèfon de l’Esperança, el Col·legi Oficial de Psicologia de Balears i el CESAG.

L’objectiu d’aquest document era clar: donar visibilitat i contribuir a pal·liar el que els experts consideren un greu problema de salut pública i evitar l’anomenat “efecte crida”. “Sabem que cal conjugar les recomanacions sanitàries i les necessitats informatives, però, en cas de dubte, sempre cal fer cas als experts perquè el periodisme responsable és fonamental per contribuir socialment”, explica Durán, doctora en Comunicació, que destaca un canvi positiu en els mitjans. “Hi ha periodistes que encara se salten les normes deontològiques, publicant, per exemple, el mètode emprat, però hem observat una millora considerable. Sí que ens sembla important, tot i que els experts insisteixin a parlar de multicausa, incidir en el detonant, perquè ocultar-lo és tapar un altre problema social greu, com pot ser l’assejament, també convertit en ciberassetjament. El risc més preocupant ara són les xarxes socials”, afegeix.

Per als familiars d’aquest reportatge, aquest enfocament no és una qüestió abstracta. En Joan parla de la importància del respecte i l’empatia. Mentrestant, la Laura insisteix a no simplificar. I l’Anna recorda que, moltes vegades, no hi ha paraules que consolin, però sí gestos que acompanyen. I és que informar bé, en aquest context, no només és una responsabilitat professional: també és una forma de cura col·lectiva.

Malgrat tot, els tres coincideixen que és possible seguir endavant. No en el sentit d’oblidar, sinó d’aprendre a conviure amb l’absència. La teràpia, els grups de suport i l’acompanyament d’altres persones en situacions similars apareixen com a pilars fonamentals. “Vaig aprendre a conviure-hi i a seguir endavant”, explica en Joan. L’Anna ho resumeix amb una idea que desmunta molts tòpics: “El temps no cura, simplement mitiga”. La Laura, per la seva banda, hi afegeix una mirada que barreja dolor i resiliència: “Tot i que la pèrdua deixa una empremta permanent, és possible reconstruir la vida”.

Potser aquí rau la clau: no a tancar el dol, sinó a transformar-lo. I, sobretot, a deixar de viure’l en silenci. Explicar-lo i demanar ajuda, com li va passar a qui escriu aquestes línies, per sanar i saber cuidar millor els qui ens envolten.