Encara no toca: un any després de la confessió de Jordi Pujol

“El meu pare, en Florenci Pujol i Brugat, va disposar com a darrera voluntat específica que uns diners ubicats a l’estranger –diferents als compromesos en el seu testament-, rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i comentat, i que no es trobaven regularitzats en el moment de la seva mort, a setembre de 1980, fossin destinats als meus set fills i a la meva esposa, doncs ell considerava errònia i d’incert futur la meva opció per la política en lloc de seguir en el món de l’activitat econòmica”. Així començava el comunicat que va trasbalsar Catalunya el 25 de juliol de l’any passat. El va redactar Jordi Pujol i Soley, l’home que, cinc mesos abans de la mort del seu pare, havia donat la sorpresa a les eleccions al Parlament de Catalunya i s’havia convertit en el primer president de la Generalitat elegit democràticament després de la llarga etapa de la dictadura. Un any després, completada tota una comissió d'investigació del Parlament i oberts diversos processos judicials a la família, continua l'interrogant sobre l'origen de la fortuna, que cap dels Pujol ha revelat a hores d'ara.

Va mantenir-se com a president durant 23 anys i ningú –a part dels beneficiaris- no va saber mai res de l’existència d’aquells diners amagats a l’estranger. Pujol semblava entendre que la responsabilitat de tenir aquella fortuna oculta no era només seva quan utilitzava una forma impersonal per justificar la seva actuació: “Mai no es va trobar el moment adient per a regularitzar aquella herència”. De fet, si la va confessar no va ser per un rampell de dignitat sinó que, com deia al comunicat, “em veig en l’obligació de fer-ho davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels medis econòmics de la mateixa”. Si no haguessin aparegut aquestes informacions, no hi hauria hagut confessió i Jordi Pujol i Soley continuaria, avui, usufructuant el títol de Molt Honorable que li van retirar després de fer-la i vés a saber si el veuríem compartint actes públics amb Artur Mas, Oriol Junqueras i Raül Romeva cara a les eleccions del 27 de setembre.

La confessió obligada va ser dolorosa: “Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se defraudats en la seva confiança, a la qual demano perdó. I també els demano que sàpiguen destriar les falles d’una persona –per molt significativa que hagi estat- i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix”.

En el full i mig del comunicat, Pujol assumia ser l’únic responsable del frau i manifestava el seu “compromís absolut de comparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s’escau, davant d’instàncies judicials, per acreditar aquests fets i d’aquesta manera acabar amb les insinuacions i els comentaris”.

Però ni ell ni la seva dona ni els seus set fills s’han esforçat gens per acabar amb les insinuacions, els comentaris i les especulacions. D’on procedien els diners que Florenci Pujol va dipositar a l’estranger a càrrec del seu fill Jordi? L’expressió “rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i comentat” era enganyosa. Potser se n’ha escrit i s’ha comentat però qui, quan i on? Hem viscut un any d’especulacions. Han aparegut llibres intuint algunes opcions: Diners de Banca Catalana distrets quan l’entitat ja s’ensorrava? Una fortuna acumulada per Florenci Pujol amb tràfic de divises?  Operacions vinculades a empreses a les quals els Pujol hi tenien participació? Però cap Pujol ha aixecat el secret bancari dels seus comptes la qual cosa hauria permès, ben segur, treure’n l’aigua clara. L’únic que han explicat és que l’avi Florenci va dipositar 140 milions de pessetes (uns 840.000 euros) a l’estranger per tota la família i que deu anys més tard s’havien multiplicat fins a tres milions d’euros.

Després de les declaracions judicials de tots els membres de la família, menys de Josep Pujol Ferrusola, l’únic dels fills no processat, i de les compareixences de tots ells a la Comissió que ha investigat aquest escàndol al Parlament de Catalunya, es continua sense saber quina és l’activitat econòmica “escrita i comentada”.

La confessió del pare de la nissaga no va evitar que la seva dona i els tres fills que van regularitzar els diners andorrans –Marta, Pere i Mirèia- declaressin davant la jutgessa el passat 27 de gener. Oleguer Pujol va arribar a ser detingut unes hores per presumpte blanqueig de diners i frau fiscal, acusacions no vinculades, però, amb la confessió paterna. Oriol Pujol, el fill predestinat a succeir Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, es va quedar pel camí després de dimitir de la direcció de CDC i com a diputat al Parlament en ser imputat per suborn i tràfic d’influències en la concessió del servei de la Inspecció Tècnica de Vehicles, que és competència del govern català. La seva caiguda tampoc cal imputar-la al misteriós llegat de Florenci Pujol. Sí que hi estava vinculat el primogènit Jordi, que va ser l’encarregat de gestionar-lo en representació dels seus germans i mare.

Jordi Pujol Ferrusola ha estat el gran descobriment d’aquest any nefast de la nissaga. La seva relació amb Victoria Alvarez, una empresària que va ser la seva companya sentimental durant uns anys, va acabar malament. Tant que ella va explicar en seu judicial i televisiva operacions irregulars que havia presenciat davant d’ell. La compareixença de Jordi Pujol fill a la comissió d’investigació del Parlament va superar de llarg la passió que va generar la del seu pare. La seva autodefinició com a “dinamitzador econòmic” i les hores de diàleg i jocs de paraules amb els diputats passaran a la història de la tasca parlamentaria catalana, culminades amb el cop d’efecte d’entregar una còpia de la gravació secreta de la conversa entre Victoria Alvarez i la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho, durant un dinar al restaurant barceloní de ‘La Camarga’.

Sense confessió de Jordi Pujol no hi hauria hagut, segurament, cas Pujol. Sense Victoria Alvarez potser no hi hauria hagut confessió.

Als mitjans de comunicació i als mítings dels darrers anys s’ha parlat de nombrosos dies històrics a Catalunya. Les diverses diades, el 9N, el proper 27S. El 25J va ser un d’aquests dies. Dels grans. Dels que deixen empremta. En unes hores, el Jordi Pujol reverenciat es va convertir en un empestat. També pels seus. Els mateixos que dies abans el convidaven a tota mena d’actes, el volien, ara, com més lluny millor. Va perdre el tracte de ‘molt honorable’, l’oficina, l’assignació  econòmica i de personal, va dissoldre el Centre d’Estudis Jordi Pujol, va tornar la medalla d’or de la ciutat de Barcelona, l’estàtua que li havien dedicat a Premià de Dalt va ser abatuda,...

Ara, és com si no existís. Què deu pensar de la ‘llista unitària’, encapçalada per un ex-eurodiputat d’ICV, amb Artur Mas al quart lloc i Oriol Junqueras al cinquè? Cap periodista podrà demanar-li-ho. Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, va dir que “el millor que podria fer és desaparèixer”. I ho ha fet.

Probablement, amb ell també desapareixerà CDC. El llast que representa pel partit que va fundar, sumat als escàndols de corrupció que han sacsejat l’organització, apunten cap a la desaparició de la marca. La ‘llista unitària’ és la millor forma d’evitar que el partit obtingui uns resultats pèssims a les properes eleccions. Com més s’amaguin les sigles, més opcions tindrà Artur Mas de continuar sent president de la Generalitat després dels comicis. La Federació de CiU ja no existeix, per bé que aquesta ruptura no se li pot imputar a Jordi Pujol. El mèrit és, en aquest cas, íntegre d’Artur Mas i la seva opció per l’independentisme.

El full de ruta del ‘procés’ preveu que els governants de Catalunya en proclamin la seva independència d’aquí a 18 mesos. Durant aquest any i mig, els Pujol i els representants de CDC hauran de passar uns quants cops pels jutjats. Seran dos processos paral·lels. Els hereus polítics del pujolisme intentaran que no es barregin. Els enemics del pujolisme maldaran per aclarir d’on van sortir els diners que van forçar Jordi Pujol a auto-destruir-se ara fa un any.

Tot fa pensar que al nomenclàtor de la Catalunya futura –independent o no- hi haurà pocs carrers ‘Jordi Pujol’.