eldiario.es

Menú

Un Nobel de consolació per a les Primaveres Àrabs

Es podria dir que el premi Nobel de la Pau d'enguany ha passat certament desapercebut per a l'opinió pública, tot i que la seva presència encara cueja als mitjans. Es correspon, aquest silenci, amb un sentiment general d'aprovació, allunyat de la polèmica de lliuraments anteriors? Quines organitzacions integren el Quartet de Diàleg Nacional tunisià i per què mereixien guanyar el guardó? I, encara més important, és realment un premi a la Pau i per la Pau?

- PUBLICIDAD -
El cuarteto tunecino defiende la fórmula del diálogo para el resto de países árabes

El Quartet, format per la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT) -el sindicat majoritari del país-, per la Unió Tunisiana d'Indústria, Comerç i Artesanat (la patronal UTICA) i per representants de la Lliga Tunisiana pels Drets Humans (LTDH) i de la Unió Nacional d'Advocats, és una iniciativa de mediació nascuda l'any 2013 a la qual molts li atribueixen el mèrit d'haver evitat in extremis que Tunísia s'enfonsés en el caos. Després que caigués el govern constituent que va seguir a la fugida del dictador Ben Alí, i en un context de crisi econòmica i política forta, amb l'assassinat de diversos líders polítics d'esquerres i grups salafistes violents amenaçant l'estabilitat del país, el Quartet de Diàleg va aturar el col·lapse total del sistema polític tunisià.

El jurat noruec que els va entregar el guardó justificava la decisió apel·lant a la contribució d'aquesta iniciativa nacional “a la construcció d'una democràcia plural a Tunísia després de la revolució del Gessamí de 2011, creant un context de diàleg entre ciutadans, partits polítics i institucions” que va assegurar el tarannà pacífic i democràtic de les eleccions de l'any passat, així com el suport social al procés constitucional.

Un premi a la prevenció i al diàleg

Malgrat que, enguany, el premi està mancat de la càrrega emotiva i la inqüestionabilitat que van tenir en el seu dia guardons com el de Betty Williams i Maired Corrigan-Maguire, membres de l'organització Women for Peace d'Irlanda del Nord, encaixa bé en la descripció que Alfred Nobel imaginava per als seus candidats. El químic i enginyer suec va deixar escrit al seu testament que el Nobel de la Pau s'atorgaria a “la persona (o entitat, caldria afegir) que hagi treballat més o millor en favor de la fraternitat entre nacions, l'abolició o reducció dels exèrcits existents i la celebració i promoció de processos de pau” i, en aquest sentit, la idoneïtat del guardó desperta més aviat poques suspicàcies. Especialment en allò que refereix al compromís amb un procés de pau i a la voluntat de resoldre un conflicte.

Cal tenir en compte, ja que ens ajuda a valorar la decisió del jurat en el seu context, que la resta de nominats eren la cancellera alemanya Àngela Merkel, el Papa Francesc i el secretari d'Estat nord-americà John Kerry, juntament amb el seu homòleg iranià Mohammad Javad Zarif. Així doncs, un dels aspectes més positius de la resolució d'aquest Nobel 2015 és que no es premia l'acció política i el diàleg a les altes esferes, sinó a una experiència de mediació nascuda en el si de la societat civil. És, per tant, un reconeixement al treball de base i a la contribució de les iniciatives polítiques, socials i culturals als processos de transició i pau, sovint molt insuficientment valorades.

Així, Ingeborg Breines, co-presidenta de l'International Peace Bureau (IPB), del qual en forma part el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, celebrava el veredicte recordant que “els processos de democratització en moments de conflicte intens són una forma clau de prevenció de la violència”.

Aquest darrer detall amaga, precisament, part de la transcendència del premi d'aquest any. Si naveguem pel llistat dels Nobels de la Pau anteriors, val a dir que no hi abunden els qui el van obtenir per la seva tasca de prevenció en el convuls estadi que precedeix una ruptura social. La visibilitat dels processos de base que ordeixen llaços entre comunitats dividides i aixequen ponts entre sectors aparentment irreconciliables queda eclipsada per una perspectiva excessivament estatocèntrica, massa concentrada en les accions estatals i institucionals, fins i tot supranacionals, de pacificació i resolució. Aquesta desmesurada centralitat dels estats com a principals “actors de pau” s'ha vist reflectida en repetides edicions del Nobel, de vegades en gestos tan qüestionables com el premi a Barack Obama, a la Unió Europea o a Henry Kissinger i Le Duc Tho pels acords que posaren punt final a la guerra del Vietnam.

A tots els tunisians?

La bloguera i activista tunisiana pels Drets Humans Lina Ben Mhenni, distingida amb el MacBride Peace award que atorga IPB, es congratulava -poc després que es conegués el veredicte d'aquest any- que el Nobel al Quartet de Diàleg era un reconeixement a l'esforç dels tunisians per omplir de sentit la seva revolució, dels sacrificis dels màrtirs i ferits i un reconeixement al poble de Tunísia en general”. Tanmateix, per a bona part d'aquells que participaren d'aquell aixecament popular de magnífica aroma, el premi legitima la seva institucionalització. Més enllà del derrocament de Ben Ali, lamenten, el paisatge econòmic del país és el mateix o, fins i tot, és pitjor. Tunísia presenta encara fortes desigualtats entre la costa, on resideix la classe adinerada i on es concentren el turisme i les inversions, i les regions mineres de l'interior, amb un empresariat clientelista encara molt vinculat -també mitjançant llaços familiars- a l'antic règim. Una situació agreujada per la forta crisi econòmica que castiga el país, amb una taxa d'atur juvenil propera al 50%, manca d'expectatives de futur, un sector turístic en caiguda lliure per atemptats com el que va tenir lloc el març passat al museu del Bardo i uns partits polítics que no han implementat avui dia mesures socials efectives.

El desencantament postrevolucionari de molts joves tunisians coincideix amb el que mostra la seva mateixa generació a altres països que formaren part d'allò anomenat “les Primaveres Àrabs”. El rescat de les institucions polítiques va evitar que Tunísia avancés cap a un destí incert, però alhora va acabar d'enterrar una revolta que anava força més enllà de l'objectiu comú de fer caure el dictador.

De fet, hi ha veus que acusen el jurat del Nobel de la Pau d'actuar presoner de l'actualitat, de les modes i de les preocupacions i interessos de l'opinió internacional, com ara el director editorial de la revista Jeune Afrique, Marwane Ben Yahmed. Aquest premi pot ésser llegit, doncs, no tant com a distinció d'una iniciativa de pau, com en clau de suport de la comunitat internacional a Tunísia, en la seva lluita per conservar l'estabilitat de la democràcia acabada de nàixer. Un encàrrec difícil en un context d'activitat i perillositat creixent de grups d'extremistes religiosos, els últims atacs dels quals han estat dirigits a una de les majors fonts d'ingressos del país: el turisme.

Es premia, doncs, l'exemple d'islamisme moderat amb un fort component laïcista que sempre va ser el petit país nord-africà, malgrat haver viscut sota règims personalistes pràcticament des de la seva independència. Un premi de consolació, en certa manera, a aquell final que la comunitat internacional hagués desitjat per a la resta de primaveres àrabs -estats forts, regits per democràcies formals i l'imperi de la llei- i que tan sols ha estat possible a Tunísia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha