Tanca la merceria més antiga d'Espanya: “Ara tot són 'guiris' i lloguer turístic”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Encastada entre botigues de souvenirs, pisos turístics i franquícies que se succeeixen amb rapidesa, Ca Donya Àngela celebra a la seva façana la data fundacional de la seva trajectòria: 1685. Des de llavors, onze generacions han treballat rere els seus mostradors. Amb més de tres segles a les seves espatlles, és la merceria més antiga de Mallorca i presumiblement també d'Espanya, com l'han definit els estudis històrics i ho acredita l'ingent documentació sobre la seva activitat. El local ha sobreviscut a transformacions urbanes, canvis polítics i fins i tot a la Inquisició, que es va acarnissar amb el seu primer propietari -d'origen xueta- i li va confiscar el negoci. Des de llavors l'ha regit la mateixa família. Fins ara: la jubilació del seu actual propietari, Miquel Aguiló, ha posat fi a 340 anys de rutines compartides amb els veïns i a una manera d'entendre la ciutat pràcticament desapareguda.
“Aquí, al centre de Palma, moure's ja no pinta res. Tot són guiris i lloguer turístic. No compren coses de merceria. La gent de Palma ja no arriba fins aquí i, si hi arriba, és per passejar”, comenta Miquel, qui, al costat de la seva germana, Angèlica, atén elDiario.es entre milers de botons ordenats per mides, colors i èpoques, fulards, calces i calaixeres plenes de fils, últim rastre tangible d'una economia de proximitat que avui resulta difícil de mantenir. Darrere el gest íntim d'un comerciant que es jubila hi ha factors estructurals que expliquen per què cada vegada costa més mantenir el petit comerç tradicional a Palma: la desaparició del veïnat de tota la vida –ara substituït per turistes– i la irrupció de les grans superfícies i del comerç a gran escala han anat arraconant la botiga fins a deixar-la sense el teixit humà que durant segles l'ha mantingut viva. Per a Aguiló, el final de Ca Donya Àngela és també el retrat d'una ciutat que ha deixat de ser-ho per als seus habitants.
Als voltants, l'entorn s'ha tornat volàtil: els rètols canvien, els usos es dilueixen i el comerç deixa de tenir arrels, convertint el carrer Jaume II, en ple casc històric, en un corredor de consum passatger en què ja gairebé res no està pensat per a qui viu, sinó per a qui passa. No només això. Miquel assenyala que les històriques façanes d'aquesta cèntrica via s'han transformat en els últims anys en un reclam per a fotos. Ho delata una petita caixa que espera rere el taulell: és una guardiola simbòlica que resa “Foto 1 euro”. I és que la merceria, com altres comerços tradicionals de la zona que antany eren espais d'intercanvi quotidià, s'ha convertit en un lloc per a visitants que no compren. “A nosaltres no ens molesta que entri algú, saludi, et compri alguna cosa i et pregunti: 'Puc fer una foto?'. El que molesta és que entrin, no et mirin a la cara, facin dues fotos i se'n vagin sense dir ni hola ni adéu”, assevera Miquel. Tot i la presència de la guardiola, assenyala, “ningú no ha tirat ni un euro”.
A nosaltres no ens molesta que entri algú, saludi, et compri alguna cosa i et pregunti: 'Puc fer una foto?'. El que molesta és que entrin, no et mirin a la cara, facin dues fotos i se'n vagin sense dir ni hola ni adéu', assevera el propietari. La merceria té una guardiola simbòlica que resa 'Foto 1 euro'. 'Ningú no ha tirat ni un euro mai', lamenta el propietari
“Cada vegada hi ha menys població local”
La desaparició del veïnat és una constant en el seu relat. “Molt poca, molt poca. Cada vegada hi ha menys”, diu sobre la població local: “Està tot molt car. Les finques antigues les compren, les reformen i les destinen al lloguer turístic. O algú que té molts diners es fa una casa unifamiliar on abans hi havia tres o quatre pisos”. Per al petit comerç, el resultat és demolidor: “Amb prou feines quedam comerços tradicionals. Tot es fa de cara al turisme”.
Aguiló situa un altre punt d'inflexió a l'arribada de les grans superfícies. “Es va començar a notar quan va obrir El Corte Inglés de les Avingudes”, recorda. La irrupció el 1995 d'aquest gran magatzem va simbolitzar modernitat, però també va alterar els hàbits de consum: moltes compres que abans es repartien entre merceries, sabateries, ferreteries o botigues de teixits van passar a concentrar-se en un únic espai. Amb el temps, aquesta lògica es va intensificar amb l'arribada de noves cadenes i superfícies com Carrefour, Alcampo i altres grans centres comercials dels afores, que van acabar de consolidar un model basat en el volum, el preu i l'estandardització, engolint desenes de petits comerços especialitzats. “La facilitat d'anar amb el cotxe, aparcar gratis i trobar-ho tot es nota molt”, apunta Miquel.
L'últim propietari de la merceria més antiga de Mallorca recorda que “abans la gent s'ho feia tot: els pantalons, les camises, els jerseis... fins que va començar a sortir més barat comprar-ho fet que fer-ho”. No debades, més enrere en el temps, l'establiment enviava les teles a la seva clientela i “tenia absolutament de tot, fins i tot colònies i perfums”, comenta Miquel, qui es gira un instant per dirigir la seva mirada a un antic anunci publicat a premsa sobre els productes de la botiga: “Articles d'or xapat, ventalls, corbates...”. L'establiment va anar reduint la seva oferta a mesura que el consum s'industrialitzava, deixant enrere aquell model gairebé total de 'botiga-món' que abastia la vida quotidiana d'un barri sencer. Més endavant, el comerç del centre va començar a quedar atrapat entre la falta de residents i la pèrdua d'hàbits.
La història de Ca Donya Àngela està travessada també per un dels episodis més foscos de Mallorca: la Inquisició. Aguiló conserva documentació que situa el local al centre de les persecucions contra els xuetes: revela que un noble, Baltasar Contestí, va vendre el local a un xueta i, al cap de d'uns anys, se'l va quedar la Inquisició. “Sabem que el propietari va haver de fugir de Mallorca pels autos de fe de 1692”, afegeix
La documentació que tenim diu que un noble, Baltasar Contestí, va vendre el local a un xueta i, al cap d'uns anys, se'l va quedar la Inquisició. Sabem que el propietari va haver de fugir de Mallorca pels autos de fe de 1692
La merceria, una antiga oficina de Dret del Segell
Però abans de la irrupció del Sant Ofici i de la fundació de la merceria, els documents assenyalen que el local va acollir una oficina del Dret del Segell, un impost sobre els teixits i altres mercaderies instaurat el 1376 per Pere IV d'Aragó en un context de forta pressió fiscal derivada de les guerres i de les necessitats de la Hisenda reial, i ratificat posteriorment per Ferran el Catòlic el 1499 per reforçar-ne el control i la recaptació. El gravamen obligava a marcar –segellar– els draps per certificar que havien pagat el tribut i la seva gestió es duia a terme a través d'oficines específiques. Que el local de Ca Donya Àngela contingués l'oficina del Dret del Segell confirma la seva vinculació primerenca al comerç tèxtil i situa l'edifici dins dels circuits econòmics i administratius que regulaven la producció i venda de teles a la Mallorca baixmedieval, molt abans de convertir-se en merceria.
Els antics noms del carrer Jaume II feien al·lusió, de fet, a les activitats que centralitzava: a més de denominar-se carrer del Segell per la presència de l'oficina, es va anomenar carrer dels Bastaixos en al·lusió als carregadors i transportistes que treballaven a la zona, remetent al seu paper com a eix econòmic i administratiu de Palma, principalment en relació amb el comerç tèxtil, el trànsit de mercaderies i la fiscalitat. Així mateix, la via formava part d'un dels calls de Palma, l'entramat urbà on residia la comunitat jueva mallorquina, la tasca mercantil de la qual va ser clau a l'economia de la ciutat fins a finals del segle XV.
La ruptura va arribar amb la persecució inquisitorial i les conversions forçoses dels jueus, que van culminar en els autos de fe de 1691 i 1692 i en la violenta dissolució del món hebreu mallorquí, acompanyat de la confiscació dels seus béns i propietats. “La Inquisició es finançava així: denunciaves un veí i et quedaves amb el seu negoci”, resumeix, assenyalant una pràctica que va convertir la delació en un mecanisme habitual per redistribuir –per la força– la riquesa urbana a la Mallorca de l'Edat Moderna. Després d'aquell procés, la merceria va canviar de mans fins a tornar, paradoxalment, a propietaris descendents dels jueus conversos que durant segles van estar marcats per l'estigma social. El 1685 va ser l'any en què, després de pagar 1.160 lliures, el primer membre de la saga familiar es va fer amb les regnes de la botiga: Pere Fortessa, sobrenomenat 'el botiguer'.
El 1685 va ser l'any en què, després de pagar 1.160 lliures, el primer membre de la saga familiar es va fer amb les regnes de la botiga: Pere Fortessa, sobrenomenat 'el botiguer'
L'obertura de la tenda va coincidir amb la incipient diversificació econòmica que viuria l'illa al llarg del segle XVIII, en la qual el sector tèxtil i les manufactures domèstiques van jugar un paper clau, desenvolupant-se una indústria que combinava les labors agrícoles amb el filat, el teixit i la confecció de peces de llana, lli i, més endavant, mescles amb cotó. A la fi del segle, Mallorca comptava amb entre 650 i 870 telers i produïa anualment unes 9.000 mantes, destinades gairebé íntegrament a l'exportació. Com apunta el catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques Carles Manera a les seves investigacions al respecte, la major de les Balears portava segles especialitzada en la intermediació comercial entre la península, el nord d'Àfrica i l'arc Marsella–Sicília, una vocació exterior que s'havia reforçat després de la seva incorporació definitiva a la Corona d'Aragó en 1343 i que va continuar marcant la seva estructura econòmica durant l'Edat Moderna.
A diferència d'altres regions peninsulars on la industrialització es va concentrar en grans nuclis urbans, Mallorca va desenvolupar un model híbrid, similar al d'algunes àrees de Flandes o el nord d'Itàlia: una economia de proximitat, sostinguda per petits comerciants, mercaders i tallers familiars, que permetia absorbir mà d'obra pagesa, femenina i artesanal. En aquest ecosistema, les merceries no eren comerços marginals, sinó peces centrals del proveïment quotidià, essencials per a una societat que encara confeccionava, reparava i reutilitzava la roba com a part de la seva vida diària.
“En nom de Deu nostre Senyor y de la sua Divina gracia...”
Des de 1685, la història de Ca Donya Àngela no s'entén sense la de la família que l'ha sostingut durant més de tres segles. Miquel pertany a l'onzena generació que ha treballat rere els mostradors, però abans que ell hi van treballar el seu pare, el seu avi, el seu besavi i una llarga cadena de noms que apareixen a documents, fotografies i escriptures acuradament conservats i que permeten reconstruir com el negoci va anar canviant de mans dins del mateix cercle familiar. Alguns estan exposats a la botiga, entre ells la fotocòpia d'una acceptació d'herència de 1770, un document que Miquel considera “clau” per conèixer com diversos germans van heretar la merceria de part del seu oncle.
Miquel pertany a l'onzena generació que ha treballat rere els mostradors, però abans que ell hi van treballar el seu pare, el seu avi, el seu besavi i una llarga cadena de noms que apareixen en documents, fotografies i escriptures acuradament conservats
“En nom de Deu nostre Senyor y de la sua Divina gracia Amen. Sia cosa manifesta y not(ori)a que nosaltres Domingo, Guillem, y Rosa Tarongi germans, fills de Guillem, y de Francina Aguilo conyuges ja Diffunts, naturals y moradors de la present Ciutat de Palma [...] firmarem y convinquerem la divisio de la heretat, y bens immobles de Rafel Joseph Aguilo alias Variada fill de Honofre qm (difunt) nostron onclo juntament ab Maria Ignacia Aguilo, y Maria Anna Aguilo germanas, que fonch apreciada y convinguda nostre de nosaltre dits pars...”, resa part del document amb el llenguatge típic de les escriptures i divisions d'herència que es feien a la Mallorca de l'Antic Règim. L'escrit combina català jurídic mallorquí amb fórmules notarials en castellà, cosa molt habitual al segle XVIII.
El futur de Ca Donya Àngela
Les fotografies penjades a la botiga completen el relat escrit. En una d'elles apareix el besavi de Miquel i Angèlica al costat de la seva àvia, el seu pare i el seu oncle. En una altra, el seu avi Nicolàs, marit d'Àngela Bonnin, la dona que acabaria donant nom popular a la merceria. Miquel confessa que, fins al tancament de la botiga, hi havia clients que recordaven el seu progenitor: “Molts d'ells em deien: 'Cada dia t'assembles més al teu pare'”. El propietari va començar a treballar a la merceria sent tot just un adolescent. “Fa 48 anys”, precisa. Altres germans van prendre camins diferents. A ell li va tocar continuar, gairebé com una decisió presa en família, amb una condició clara: no reproduir la vida sense descans del seu pare, que “no tenia vacances ni dies lliures quan hi havia feina”. Durant dècades, la botiga va funcionar amb dependentes, amb l'ajuda de la seva dona i amb una clientela fidel que encara avui el recorda pel seu nom.
Ara, amb la persiana abaixada, el futur del local és incert. “Som sis germans i cal decidir-ho”, diu. L'únic clar és que ell es jubila. Amb aquest gest s'interromp una cadena que ha sobreviscut a la Inquisició, a les desamortitzacions, a la industrialització, al turisme i a la desaparició del veïnat. No hi ha èpica en el seu comiat, però sí una certesa: Palma no només perd una merceria, sinó un taller d'habilitats i sabers quotidians.
0