Les llàgrimes d'en Bernat: 93 anys esperant justícia per al seu pare i el seu oncle assassinats pels franquistes

“Gràcies per aquest acte en memòria del meu pare i del meu oncle Andreu”. Aquestes van ser les paraules que, entre llàgrimes, va pronunciar Bernat, de 93 anys, durant l'acte celebrat al municipi mallorquí d'Inca en homenatge a Bernat Mateu Ferrer i Andreu París Martorell, assassinats pels franquistes el març de 1937. Amb la col·locació de les pedres de la memòria en record seu, la cerimònia, a la qual van assistir desenes de familiars i veïns, va retornar a l'espai públic els noms de dos homes les vides dels quals van quedar truncades per la repressió i les de les seves famílies, marcades des d'aleshores per la incertesa, el silenci i l'absència.

La història de tots dos està estretament vinculada a Inca i a la militància republicana i obrera. Andreu París era sabater i un dels referents del moviment obrer de la ciutat. Bernat Mateu Ferrer era republicà i d'esquerres, germà d'Antoni Mateu, batle d'Inca, i cunyat d'Andreu París. Tots dos van ser detinguts el juliol de 1936 i empresonats, primer a Inca i després a la presó palmesana de Can Mir. Els seus cossos continuen desapareguts.

Durant l'acte, el cronista d'Inca Miquel Llorenç Villalonga va recordar que, a principis del segle XX, la ciutat estava marcada per les desigualtats socials. Mentre les famílies terratinents conservaven el poder i els nous industrials i comerciants guanyaven influència, els jornalers, els petits propietaris i els obrers fabrils vivien sovint al límit de la supervivència. Les llargues jornades laborals, els baixos salaris, el treball infantil i la manca d'habitatges dignes i d'accés a l'educació bàsica alimentaven un moviment obrer cada vegada més actiu. En aquest context, Andreu París i Bernat Mateu van créixer en una societat en què començava a arrelar l'esperança que les injustícies no fossin eternes.

Com va recordar Villalonga, les revolucions liberals i obreres del segle XIX i, especialment, la Revolució russa de 1917 van contribuir a imaginar una transformació de l'ordre social. A Inca, republicans, anarquistes i socialistes, juntament amb persones d'altres sensibilitats polítiques, compartien l'objectiu de construir una societat més justa. Un dels instruments fonamentals d'aquella lluita va ser el sindicat La Justícia, fundat el 1901 i vinculat al sector del calçat, que va encapçalar bona part de les reivindicacions obreres de la ciutat. Els seus integrants també van participar en la vida política local amb l'arribada de la Segona República.

El cronista va subratllar que els errors de la Segona República no podien justificar el cop d'estat ni la repressió posterior, que va qualificar de particularment cruenta. El 19 de juliol de 1936 es va posar en marxa una persecució planificada contra persones i organitzacions vinculades a la democràcia, la República i la justícia social, de la qual Andreu París i Bernat Mateu van acabar sent víctimes. Villalonga va defensar que la col·locació de les dues pedres de la memòria era una manera de reparar aquell sofriment i dignificar la memòria de tots dos inquers. Va tancar la seva intervenció amb una petició: que ningú no retiràs les pedres, assentades, va dir, “amb el ciment del respecte, amb el ciment de la llibertat i amb el ciment de la justícia”.

Andreu París, set mesos empresonat i una desaparició sense resposta

Andreu París Martorell va ser un dels principals referents del moviment obrer d'Inca i va arribar a presidir la Societat d'Obrers La Justícia, vinculada al sector del calçat. El seu compromís sindical venia de temps enrere: el 1918 va ser vicepresident de l'entitat i el 1919 en va exercir com a secretari, abans d'assumir-ne la presidència el 1936. De fet, en va ser el darrer president, ja que el sindicat no va tenir continuïtat després del cop militar i la repressió franquista, que va desmantellar les organitzacions obreres i va perseguir els seus dirigents.

De professió sabater, París va defensar l'organització col·lectiva dels treballadors i la justícia social, una activitat que va compaginar amb el seu compromís polític republicà i socialista. El febrer de 1936 també va participar en la fundació de l'Agrupació Socialista d'Inca. Mesos després, el 19 de juliol, va ser detingut i empresonat. Tot i que va quedar en llibertat poc després, i davant el temor que amagar-se pogués comportar represàlies contra els seus, es va entregar a la Guàrdia Civil a l'agost, una vegada nascuda la seva filla petita. Primer va estar empresonat a Inca i després va ser traslladat a Can Mir, un antic magatzem de fustes reconvertit en presó franquista. Un dia, transcorreguts set mesos, van dir a la seva filla Antònia que no li tornàs a dur menjar perquè havia quedat en llibertat.

La seva àvia, amb la filla petita d'Andreu en braços, es va desplaçar fins a Palma. També hi van anar altres dones del poble que, desesperades, “van començar a anar per tot arreu, a Governació Civil i a altres edificis oficials, preguntant on se l'havien endut”, va relatar la seva neta a elDiario.es. Mai no van trobar el cos d'Andreu París, que presumiblement va ser víctima d'una saca: cada dos o tres dies, alguns presos de Can Mir eren suposadament posats en llibertat i, conduïts amb engany per grups de falangistes, acabaven afusellats a les cunetes de les carreteres o contra les parets dels cementiris.

Mentrestant, a Inca, la més petita de les filles d'Andreu anava cada tarda, a les cinc, a esperar el tren que arribava de Palma per veure si hi baixava el seu pare. “Li havien dit que era un home molt guapo i que portaria posat un abric blau marí, que era el que la seva mare li havia portat a la presó quan va començar a fer fred”, va relatar Oliver. Però mai no el va veure baixar de cap dels vagons.

Bernat Mateu, lliurat als seus botxins malgrat els intents de salvar-li la vida

Bernat Mateu Ferrer, conegut com a Rinya, tenia uns 40 anys quan va ser detingut. Era republicà i d'esquerres, germà d'Antoni Mateu, batle d'Inca, i cunyat d'Andreu París. El van detenir el mateix 19 de juliol de 1936, mentre prenia cafè al Centre Socialista, i el van empresonar a Can Mir.

Segons la documentació recollida pel portal Fideus, un sacerdot —del qual no consta la identitat— va ordenar al director de la presó que no el lliuràs a ningú sota cap concepte. Tanmateix, aquesta intervenció no va evitar que el policia Ramonell el posàs a disposició dels ocupants d'un cotxe que rondava pel carrer. Des d'aleshores, no se'n va tornar a saber res.

La violència contra Andreu París i Bernat Mateu es va inscriure en una repressió que va colpejar especialment les persones que havien participat en la vida política i sindical republicana. En el cas d'aquesta família, la persecució no es va limitar a aquests dos homes: Antoni Mateu, germà de Bernat i batle republicà d'Inca, també va ser assassinat. La història familiar va quedar així marcada per la presó, les desaparicions i la pèrdua de diversos dels seus membres.

“Avui tornem dues vides a la història del nostre poble”

“Avui [per ahir] tornem dos noms a un carrer, dues vides a la història del nostre poble i dues persones a la memòria col·lectiva d'Inca”, va afirmar durant l'homenatge la regidora de Cultura i Memòria Democràtica d'Inca, Alice Weber, que va reivindicar la necessitat de retornar a París i a Mateu el lloc que els correspon en la història del municipi. Weber va recordar que tots dos van viure al carrer de la Puresa, on van formar les seves famílies i van treballar, i va subratllar que darrere cada expedient de la repressió franquista hi havia una vida sencera, una família i uns fills que esperaven el retorn dels seus pares. La repressió, va afegir, no només va pretendre acabar amb les seves vides, sinó també imposar el silenci i la por.

A través del testimoni que va deixar Antònia, una de les filles de París, la regidora va evocar el pare que parlava amb els seus fills de les desigualtats socials, defensava el dret dels infants de famílies humils a estudiar i els transmetia la importància de no acceptar les injustícies com si fossin inevitables. Per això, va apel·lar a recordar-lo “no com una xifra, no com un expedient, no únicament com una víctima”, sinó com un home que va treballar, va pensar, va estimar i va voler deixar als seus fills un món més just.

La regidora també va recordar Bernat Mateu Ferrer i va evocar la imatge d'una nina que passejava davant les finestres de la presó amb el fill de Bernat en braços perquè pare i fill es poguessin veure. Adreçant-se als familiars presents, els va agrair que haguessin conservat i transmès els seus records durant dècades i va defensar que aquella memòria ja no és només seva, sinó una responsabilitat col·lectiva. “No volem que l'oblit torni a ser mai més una segona condemna”, va concloure.

L'emoció de Bernat, als seus 93 anys, va condensar el sentit de l'homenatge. El seu agraïment pel record del seu pare i del seu oncle va ser també el testimoni d'una memòria familiar que ha sobreviscut a la repressió. Les pedres queden com un senyal visible d'aquesta història i com un recordatori que, darrere cada nom, hi va haver una vida, una família i una absència que mai no va deixar de pesar.

L'emoció de Bernat, als 93 anys, va condensar el sentit de l'homenatge. El seu agraïment pel record del pare i del seu oncle va ser també el testimoni d'una memòria familiar que ha sobreviscut a la repressió. Les pedres queden com un senyal visible d'aquesta història i com un recordatori que, darrere de cada nom, hi va haver una vida i una família, i que l'absència ha continuat pesant al llarg de les generacions.