eldiario.es

Menú

Estàtues a debat: les places públiques com a espais de memòria

"Les administracions públiques han de tenir per objectiu activar la transmissió col\·lectiva i el debat ciutadà. I per fer-ho després de dècades de silenci i de reconstruccions dels relats ho han de fer de manera valenta amb propostes agosarades que despertin les consciències", sosté Jordi Rabassa, conseller tècnic del districte de Ciutat Vella i membre de BComú

- PUBLICIDAD -

Shoah és un documental de 8 hores sobre el genocidi del poble jueu a mans dels nazis, centrat a Polònia, que es va presentar l’any 1985. Claude Lanzmann va dirigir un dels primers documentals memorialístics i va poder entrevistar els protagonistes i els testimonis quan encara no havia arribat al gran públic el debat sobre les responsabilitats col·lectives de l'extermini. Per això molts d’ells es mostren desinhibits i no responen atenent al que avui consideraríem “políticament correcte”. D’entre els múltiples episodis impactants, un dels més pertorbadors es dóna durant la quarta hora del documental.

El director planta a Simon Srebnik (Polònia, 1930- Israel, 2016) davant de l’església de Chlemno, que va servir de magatzem de jueus condemnats a morir inhalant el gas de les sortides de fums de les camionetes de la mort. El procediment s'usà per primera vegada justament al camp de Chelmno i era senzill i macabre: es trucaven els tubs de fuita dels vehicles perquè entressin directament al remolc de càrrega replet de jueus que no sabien on anaven.

El viatge havia de ser suficientment llarg perquè tots morissin intoxicats de respirar els fums del motor abans d’aturar-se i obrir les portes que s’havien tancat hermèticament. Aleshores els esperava un escamot de deportats que treien els cossos, els enterraven a la fossa comuna i netejava el remolc per deixar-lo preparat per un altre viatge. Algunes fonts indiquen que els nazis assassinaren a més de 100.000 persones mitjançant aquest procediment a Chelmno.

Simon Srebnik era un nen quan van assassinar el seu pare al ghetto de Lodz, a la mateixa Polònia. Va ser deportat a Chelmno amb la mare, que va ser assassinada en una de les camionetes de la mort. Ell va ser un esclau del camp que un parell de cops la setmana sortia del camp i remuntava el riu Ner amb una embarcació de fons pla, acompanyat pel barquer i un oficial nazi per donar de menjar als conills del regiment fins al final del poble de Chelmno, i durant la travessa el feien cantar cançons folklòriques poloneses. De tornada l’SS li ensenyava cançons militars prussianes. La nit del 17 de gener de 1945 els nazis tenien ordres d'executar els jueus que hi restaven, també a Simon, però per fortuna, enmig del motí que es va desenvolupar, pogué escapar. El nen cantor tornava al poble, i Lanzmann el plantava davant del magatzem de jueus que tornà a ser església després de la segona guerra mundial.

Simon davant del temple resta mut mentre menys d'una dotzena de veïns de certa edat l'envolten i asseguren sentir-se molt contents de veure'l, perquè creien que hauria mort. Recorden la seva veu i les cançons. Era molt prim, diuen, i amb grillets als peus. Darrera hi ha l’església amb la porta oberta i s'està oficiant una missa. Els veïns i les veïnes expliquen que el temple estava sempre envoltat per nazis, que no s'hi podien acostar i que ni tan sols els era permès mirar. Tots, però, sabien que els assassinaven amb el mètode dels tubs de fuita, i recorden que hi havia molts jueus i que els feien sortir en grups diverses vegades al dia per pujar als remolcs de les camionetes.

També tenen un record valuós: a més de jueus hi havia maletes... plenes d'or. En Simon resta impassible, potser incòmode, donant l'esquena a l'església. Segueixen dient que no podien apropar-s'hi perquè els soldats nazis envoltaven l'església i, tanmateix, asseguren haver vist que dins d'aquelles maletes hi havia or, l'estereotípic or dels jueus usurers que l'antisemitisme s'havia encarregat de convertir en una imatge popular des de feia segles i que els nazis havien recollit per justificar les seves matances.

L'escena s'ha d'interrompre per cedir el pas a una processó.

Quan es reprèn en Simon aguanta un cigarret als llavis. Sembla inquiet, mirant a dreta i a esquerra. De tant en tant deixa anar un mig somriure. Ara hi ha més veïns, i comenten que un els donava menjar. Lanzmann, ràpid, detecta una altra contradicció: no havien dit que hi havia soldats que els impedien apropar-se als presoners? Ara ja sembla que no, i que el veïnat de Chelmno s'hi apropava força. En Simon, estàtic, assenteix.

Cada vegada hi ha més homes i dones al voltant de Simon Srebnik i alguns el miren incòmodes. El director pregunta per què feien això als jueus, és a dir, perquè els exterminaven. Després de la contenció inicial, alguns homes responen davant de l'exdeportat que estaven condemnats des que havien matat Jesucrist, i que el poble jueu ja estava preparat per al genocidi. Ras i curt. Sembla que la resta dels veïns hi estan d'acord, i n'hi ha un que fins i tot explica una anècdota al respecte d'un rabí que reforça la tesi antisemita i nazi. En Simon, el nen esclau cantor, de qui tots s'alegraven de retrobar-lo viu segueix allà palplantat escoltant que mereixia aquella dissort.

L'exercici de Claude Lanzmann és provocatiu i directe, i l’actitud i predisposició de Simon és ferma i molt valenta. No havia de ser fàcil prestar-se a ser la clau per obrir les finestres de la memòria. Allò que recordem sempre és una construcció condicionada pel moment vital i social, i pels relats hegemònics. A Chelmno els records sorgeixen de forma espontània, i justament per això no fan més que repetir estereotips: primer s'alegren de veure Simon viu, després es contradiuen i expliquen que sí que tenien contacte amb els presoners, més tard recorden l'or d'unes maletes que transportaven les darreres possessions dels condemnats a mort, i finalment justifiquen el genocidi. Tot davant dels ulls d'un supervivent, que fa de catalitzador de la memòria.

En Simon és molt més que una estàtua davant del temple. Dempeus a la plaça un dia de festa es presta al judici públic. A formar part d'un experiment per despertar els engranatges que activen la memòria i que la fan pública. Claude Lanzmann és implacable i en Simon Srebnik-catalitzador, efectivament, funciona. Els veïns de Chelmno interaccionen amb ell, se senten interpel·lats i reaccionen de manera contradictòria, fent un primer pas en la difícil tasca d’expressar i ordenar els records en comunitat. Per fer-lo necessitaven l'estàtua. Els records d'un es confronten amb els dels altres i expressant-los a la plaça abandonen l'esfera íntima per construir-se, reconstruir-se o deconstruir-se col·lectivament.

Al costat de les persones de mitjana edat que envolten Simon hi ha alguns joves que el miren i escolten els grans. S’hi han acostat encuriosits per l’aglomeració i per la càmera. Fan cara de no entendre res. Però escolten. I segurament és la primera vegada que senten parlar del Simon i la història de les maletes plenes d’or. La plaça pública esdevé l’espai intergeneracional de transmissió de la memòria que els grans han construït durant quatre dècades de silenci.

Claude Lanzmann acaba l’escena de Simon Srebnik a Chelmno amb l’home que justifica el genocidi amb tota naturalitat, davant dels nois i de les noies. Sempre m’ha agradat imaginar que, quan van deixar de gravar, un d’aquells joves es va acostar al seu avi i li va preguntar pel Simon i què hi feia aquell matí davant de l’església del seu poble. Qui és aquest home? Per què ha vingut al poble? Com és que el coneixíeu? La guerra? Què és un camp de concentració? Van bombardejar el poble? I tu ho sabies? Vas veure l’or de les maletes?... M'imagino alguns avis contestant trasbalsats i confrontant-se amb el seu passat i d'altres callant. I els néts lligant caps, qüestionant-se algunes contradiccions, paint els silencis i apropant-se al seu propi passat per reconstruint-lo i debatre'l individualment i col·lectiva.

Un activista per la recuperació de la memòria, i per descomptat les administracions públiques, han de tenir per objectiu activar la transmissió col·lectiva i el debat ciutadà. I per fer-ho després de dècades de silenci i de reconstruccions dels relats ho han de fer de manera valenta amb propostes agosarades que despertin les consciències. Com Simon i Claude a la porta del temple de Chelmno.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha