Cada tarda desenes de curiosos es donen cita a les terrasses dels cafès. Asseguts amb els seus tes a la menta contemplen extasiats com el sol s’amaga a l’horitzó. En el cel ataronjat es retalla l’esvelta silueta del minaret mentre que el cant del muetzí es repeteix fins a l’infinit. Aliè a tanta bellesa, a la plaça segueix l’enrenou incessant de gent i els restaurants a l’aire lliure relleven els encantadors de serps. És quan Marràqueix, la joia roja beduïna, revela tota la seva màgia.
Viatjar a Marràqueix és fer-ho a un paradís suspès en el temps, a un oasi de palmeres i aigua clara envoltat d’aridesa vermellosa. La imponent serralada de l’Atlas que separa la ciutat imperial marroquina de l’avenç implacable del Sàhara es reflecteix als estanys de la ciutat i alimenta les seves fonts. L’aire fresc dels cims nevats fa més suportable la contaminació i convida el passejant a abrigar-se quan es pon el sol.
Capital de l’imperi almoràvit que envairia la Península Ibèrica i donaria a llum a Al Andalus, Marràqueix va erigir mesquites, madrasses, jardins i palaus d’una gran bellesa amb la riquesa de l’or i de l’ivori de les caravanes. Alguns dels seus monuments encara es poden visitar malgrat la destrucció que van provocar els almohades al segle XII.
Marràqueix són dues ciutats. L’antiga, emmurallada, amaga les joies més preuades mentre que al Guéliz, la ciutat dels colonitzadors francesos, s’hi ubiquen la majoria dels hotels com el mític La Mamunia, on Winston Churchill es relaxava pintant. L’avinguda Mohammed V és el camí més fàcil per arribar fins a una de les places més increïbles del món passant abans per la mesquita Kutubia, el minaret de la qual és el germà bessó de la Giralda sevillana.
La plaça Djemaa el Fna és el cor de la medina. Durant el dia s’omple d’escribes, dentistes, músics, encantadors de serps i venedors de sucs. Hi desemboquen les portes principals d’accés al soc, a la kasba –o fortalesa– i al Mellah, l’antic barri jueu. És aquí on es concentren els riad –antigues cases reconvertides en pintorescos hotels– i els monuments: el refinat palau de Bahía, les tombes saadís i el palau del Badi, del qual sol queden les parets de tova i les cigonyes.
La plaça està envoltada de cafès i restaurants, alguns dels quals han estat objectiu de les bombes dels grups islamistes, i no és difícil trobar-se amb l’escriptor Juan Goytisolo passejant per la medina camí de casa o de la tertúlia al cafè La France. En una de les seves cantonades la mesquita que dóna nom a la plaça es fa petita quan el muetzí crida a l’oració i les catifes es treuen al carrer arribant a paralitzar el trànsit.
Amb la nit arriba el torn dels xiringuitos, del fum i de l’olor a carbó. Desenes d’ells s’amunteguen a la plaça oferint des de les broquetes morunes fins a harira, la sopa amb la qual els musulmans trenquen el dejú del Ramadà. La cuina marroquina és impressionant i s’ha de tastar el cuscús, la tagine o estofat de carn o peix amb verdures, el xai a la brasa o mechui i la bastela, una mena de pastís farcit de colomí, ametlles, ceba i ous.
Tan increïble com la cuina és l’artesania, tant el llautó com la fusta, el cuir, la ceràmica i la fabricació de catifes. Perdre’s al soc és fàcil, així que el més recomanable és dur una brúixola i tenir molta paciència amb els falsos guies i el regateig. El barri dels adobers, allunyat del centre igual que el sorprenent Palmeral, no és tan impressionant com el de Fes, però és visita obligada malgrat la pudor que desprenen les pells estovades amb excrement de colom i assecades al sol.
Marràqueix és destí però també és origen. És la porta cap al gran sud. Des d’ella surt la carretera que travessa l’Atlas i es dirigeix cap al desert creuant el país Glaua i les valls dels rius Dades i Dra. Esquitxada de belles alcassabes com la de Teluet, Ait Benhaddu i Tifultut, la carretera travessa Uarzazat i arriba fins a Zagora. A partir d’aquí, només hi ha sorra i la distància ja no es calcula en quilòmetres sinó en dies a camell.
Vueling ofereix diversos vols setmanals des de Barcelona a Marràqueix.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
