La Companyia Patrícia Pardo compleix 10 anys en els escenaris

Quatre cadires, una guitarra i dos trompes. A la Companyia Patrícia Pardo no li cal més escenografia per a posar en peu la seua obra “El fandango de Marx”. Amb ella obriran un any de celebracions en què compleixen una dècada als escenaris. No és l'únic aniversari. Ja són 20 els anys transcorreguts des que la pròpia Patrícia Pardo va debutar com a professional. A més, amb este muntatge, la companyia actuarà per primera vegada en la seua història en el Teatre Rialto. Serà del 26 al 30 d'abril.

“El fandango de Marx” és un cant a la perifèria, que combina la gestualitat del clown i els malabars i equilibris circenses amb el teatre delirant, esguitat de música tradicional valenciana (jotes, fandangos, malaguenyes, cant d'estil) interpretada en escena per Begoña Tena. Les representacions en el Teatre Rialto estaran acompanyades per la Banda Simfònica de la Unió Musical d'Alaquàs, dirigida per Enric Parreño.

D'Alaquàs a Tavernes Blanques. De la Superpop al Camacuc. De El Corte Inglés a la Papereria Llibreria Joguines Marina. Del “cubo de Rubik” als “bollycaos”. De la lluita obrera als topless en la Platja d'El Saler. De menjar tellines a anar a classe de mecanografia. De jugar en el carrer a patir bullying quan encara no es deia bullying. Del racisme a les extraescolars de gimnàstica rítmica. De carrers amb descampats a la Ford d'Almussafes. D'immigrants que vénen en pateres a botar al sambori. De les primeres masturbacions al sexisme latent en el dia a dia. Del que saben els astronautes de la vida al que no saben. De Karl Marx als Germans Marx.

“El fandango de Marx” ens trasllada a la perifèria de la València dels anys 80 i 90 per a veure com creixen, juguen i s'eduquen els fills dels obrers. Queden arrere la violència física i la jerarquització del poder dels anys passats. Els pares anteposen la creativitat, la cultura i l'art contra l'herència de la dictadura i les injustícies socials. L'obra fuig de la nostàlgia i reflexiona, també, sobre com ha evolucionat el pensament d'alguns d'eixos obrers de llavors davant del procés migratori actual. La crítica, a més, apunta al cinisme de determinats mitjans de comunicació i periodistes a l'hora de retratar (i justificar) les desigualtats existents.

Humor delirant i responsabilitat social. Les rialles que provoquen els pallassos amb les seues bufetades i caigudes i l'emoció d'equilibris impossibles i malabars que hipnotitzen. Diàlegs amb rèpliques absurdes interromputs per cançons tradicionals valencianes interpretades en directe amb el suport d'una banda simfònica. Són alguns dels ingredients d'un muntatge commovedor, divertit i molt físic que engloba en tota la seua amplitud allò que coneixem com a arts escèniques.