eldiario.es

9

La dreta, feliç

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

L’ infaust 25 de Juliol (Santiago y cierra España!) es va substanciar el pitjor dels malsons: per segona vegada no fou “possible” l’acord entre Unides Podem i el PSOE  i, si no hi ha un difícil i sembla que poc desitjat acord abans del 23 de setembre, anirem de nou a eleccions en novembre

En el darrer simulacre de debat (ja estava tot el peix venut) fou tal vegada Gabriel Rufián qui millor encertà a reflectir l’ambient que es vivia i el negre esdevenidor. Més o menys va dir que es fixaren els discrepants de la suposada esquerra en la cara de felicitat de la que feien gala els diputats de la dreta: miren com aplaudeixen amb les orelles, digué, per afegir, a continuació, que si el pacte fora de la dreta ja haurien pactat fins i tot els sobresous. L’experiència de Madrid, de Múrcia i probablement de la Comunitat Autònoma de Madrid li dona la raó i demostra que ni tan sols les “condicions” imposades per l’ultradretana Vox són obstacle per a prendre possessió del cortijo. Això si que és una banda i un botí però el cínic de Rivera imputa banda i botí al fracassat pacte.

El desficaci del 25 (o cal dir destarifo?) només es mereix una triple "i": impresentable, irresponsable i il·lusori. Impresentable perquè els que volíem (i encara volem) un govern raonablement socialdemòcrata que pose fre i mitigue el vandalisme de l’encoratjada dreta (a escala global) ens mereixíem una mica més de visió d’estat i generositat. Irresponsable perquè jugar amb foc en aquest context de retorn de la barbàrie és pura inconsciència. Il·lusori perquè si algun assessor àulic creu que en novembre el PSOE pujarà i Unides Podem s’acabarà d’enfonsar, probablement tinga raó però oblida un petit detall: quasi segur que s’imposa la dreta i haurem fet una gran jugada estratègica. I el tradicional vot de la por igual ja no funciona perquè molts estan (estem) més que decebuts.

Damunt, a l’ínclit Ábalos (que reconeix ara que des d’un principi mai no es va creure l’acord), no se li altera ni un múscul facial quan diu que la desconfiança va fer impossible el govern de coalició, que ara li toca el  torn a la dreta que ha de desbloquejar el tema “per sentit d’estat” i que setembre és un mes complicat per allò de la Diada, la sentència del procés o el Brexit...

Tota excusa val però demanar-li una vegada i una altra al Partit Popular  i a Ciudadanos que actuen per responsabilitat (com quan el PSOE va fer costat estúpidament a Rajoy malgrat el "no es no" de Sanchez) és no sols menysprear als grups que volen sumar (ERC, PNB, Compromis...) sinó ignorar de quin percal estan fets aquests demòcrates exemplars. Casado ha arribat a proposar tornar al bipartidisme clàssic i l’alternança, tot enyorant la Restauració Borbònica de 1874- 1931. Uns demòcrates que es troben la mar de bé en el brou de la corrupció, que accepten (com el PSOE), la imposició de la monarquia per Franco i que, si per ells fora, durien a tota pressa tancs i piolins a Catalunya.

Uns demòcrates que no volen canviar ni una coma d’una Constitució obsoleta. Demanar-los l’abstenció, per responsabilitat, és no entendre res i consagrar el gir dretà, ja aclaparador, del PSOE. Algú en l'ús del seu judici pot pensar que els Lambán, Fernández Vara, Susana Diaz, García Page i tota la plèiade són d’ esquerres? Quin perfil tenen el Comité Federal, bona part dels ministres i, és clar, l’apolític, neutre i influent assessor àulic Ivan Redondo...? Dir que el PSOE a data d’avui té un perfil espanyolista i de centre no hauria de sorprendre ningú. El PP, Ciudadanos i, és clar, Vox han desplaçat a la dreta el discurs (Franco, les odiades i odioses polítiques de gènere, la sagrada unitat d’ Espanya....)  i han condicionat el lèxic i la pràctica política.

Com hem arribat al desacord suïcida? Després de quasi tres mesos s’ha produït en molts poc dies una allau de despropòsits: rebutjar un govern de coalició (perquè no sumava, sabent que a la segona votació la cosa no tindria cap problema) i proposar un nou  invent (govern de col.laboració de perfils líquids). Omplir els media de mentides i mitges veritats, de tu vas dir i jo vaig filtrar, de vetar el líder d'Unides Podemos, de regatejar com en un rastrell recursos i competències; de no acceptar successives baixades d’expectatives d’Unidas Podemos, d'acusar-los de voler controlar la major part del pressupost (afirmació que no se sosté)...

Que Unidas Podemos no haja estat lliure de culpa (tibaren massa la corda?) no lleva que el PSOE no dissimulara que malgrat no tindre majoria absoluta volia un govern monocolor i no volia que hi hagueren discrepàncies en el Consell de Ministres en treball, transició ecològica o en el tema territorial. És obvi que Espanya és un Estat social i democràtic de dret, amb separació de poders i que ací no hi ha presos polítics (sic). Evidentment, la manca de confiança i pèssima relació entre els dos líders no ha jugat a favor, com no ho ha fet la important baixada de vots d'Unidas Podemos, responsabilitat de l’enorme errada que va suposar l’escissió de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón.

La intrahistòria del que va passar entre el 20 i el 25 de maig no la sabem ni probablement la sabrem malgrat el magnífic article/reportatge d’Ignacio Escolar en eldiario.es el dia 27 de juliol. No sabrem fins on han jugat la CEOE, l’ Ibex 25, ni altres “poders fàctics”. Suspendrem, si més no,  tots els negociadors i mai acceptarem que no tornen a no entendre’s personatges com Echenique i Ione Belarra, per un costat, o, per l’altre, Carmen Calvo, Adriana Lastra o Maria Jesus Montero, l’empatia de les quals s’acosta a zero. Només hi mancaven Ábalos i Borrell.

Com diu el mestre (en majúscules) Juan Jose Millás, sabem bé qui pagarà els plats trencats d’aquest sainet que apunta a tragèdia però no sabem qui va guanyant o guanyarà el relat. En lloc de la política impera el relat, en un exercici d’escriptura creativa per al qual no s’ han preparat. La casa per agranar. Les acusacions mútues formen part d’aquest relat groller i mal estructurat. I no ens en lliurarem, de no intervenir els déus del sentit comú i del sempre invocat i mai utilitzat interès general. Ja no ens queda ni l’optimisme del cor quan fa anys que es va acomiadar la raó.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha