La bona feina del Tantarantana i una lliçó magistral a la Muntaner

Sap greu no haver escrit encara sobre Midsummer, que s’està al Tantarantana (només, ja…) fins el diumenge, 17 de febrer. És un clar exemple de les coses ben fetes que està fent aquesta sala. Fidel a la seva filosofia de tendir ponts entre el teatre català i el d’altres comunitats d’Espanya, la sala va tancar el gener el seu cicle de teatre valencià, on ens va obrir una finestra al que s’està fent al sud e Catalunya, amb obres de les companyies L’Horta Teatre (Eufòria), Oscura Teatre (Todas muertas i Canciones y amor con queso) y Albena Teatre, que va obrir el cicle amb Que tinguem sort!, una magistral lliçó d’humanitat interpretada per Alfred Picó i Carles Alberola en què parlen sense embussos, amb claredat i amb seny de la societat, de la vida i de la mort. Tot en boca de dos actors que estan a punt de surtir a escena per últim cop. Una visió molt ovidiana de la vida.

Ara Alberola ha tornat amb Anna Fortuny, amb qui representa Midsummer, espectacle que va ser revelació del Festival Fringe d’Edimburg el 2009, de l’escocès David Greig, una coproducció a tres bandes del Tantarantana, Albena Teatre i Tanttaka Teatroa. Una nit d’estiu a Edimburg l’Helena, dona desenganyada que ha entrat en els 40, demana a un tal Bob, un tipus marginal que llegeix Dostoievski en un bar, si l’ajuda a acabar-se una ampolla de vi. Entre línies (no tantes): que si vol fotre un clau. Una coincidència a partir de la qual, amb una narració molt ben incorporada en l’escena, de vegades a través de cançons, els dos protagonistes descobreixen com surtir d’una rutina que els té atrapats, potser, irremeiablement. Tot, amb ganes de mirar-se la vida amb un somrís.

No podem oblidar que segueix en cartell (prorrogat fins al 26 de febrer, els dilluns i dimarts) una inmensa Carme Sansa, dirigida per Xavier Albertí, en el monòleg sobre el mite d’Orfeu Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris. Tot un recital intens i emotiu de l’actriu, Premi Nacional de Teatre 2012. També és part de la bona feina del Tantarantana, igual que la imminent estrena de Si no ens paguen, no paguem, del premi Nobel italià Dario Fo, una nova versió actualitzada pel mateix autor i Franca Rame del seu text original Aquí no paga ni Déu. Teatre compromès, teatre actual, teatre inconformista. Teatre necessari. Teatre.

Un duel de personalitats

A la Muntaner (fins el 24 de febrer), Lluís Soler no sorprén ningú amb la seva magistral interpretació de l’irritant, maleducat, irreverent i despiatadament sincer “Texel, Textor Texel”, a Cosmètica de l’enemic, l’adaptació que ha fet Pablo Ley de la novel.la de la belga Amélie Nothomb i que dirigeix Magda Puyo.

Un text difícil (“em va espantar”, admet Ley) de llenguatge molt elevat que Soler i el jove Xavier Ripoll, digne contrincant en un combat dramatúrgic d’alts vols, aconsegueixen apropar-nos fent-lo totalment seu i, per tant, nostre. “Una obra que combina la comèdia i la tragedia”, tal com avisava Magda Puyo, en què “la ironia va augmentant fins a convertir-se en crueltat”.

L’escena transcorre en una sala d’un aeroport (hi ha un lloc més impersonal que un aeroport?). Jerome, jove executiu agressiu, elegant, segur de sí mateix, triomfador, espera un vol quan se li apropa un homenot gran, despreocupat, tranquil, insolent, inquietantment pesat, que vol xerrar amb ell. El combat està servit. L’escenari és un ring (envoltat pel públic) on s’enfronten el discurs pur de la veritat i l’emoció pura de les aparences. El torrent verbal i incontitnent de Textor Texel mirarà de posar contra les cordes la culpabilitat amagada en les entranyes de Jerome, que, no podent fugir al joc que li planteja el desconegut, anirà perdent el seu semblant educat, la seva seguretat, la seva elegància fins a convertir-se en una mena de reflex del seu interlocutor. Una metáfora de la dualitat entre el bé i el mal, un combat entre “el Faust i el Mefist que tot ésser humà porta dins”, tal com va definir la directora.