Estocolm i la illa de la diversió

He estat dues vegades a la meva vida a Estocolm. En la primera ocasió no vaig posar un peu a l’illa de Djurgården, en la segona de poc que no en surto. La diferència entre un i altre viatge no són els vint anys que els separen, sinó la companyia. És la distància que va de viatjar amb la parella a viatjar amb la parella més dues criatures.

Totes les visites a Estocolm comencen pel Gamla Stan, el barri antic i cor de la ciutat –fins i tot en té la forma–, possiblement la porció urbana més bella de totes les capitals escandinaves, formada per edificis medievals i renaixentistes i anàrquicament solcada de carrers estrets i inesperats carrerons.

És lògic, doncs, començar a conèixer Estocolm pel Gamla Stan, ja que, a més de botigues i restaurants, allotja també el Palau Reial i el Museu Nobel. La principal artèria de la ciutat vella és Västerlånggatan, una mena de Rambla de Barcelona per la qual vulgui no vulgui el turista acaba passejant. La bona notícia és que és l’únic indret de tota la ciutat, ja no diguem de tot el país, on el visitant constata la seva pertinença al ramat guiri mentre sent l’alè al clatell d’altres de la seva condició.

Sortint de l’illa i creuant un pont, la prolongació natural de Västerlånggatan és Drottningattan, el carrer més comercial de la ciutat, seguint-lo s’arriba a la plaça Sergels Torg, eix central de la xarxa de comunicacions d’Estocolm. En aquesta plaça hi ha l’oficina de turisme i un centre cultural que, salvant les distàncies, recorda al Pompidou de París.

Un cop superada aquesta obligada incursió iniciàtica per Estocolm, depenent dels gustos i el temps de que es disposi les opcions són múltiples, però si el viatge es fa en família el següent destí ha de ser per força Djurgården, una altra de les catorze illes sobre les quals s’assenta la ciutat (nota al marge: Estocolm és un prodigi de l’enginyeria, branca camins, canals i ports; sembla increïble que en un terreny tan accidentat puguin conviure harmònicament vianants, bicis, cotxes, autobusos, metros, trens, vaixells, etc.).

A Djurgården s’hi pot anar amb ferry, transport públic, bicicleta o vehicle particular, si bé en cas de triar la darrera opció, és millor buscar un aparcament abans de creuar el pont que porta a l’illa. Les tarifes de zona blava són molt raonables, tot el contrari que els pàrquings privats.

Djurgården és una sorprenent illa de l’entreteniment, o de la diversió, pensada més per als autòctons que no pas els forasters (cosa que el foraster agraeix). Un espai on es concentra una oferta lúdica i cultural difícilment equiparable a qualsevol altre ciutat del món, almenys que un servidor hagi trepitjat.

En una àrea que és aproximadament la meitat del districte barceloní de Ciutat Vella el visitant troba un parc d’atraccions, un aquari, un enorme museu sobre història i cultura nòrdiques, el museu dedicat a l’escriptora Astrid Lindgren (llegenda nacional sueca, creadora de Pippi Långstrump entre altres personatges infantils), un exuberant parc urbà... però el més destacat, o si més no el més visitat, són els museus Vasa, Skansen i, l’últim en instal·lar-se en aquests paratges, el museu Abba. Tots tres són de visita molt recomanable, encara que es viatgi sense la coartada de la canalla. Pràcticament no hi ha habitatges particulars.

El Vasa seria a Suècia el que el Titànic al Regne Unit, si bé separats per tres segles i la petita diferència que un s’ha recuperat i l’altre no (ni hi ha gaires esperances de fer-ho). El museu és bàsicament aquest enorme galió de l’armada sueca que es va enfonsar al port d’Estocolm el dia de la seva varada i que va romandre 300 anys sota les aigües fins que va ser localitzat i rescatat a començament dels anys seixanta. El fang i la baixa salinitat de l’aigua (Estocolm es troba a cavall entre el mar Bàltic i un llac d’aigua dolça, el Mälaren) expliquen el seu extraordinari estat de conservació, i gràcies a això s’ha pogut reconstruir no només la història d’aquest naufragi sinó també la d’alguns dels ocupants que hi van morir.

Per la seva part, Skansen és un museu a l’aire lliure (afirmen que el primer que hi va haver al món) on es recrea la Suècia tradicional a partir de construccions portades de tot el país i amb tipus folklòricament vestits que t’esperen a cada casa per explicar-te com vivia i s’organitzava aquella gent en temps no tan pretèrits, o per mostrar-te com treballaven el vidre o feien el pa. Un zoològic amb la fauna pròpia d’Escandinàvia (rens, ants, llops, ossos, foques, etc.) completa el parc.

El museu Abba és una altra petita joia, o no tan petita si es forma part dels milions de feligresos del quartet suec. La seva trajectòria musical va ser curta, de poc més de deu anys, dels quals els dos primers com a perfectes desconeguts fins que la victòria al festival d’Eurovisió el 1974 els va llençar a l’estrellat, fins a convertir-se en un dels grups amb més vendes de tota la història de la música pop.

Òbviament, al museu s’hi repassa la vida i miracles dels quatre integrants del grup, amb tota mena de gravacions, audiovisuals, material originals cedits per ells o la recreació exacte del seu estudi de gravació, però més enllà del culte a l’abbamania el més divertit són les seccions interactives del museu, que permeten al visitant enregistrar algun tema i endur-se’l de record o fins i tot convertir-se en el cinquè component del grup actuant al costat d’uns virtuals Agnetha, Björn, Benny i Anni-Frid (ABBA és l’acrònim dels seus noms de pila).

Això sí, qui vulgui entendre les claus de la traumàtica ruptura haurà de buscar altres fonts, ja que al museu s’hi passa de puntetes. En el repàs cronològic se salta de l’últim disc (1982) a l’èxit del musical Mamma Mia i la posterior pel·lícula de la Meryl Streep.

No hem parlat d’art, però per fer-ho només cal saltar a l’illa del costat, Skeppsholmen, força més petita que Djurgården, on es troba el Moderna Museet, un dels museus d’art modern de més anomenada al món i obra de l’espanyol Rafael Moneo. La seva exposició permanent compta amb peces de tots els grans artistes del segle XX, de Matisse a Dalí, de Picasso a Warhol. La seva obra més icònica és Monogram, la famosa cabra amb neumàtic del nord-americà Robert Rauschenberg.

Queda més temps? Doncs seria el moment d’agafar algun vaixell que recorri l’arxipèlag d’Estocolm o el llac Mälaren –l’oferta és diversa i elevada... els preus també–, ja que et transporten a localitats amb encant com Sigtuna o Birka, al llac (molt recomanables), o Vaxholm, a l’arxipèlag (també però menys).

Una altra opció és seguir explorant la ciutat, per exemple el barri/illa de Södermalm en companyia de Stieg Larsson, un altre fenomen mundial made in Sweden. Davant l’espaterrant èxit de la trilogia de novel·les protagonitzades pel periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander, publicats entre 2005 i 2007, després de la mort de l’autor, no podia faltar una ruta Millenium, que transcorre per diferents punts de la ciutat i regió, però que es concentra sobretot en aquesta zona, antigament una barriada popular reconvertida des de fa un temps en el districte bohemi de moda, una mena de SoHo a la sueca.

Ambientar-se en l’univers Millenium consisteix a prendre’s un cafè allà on ho feia Stieg Larsson o els seus personatges o anar a cercar els immobles on l’autor ubicava les escenes. Coses així. En tot cas, el que no es pot deixar de fer és pujar a l’Skinnarviksberget, l’únic turó natural d’Estocolm, al qual s’hi accedeix sense cap dificultat i des del qual es gaudeix de bones vistes al Gamla Stan i l’Ajuntament (situat en una altra illa i també visitable). La ruta Millenium s’ha anat esllanguint amb els anys, però potser revifi ara que s’acaba de publicar el quart llibre de la saga, escrit pel també suec David Lagercrantz.

Una última recomanació, adreçada als qui planifiquin una estada de diversos dies. Encara que sembli una excentricitat val la pena apropar-se al cementiri de Skogskyrkogården, al sud d’Estocolm. Deu ser dels pocs cementiris al món catalogats per la Unesco com a patrimonis de la Humanitat (llista en la que es troba també el Gamla Stan), però és que difícilment pot trobar-se una necròpolis moderna tan extraordinària. Són desenes d’hectàrees de bosc amb làpides al terra, un cementiri totalment extensiu i integrat en la natura. Una d’aquestes l’ocupen les restes de la gran Greta Garbo. Realment impressiona.

Abba, Pippi Långstrump, Stieg Larsson, Alfred Nobel, la Garbo o Zlatan Ibrahimović, ídol nacional i presència constant a les tanques publicitàries... Sense pretendre-ho, al llarg del meu periple per Estocolm em vaig anar retrobant amb tots els suecs que d’una manera o altre m’han impactat en algun moment. Però ni rastre de Björn Borg.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Estocolm.