Una Corona sense Rei

El Rei va oferir el seu millor servei al país un dia del segle passat, posant-se al costat de la Democràcia en una nit de tricornis colpistes i militars amb la síndrome africanista. Joan Carles es va guanyar el respecte de molts republicans, que, naturalment, no es varen convertir en monàrquics sinó en joancarlistes, en el millor del cas. El joancarlisme és un fenòmen generacional, propi de la Transició i, com la majoria dels factors específics d'aquest període, dóna mostres inequívoques d’esgotament. En el cas reial, no només com a conseqüència del pas d’un temps que el va fer possible i el va blindar amb un consens polític i mediàtic molt assumit, també per la pobre fulla de serveis del titular de la monarquia, d'ençà el 23-F.

Una descripció objectiva de la Corona a dia d'avui podría ser la següent: un rei entrant i sortint de l'hospital, amb evident pèrdua de facultats físiques, assetjat per l'escàndol personal íntim i econòmic, llastrat per un gendre pendent de judici per presumpte corrupció per haver utilitzat el nom del sogre en benefici propi i una filla cridada a declarar com a suposada sòcia del seu marit. Tot i acceptant que la infanta Cristina pugui quedar legalment apartada del cas després de declarar i que el fet d'haver estat tractada com a una ciutadana qualsevol permeti la Casa Reial una campanya de màrqueting amb “el tots som iguals davant la llei” (una obvietat en un estat de dret), tot i així, la millora serà molt relativa atès que l'ombra de la sospita restarà molt viva en l'imaginari col.lectiu. Si per contra, el jutge manté la imputació a la princesa, la situació serà asfixiant.

L'Estat necessita d'un poder moderador davant les grans qüestions, es digui com es digui la institució. Espanya viu sotmesa a la màxima tensió social i política per l'enverinament de dos problemes endèmics, crisi econòmica al marge o potser agreujats per aquesta conjuntura: la corrupció i la insatisfacció dels catalans en la seva relació amb Madrid. Qualsevol d'aquests factors, per separat, faria trontollar el sistema, però en coincidir en el temps es converteixen en una amenaça autèntica de ruptura. La justificada indignació ciutadana pels escàndols financers dels polítics i l'acceleració de la consciència soberanista a Catalunya –innegable, més enllà de certa sobreactuació independentista per afavorir una confusió del procés amb un dels resultats possibles- no sembla que puguin desaparèixer aplicant el mètode tradicional de qui dies passa, anys empeny.

La intervenció del Rei podia ser decisiva per trobar una sortida en aquesta cruïlla, exacerbada per la miopia de govern i oposició en no voler veure'n la transcendència i, per tant, la necessitat d'afrontar els dos reptes fugint de tòpics antics com ara el compromís corporatiu de no tornar a pecar amb els diners de tots o atrinxerant-se en el inmobilisme constitucional. La Corona podria exercir de motor de les reformes legals per combatre la corrupció sistèmica i l'actualització de la Constitució; constituir-se en garant de la confiança i lleieltat entre sobiranies reconegudes, es materialitzin aquestes en fòrmules federals, confederals, o en estats associats. Però just quan la monarquia hauria de prestar aquest servei, (el mateix que es demanaria una república, per entendren's) el seu titular està fora de joc, esgotat, presoner d'errors personals i familiars, sense autoritat moral. En circumstància tant greu, cap República es podria permetre estar sense president; tampoc la Corona pot estar sense Rei.

La qüestió és, doncs, quan de mal està disposat a infligir el Rei a la Monarquia abans d'abdicar? O quin grau de desprestigi pot suportar la Corona abans no veure's sotmesa a l'escrutini popular amb la República?