És nit tancada i en l'aire ressonen cants alçats a la glòria de Déu. És 16 de març de 1244 i dos-cents infeliços van a morir abrasats en les fogueres de Montsegur per blasfems. L'últim reducte càtar va a ser aniquilat allà. Per a alguns són cristians místics, per d’altres, temibles heretges que el Papa Inocenci III intentarà esborrar de la faç de la Terra, vessant tota la sang que sigui necessària. Les seves històries de resistència heroica i repressió feroç, retronen a les muralles de la cité de Carcassona.
En poc més d'una hora amb cotxe, s'arriba des de Toulouse a aquesta ciutat fortificada, exemple vivent de l'enginy militar d'aquells temps, petjada inesborrable de la Croada Albigesa, la croada contra els càtars, que va crear els fonaments d'una Inquisició formada al sud de França a finals del s.XII i que entraria a la Península per Aragó al s.XIII.
Carcassona va aguantar i va ser dels últims reductes càtars a caure. Assetjada, va acabar rendint-se. Va ser aquí on va morir el senyor feudal Ramón Roger Trencavel, un dels màxims exponents de la defensa càtara, i aquest va ser el punt de no retorn per a aquest corrent religiós considerat com heretge per al papat. Aquest moviment místic brolla de Toulouse i s'estén per tot el Llenguadoc als segles XII i XIII, per això els castells a la part alta de muntanyes escarpades abunden en aquesta zona. Es diu, a més, que els càtars eren posseïdors del Sant Grial i ho tenien guardat en lloc segur, un altre dels misteris que difícilment es resoldrà però que ha contribuït a engegantir la imatge d'aquests cavallers de l'Edat Mitjana.
La ciutat medieval de Carcassona, protegida per una imponent doble muralla, que feia la funció de dificultar el moviment dels invasors en cas de traspassar la primera muralla, amb tres quilòmetres de longitud, va ser declarada patrimoni mundial de la UNESCO al 1997. Passejant pels seus carrers estrets i empedrats, obviant la multitud de restaurants moderns, tendes de records i altres, un pot imaginar-se a aquells místics cavallers vegetarians i castos, que creien en Déu i en Satanàs i que predicaven la salvació mitjançant l'ascetisme i l'estricte rebuig del món material, que havia estat creat pel diable per a corrompre als homes.
Amb això en ment, s'arriba a la basílica de Saint-Nazaire, amb unes vidrieres espectaculars que projecten un halo de misteri a l'interior d'aquest santuari.
Sortint del passat i tornant al present pel Pont Vell, sobre les aigües del riu Aude, et plantes al centre modern de Carcassona. A la Place Carnot, abunden els restaurants i cafès que en el bon temps envolten amb cadires i taules a la font central. En aquests locals, com en molts dels que hi ha a Carcassona, es pot provar el cassoulet, un plat típic de la zona que es diu que prové dels càtars. Es tracta d'una espècie de favada, però força diferent, amb diverses espècies, herbes, llegums, carn d'ànec o d'oca i salsitxes. Una delícia contundent que no està de més fer baixar amb els bons vins de la zona.
Conduint una estona cap al nord-est, s'arriba a unes profundes goles i a uns canons i ponts naturals, llepats i modelats per les aigües dels rius Cesse i Brian. En aquesta espectacular obra de la naturalesa es troba un dels pobles més bells de França, M. La producció vitícola abunda en aquest racó que també és conegut per ser un dels últims refugis dels càtars. Va aguantar unes setmanes el setge de l'exèrcit de Simón de Monfort, el màxim exponent de la Croada Albigesa, però va acabar rendint-se i els 150 refugiats càtars cremant en una gran foguera.
A una hora de cotxe conduint cap al sud-oest des de Carcassona i a 1200m d'altura, al castell de Montsegur, es va forjar amb espasa de foc la definitiva decadència dels càtars. Allà, amb el sol a la cara i el vent fred, les estrofes d’Iron Maiden centrifuguen en l'aire i rescaten la Història: “Encarant el sol mentre es dirigeixen cap a la seva tomba / Crema com un gos o viuràs com un esclau / La mort és el preu per a la llibertat de la teva ànima / Per posar-te en peus amb els càtars i morir i ser lliure”.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
