Poc devien pensar els qui van redactar i aprovar la Constitució espanyola ara fa 34 anys que seria un ministre d’educació qui posaria una càrrega de gran profunditat contra la convivència que es volia regular i impulsar amb la Carta Magna. L’article 3 de la Constitució diu textualment: “1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” (subratllat personal).
La proposta de nova llei d’educació del ministre Wert (LOMCE) va justament en contra del darrer punt: ni fa de les llengües cooficials un “objecte d’especial respecte i protecció”, ni les considera “patrimoni cultural”. Va ben bé en la direcció contrària. De fet, relega les llengües cooficials que no són el castellà a un estatus de quarta categoria, des del moment que classifica matèries i posa les llengües cooficials a un nivell de segones llengües estrangeres. Per tant, trenca el significat i el valor implícit que havíem donat fins ara a “llengua cooficial”: equivalent a considerar castellà i català (o basc o gallec) iguals i amb els mateixos drets. (Malgrat que els sociolingüistes han advertit des de sempre que considerar igual a l’escola el que és tan desigual a la societat és una trampa que acaba marginant l’element més feble, en aquest cas la llengua pròpia o territorial: català, gallec, basc, occità a l’Aran...).
Fins ara els models educatius de les comunitats autònomes amb llengua pròpia, cooficial amb el castellà, tendia a un equilibri dinàmic, però sempre basat en un lema encunyat a Catalunya a principis de la democràcia: en acabar l’ensenyament obligatori els nois i noies han de dominar de manera equivalent les dues llengües cooficials, independentment de quina sigui la seva llengua familiar.
A Catalunya aquest objectiu s’ha assolit per un sistema molt eficaç: l’ensenyament només en català als primers anys de l’escolaritat, l’ensenyament en català de tots els continguts no lingüístics al llarg de l’escolaritat obligatòria (català com a llengua vehicular) i una especial sensibilitat i respecte envers les llengües familiars (que a l’any 1978 eren català i castellà; però que avui són més de 260 llengües). Aquest sistema, que és una adaptació de la immersió originària del Quebec i altres sistemes de gestió de la diversitat lingüística a l’escola, ha donat molt bons resultats, tal com acrediten totes les dades i tots els exàmens de què disposem. A més compta amb el suport de més del 99% de les famílies que escolaritzen els seus fills en escoles catalanes de tota mena (púbiques, concertades i privades). Només una minoria, generalment formada per funcionaris, tan exigua com eficaç en la tergiversació de la realitat, s’ha entestat a negar els beneficis d’aquest model d’escola. Fins i tot la UE l’ha reconegut com a “model d’èxit”.
Contra aquest sistema és contra el que ha perpetrat el seu atac el ministre Wert. Un sistema que ha funcionat més de trenta anys amb una gran eficàcia educativa i social, perquè no solament ha permès obtenir bons resultats escolars (vegeu els resultats de les darreres proves PISA de 2009), sinó que sobretot ha evitat la fractura social per raons de llengua. I és que en el fons del nostre sistema hi ha una visió social determinada i inequívoca: els catalans no volem separar els alumnes per raó de llengua!
Per això ens atrevim a vaticinar que la proposta de Wert trobarà una gran resistència (desobediència, insubmissió...), no solament dels professionals de l’educació i de la comunitat educativa en general, sinó de tot el país, perquè una bona part de la població actual de Catalunya (més de tres milions dels 7,4 que avui vivim en aquest país) ha viscut personalment una experiència escolar que li ha donat una base per a la convivència (domini de les dues llengües, respecte a la llengua de l’altre...) i que no està disposada a posar en qüestió. I la resta (les famílies de tots els infants i joves que han estat escolaritzats en aquest model els darrers 35 anys) tampoc no està disposada a renunciar a una de les claus de la nostra convivència social. És massa profund i massa arrelat el que hem après per jugar-nos-ho pel caprici polític d’un ministre arrauxat o per una visió més que egoista d’una minoria tan exigua de famílies que han decidit convertir l’educació dels seus fills en un ariet polític contra la convivència.
Tres qüestions finals: 1) No fèiem una llei per millorar millorarel sistema educatiu? O era una llei per anar contra el català? 2) El ministre Wert continua ocupant el primer lloc en el rànquing de fabricar independentistes. Després d’aquesta nova andanada podríem mesurar en quants nous membres ha augmentat aquest grup social. Enhorabona! 3) Durant la campanya electoral van aparèixer manifestos diversos a favor d’un nou encaix de Catalunya i Espanya. Ens agradaria sentir la veu d’aquells defensors d’una nova relació entre catalans i espanyols...
Sobre este blog
Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.
También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano
0