Catalunya Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Trombos y coronavirus: los cardiólogos explican por qué hay que seguir vacunándose
El plan de Escrivá para la jubilación anticipada
Opinión - La democracia española no nació en 1978, por Ignacio Escolar

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

La Rioja, amb molt de gust

Vista del centre del poble de Briones, conjunt històric reconegut universalment / Toni Polo

Tres dies per la Rioja donen per a molt. No te la acabes. Pateges carrers, recorres quilòmetres de carreteres emparades per vinyes, respires Història (amb majúscula, sí), et sents pelegrí del Camí de Santiago i se't s'evapora el cervell per la pituïtària bussejant entre cubes de vi de la terra.

Logronyo, Laurel

Logronyo, LaurelArribem a Logronyo en vigília de festiu. Un parell de tapetes i un vinet i a descansar, perquè demà toca aixecar-se d’hora per visitar el primer celler i conèixer la Rioja Alta. Ja! Després del primer parell de pinxos pel carrer del Laurel assumim que allò de "un parell de tapetes" no era més que un eufemisme que ens dictava el nostre inconscient, més conscient que nosaltres mateixos. Diuen les males (males?) llengües que aquest mític carrer és el que acumula més bars per metre lineal d'Espanya i, per tant, del món. Amb la Travessia del mateix nom, el Laurel dibuixa una L que els forans (més que els autòctons) acaben recorrent fent moltes esses. Potser, penso, caldria fer-la com el Camí de Santiago, per (e)tapes.

Cada bar de la zona (no podem oblidar els carrers adjacents: Sant Agustín, Albornoz i, més enllà de la concatedral, San Juan) té la seva especialitat. Caminem directes a Soriano: pinxo de 'xampis'. No hi ha res més a la carta. Ni falta que fa. Tres bolets disposats amb mestria un damunt de l' altre sobre la llesca de pa i coronats per una gamba. Per beure (que no simplement acompanyar), un criança. Això es demana per allà: garantia de qualitat, el del bar decidirà de quin celler t'ho posa. Serà bo.

La gentada és variada. En edats, en sexes i en intencions (atenció als comiats de solter: hi ha bars que n’estan farts i "no els atenen"). Un pinxo de truita, un pebrot farcit, un ou trencat, un orelleta de xai, un torrada de foie amb formatge de cabra, uns morrets, una broqueta de llagostí amb pinya (de debò), una punxa de sípia a la planxa, un galta de porc ibèric, un txangurrito, un bacallà en tempura, unes hamburguesetes, una piruleta (sic) de filet amb salsa de ceps... qualsevol d'aquests menjars, més elaborats o menys, no fan distinció d'estómacs: el dels joves, el dels adults, el dels nens, el dels ancians...

Vinya Tondonia, l'aroma de la història

Vinya Tondonia, l'aroma de la històriaLes dues tapetes (dues dotzenes ) i el vinet (altres tantes copes) ens deixen fatal... de bé. Al matí següent no cal esmorzar. Carretera a Haro (no cal agafar l'autopista). Hi ha cellers i bodegues (i més cellers... per tot arreu!). Vam visitar la de López de Heredia. Per als pagans (com jo), Viña Tondonia. Un luxe. El respecte per la tradició convertida en vi. Aquí tot es fa tradicionalment, com s'ha fet sempre ("canviem les mules pel tractor i poc més", asseguren). Les aromes del vi es barregen amb els pòsits d'anys d'història del celler, fundat el 1877 per Don Rafael López de Heredia quan, després de la Tercera Guerra Carlina, va saber aprofitar la fil·loxera que va acabar amb els ceps bordelesos per acabar creant la seva pròpia bodega i tota una institució dels vins universals.

Es tracta d'un celler autosuficient, ja que compta fins i tot amb el taller on els mestres boters ("a ojo de buen cubero", ja saben) construeixen les bótes amb fusta de roure. Allà els vins descansaran el temps pertinent fins obsequiar-nos amb els diferents criances , reserves, grans reserves... L'stock (paraula gairebé malsonant en aquest celler delicat i artesanal) és impressionant: hi reposen ampolles de les millors anyades de la història a la temperatura ideal en espera d'alegrar afortunats i selectes paladars.

La degustació de Tondonia i de Gravonia, el blanc del celler (a cegues, més d'un ho confondria amb negre), maridada amb un excel·lent pernil, és una experiència única. Ens expliquen que el nom de Vinya Tondonia ve del meandre (també anomenat “tondón”) que fa l'Ebre al seu pas per Haro. Gloriós meandre, doncs, on les aigües del riu més cabalós d'Espanya alimenten els líquids més caldosos...

El passeig per Haro es fa inevitable. I a punt estem de caure en les urpes de les tapes. Costa resistir-se a un saquet de bolets amb salsa de fongs, mostasses i pa de panses o a un canonet de bacallà trufat amb melmelada de tomàquet al bar Beethoven. Una de cada, dos criances i cap a la carretera. Ens espera Briones, poble fundat al primer segle de la nostra era i que no ha perdut ni un gram del seu encant. Un conjunt històric reconegut universalment, ple d'ermites i tancat per muralles, que convida a “callejearlo”.

La parada obligada és al restaurant Los cuatro arcos, excavat, diria, a la muralla i mostra de la gastronomia de la zona. Cauen unes reconfortants patates a la riojana, unes verdures de les hortes de la ribera de l'Ebre, unes costelletes al sarment (el brot llarg i prim de la vinya recollit després de la poda) i un bacallà a la riojana, amb la seva samfaina. La següent parada és Laguardia, ja a la província d'Àlaba. Un antic assentament celtibèric que es remunta al segle XI abans de Crist. És un privilegiat balcó a les llacunes i els camps de la Rioja alabesa i als seus cels capritxosos. Les vistes des del mirador del poble però, sobretot, des de la torre, són obligades.

Logronyo pelegrí

Logronyo pelegríLa segona jornada mereix dedicar-se íntegra i perillosament a Logronyo. El passeig pot començar al Cubo del Revellín, un fortí d'estructura cúbica amb una exposició permanent sobre la història de la ciutat i amb les restes de les antigues muralles, passar pel Parlament, incloure una parada imprescindible en el mercat de San Blas, visitar la cocatedral de La Redonda, les seves esglésies, els seus edificis singulars, la seva casa de les ciències, a la vora del riu, al·lucinar amb les seves cigonyes, tan tranquil·les, en els seus nius en campanars o en pals de la llum, i els seus ponts sobre l'Ebre. Tot es pot recórrer dignament en una jornada, avituallats pels ja coneguts bars i restaurants del centre de Logronyo i al ritme dels molts pelegrins del Camí de Santiago que recorren, a qualsevol hora i amb qualsevol aspecte (n'hi ha de tots tipus i pelatges) la ciutat, fins a abandonar-la pel pont de Pedra, a la recerca de l'Apòstol, allà a Galícia.

A l’hora de dinar tocarà fer els ulls grossos als bars del centre (tasca àrdua i difícil) i seure a la taula d'un dels restaurants, igualment acreditats i recomanables, en plena Laurel. La Senda és representatiu del que ofereixen les taules riojanes: mongetes i minestra de verdures per començar; més costelles al sarment (s'hauran adonat que valen la pena, oi?) i manetes de xai, meloses, saboroses, gustoses... per seguir i culminar amb una llet fregida que ens acabarà empenyent a una migdiada més que necessària. La ruta cultural ha de seguir... i la Laurel sempre manté les portes obertes.

Monjos i més cellers

Monjos i més cellersLa tercera jornada la ocupen Sant Millán de la Cogolla i els seus monestirs, Suso, el de dalt, pertanyent al Govern, i Yuso, el de sota, pertanyent als agustins recoletos des de la desamortització de Mendizábal. Patrimoni Històric de la Humanitat, el monestir de Yuso destaca pel seu valor lingüístic. A pocs metres, a Berceo, Gonzalo de Berceo va escriure les primeres poesies en llengua castellana i, en aquest mateix monestir, un monjo anònim va escriure les primeres paraules en castellà, les Glosses Emilianenses, quan va decidir que la gent del poble havia de entendre el que es deia només en llatí. Estàvem a principis del segle XI. El monjo, no content amb entrar a la història de l'idioma espanyol, va deixar també les primeres paraules anotades en basc. De fet, a la zona es va parlar també aquesta llengua.

I de monestirs a catedrals. Val la pena passar per Santo Domingo de la Calzada, a la vora de l'Oja, riu que dóna nom a la Rioja, i visitar la seva catedral (començada al segle XI) i pujar fins a dalt de la Torre Exenpta (està apartada de l'edifici de la catedral) a la recerca d'horitzons llunyans.

“Badarán , vino, chorizo y pan”

“Badarán , vino, chorizo y pan”Acabada la visita, espera la nostra segona bodega de la ruta, la de David Moreno, a Badarán, a quatre passes de San Millán. És moderna i molt més recent que la de López de Heredia. La va fundar un veí que va emigrar a Barcelona, on va treballar com a enginyer a la Seat però que mai va oblidar els seus orígens i, a contracorrent, va anar de la ciutat al camp (va tornar al seu camp) per fundar el seu propi celler i crear els seus propis vins. Aquí no veiem bótes centenàries, encara que sí són de roure americà; aquí tiren de materials moderns, lluents, metàl·lics amb totes les garanties, però "les parets -igualment- ploren de gust". El gust que li donen els anys de reserva, la floridura dels murs, la temperatura i la cura a què són sotmesos els vins. És una mostra significativa del bon fer cellerer de la comarca. Així ho detectem en la degustació posterior: com diu la dita del poble, "Badarán, vino chorizo y pan". Això és el que es tasta. Els vins de David Moreno ( excel·lent la selecció de la Família) no tenen res a envejar als de les millors bodegues de La Rioja.

Ens recomanen qualsevol restaurant del poble: "En tots es menja bé". Optem pel Cantinflas i, efectivament, es menja com un rei. Els caparrones (mongetes vermelles) amb la seva cansalada, el seu xoriço, la seva col... i un braó al forn ens deixa l'estómac ple.

La nit ens tornarà a recollir a Logronyo amb totes les conseqüències. Ja comencem a ser menys pelegrins i més riojanos. És el que té aquesta terra: t'atrapa i et converteix. Amb molt de gust.

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
17 de mayo de 2014 - 01:50 h

Descubre nuestras apps

stats