“Crim de lesa pàtria”: la repressió franquista en la postguerra va perseguir fins i tot maçons morts en el segle XIX

L’historiador Vicente Sampedro (São Paulo, 1962) observa horroritzat el retorn dels mites franquistes sobre la maçoneria en les manifestacions negacionistes de la COVID-19. “Torna la conspiranoia dels poders ocults que manegen el món”, lamenta Sampedro, autor d’Inhabilitación absoluta y perpetua. La represión franquista contra los masones de Castelló(UJI, 2020). L’investigador, l’autoritat més gran sobre la persecució del règim del general Franco als maçons valencians, explica que “la maçoneria era tot el conglomerat que la revolta odiava”. El seu últim llibre, acabat d’editar per la Universitat Jaume I, se centra en la repressió de la maçoneria de Castelló, que, malgrat la seua desaparició pràctica, seguia molt present per a les noves autoritats franquistes. 

La maçoneria va obsessionar a tots els sectors del franquisme i l’Església Catòlica. En la postguerra, van proliferar personatges com el prevere Juan Tusquets, que considerava la pertinença a les lògies un “crim de lesa pàtria”, o l’escriptor i comissari de la Brigada Politicosocial Julián Carlavilla, nazi convençut i fabulador professional que veia maçons fins i tot a la sopa (cap al final de la seua vida, segons l’historiador Jordi Canal, Tusquets va reconéixer que Carlavilla inventava encara més que el seu amic Eduardo Comín Colomer, un altre policia i escriptor al servei de la propaganda franquista). La persecució de les lògies va arribar a les zones més remotes de l’Espanya franquista i va comptar amb la col·laboració de la Gestapo alemanya, tal com va revelar aquest diari.    

L’empremta de la maçoneria a Castelló durant el segle XX es limitava a dos nuclis a Nules i Vila-real, organitzats des de València (i un triangle a Torreblanca, amb una incidència encara menor, organitzat des de Barcelona) encara que, en els tres processos electorals de l’etapa republicana, va haver-hi presència de maçons o antics maçons entre els diputats elegits en el Congrés. “Cap dels antics maçons de Castelló del segle XIX va fer res per tornar a crear una estructura maçònica a la província. (...) No obstant això, la repressió franquista els uniria a tots, els del segle XIX i els del segle XX, i va afectar fins i tot octogenaris o antics maçons que feia dècades que havien mort, perquè, en aquest cas, de manera perversa, la Llei per a la repressió de la maçoneria i el comunisme de l’1 de març de 1940, no hi va fer distincions”, escriu Sampedro.

La línia que separava la realitat de la ficció era tan fina que en la Causa General franquista apareix una relació de maçons castellonencs que realment ho eren i persones que tenien res a veure amb l’orde. El franquisme, seguint els consells dels seus homòlegs alemanys, va crear un gran arxiu de la repressió, localitzat a Salamanca i “amb una estructura molt semblant a la inquisitorial”, segons Sampedro. L’arxiu, hui batejat com a Centre Documental de la Memòria Històrica, emmagatzema la documentació que les noves autoritats franquistes, pilotades pel carlista Marcelino de Ulibarri, van anar requisant en cada ciutat que van ocupar durant la contesa. 

Sampedro va localitzar una llista ben llarga de sol·licituds d’antecedents maçònics de mestres i professors castellonencs dirigida a Salamanca, la qual cosa dona “una idea del clima que es vivia en els primers anys de la postguerra i de la quantitat d’informes i antecedents que es van sol·licitar a la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents durant aquells anys, i en què els governadors civils franquistes van fer un paper molt destacat en aqueix àmbit repressiu”, explica l’investigador. 

L’historiador ha consultat nombroses peticions d’informació a Marcelino de Ulibarri per part de jerarques locals del règim sobre els seus enemics en les files del franquisme mateix. “S’utilitza sempre la maçoneria en les lluites internes del franquisme i les respostes a les sol·licituds, en la majoria dels casos, eren negatives”, conta Sampedro per telèfon a elDiario.es. “La major part de la cúpula falangista té un expedient”, recorda.   

La mecànica repressiva a Castelló, malgrat la poca presència de maçons, es va activar des de l’entrada de les tropes franquistes. “Després de la condemna per la jurisdicció militar, es comunicaven les actuacions al Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, que obria expedient perquè, a més de la pena de vida o presó, el condemnat tinguera una condemna econòmica que nodrira les arques del nou Estat i els deixava en la misèria a ell o la seua família, perquè les sancions econòmiques havien de ser rescabalades pels hereus, en cas que el condemnat haguera mort”, escriu Vicente Sampedro, que en el llibre n’esmenta uns quants casos, com el del maçó que es va exiliar i la dona del qual, de qui estava pràcticament separat, va haver de sufragar la multa imposada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. 

El llibre de Sampedro traça les valuoses biografies dels maçons castellonencs i recupera, en molts casos, les seues fotos. A més, l’obra conté un annex impressionant amb la documentació saquejada pels subordinats de Marcelino de Ulibarri i que inclou la fitxa policial de la Direcció General de Seguretat del dirigent republicà Vicent Marco Miranda, periodista, maçó de grau 33 i “perillosíssim” a ulls del règim. L’historiador completa així la llarga investigació –fa dècades que visita arxius i consulta fonts orals– sobre la repressió dels maçons valencians, pretesos autors de “crims de lesa pàtria” (fins i tot després de morts).