eldiario.es

9

CATALUNYA

Ombres

En aquest darrer trimestre de l'any moltes persones han intentat arribar de forma desesperada a Europa. Algunes han saltat la tanca de Melilla i d'altres han emprès un viatge molt arriscat en pastera. Algunes han deixat la seva vida pel camí i d'altres han aconseguit el seu objectiu a un preu molt alt.

La tragèdia es fa més gran encara quan es pensa en allò que les espera en el seu destí anhelat.

Deia Edward Said que l'exili és quelcom curiosament captivador quan s'hi pensa, però terrible d'experimentar. És una clivella impossible de cicatritzar que s' imposa entre un ser humà i el seu lloc natal. Mai, deia, no es pot superar la seva essencial tristesa.

Pensar en el propi exili (autoexili, si es vol) és un luxe. La gran veritat és que la majoria d'aquestes persones viuran un etern malson. Les seves expectatives i desitjos obtindran una sonora bufetada de la realitat.

Si encara no han tingut l'ocasió, els animo a que vegin l'extraordinari documental d'Oriol Canals: Sombras. Un magnífic apropament a les vides d'un grup de persones, totes elles homes negres, immigrants, la majoria d'ells indocumentats, que malviuen en el poble d'Alcarràs (Lleida).

Aquesta pel.lícula ha merescut els elogis d'alguns mitjans francesos. He llegit excel.lents crítiques aparegudes a Le Monde, Le Canard Enchainé i La-Croix i he vist  també l'entrevista que li van realitzar al director a France 24. I em consta que altres mitjans d'aquest mateix país han parlat també d'aquest film de forma molt elogiosa.

Al nostre país, en canvi, no s'ha produït cap reacció. Cap crítica. I m'agradaria contribuir a desfer aquest silenci.

Oriol Canals ens ha donat una magnífica oportunitat per seguir de prop algunes d'aquestes persones que en el seu dia van franquejar la tanca de Melilla, van creuar a peu bona part de l'Àfrica, van viatjar en una pastera fins territori espanyol i van perdre amics pel camí i companys de viatge, pensant que acabarien trobant una vida digna.

No era fàcil aconseguir apropar-se a ells com ho ha fet aquest realitzador. Es tracta de persones que desconfien, que se senten perseguides, que volen mantenir la seva dignitat callant i no plorant i denunciant que son víctimes d'una de les injustícies més grans... El seu treball pacient, un total de set anys, ha donat un magnífic resultat: aconsegueix mostrar-nos les persones que hi ha darrera de l'immigrant indocumentat. I amb el cor compungit li escoltes dir a una d'aquestes persones que aquí, a Europa, al contrari del que es pensaven, hi ha llista d'espera.

No és arribar i enlairar-se. Es tracta d'arribar i esperar. Un altre d'aquests homes li diu al director que la vida és allò que tú fas. “Tu, per exemple, has trobat la teva forma de vida fent pel.lícules. Però jo no tinc cap tipus de vida. Jo no faig res”.

Viure esperant, deambulant sense saber on anar, què fer, buscant, pensant, sense poder deixar de fer-ho, en la gran decepció europea, en la família que van deixar enrere, en els morts que es van quedar en alguna part del desert o en el fons del mar, en els documents que han de reunir per intentar legalitzar la seva situació, en el contractes falsos que han de pagar... Aquest és el destí de moltes de les persones que van aconseguir el seu objectiu d'entrar a Europa.

Alguns d'ells accedeixen a seure davant de la càmera i parlar a les seves famílies. Gairebé tots ells fan referència en un moment o un altre a Déu. És ell qui disposa les coses i ell qui pot canviar la seva situació. Sorprèn en un primer moment, però a mesura que els vas escoltant entens que si no tinguessin fe en Déu, en la transcendència, haguessin embogit per l'efecte de la ràbia, la nostàlgia, el rebuig i la injustícia.

El film és magnífic perquè aconsegueix tractar amb molta dignitat als seus protagonistes, no cau en el victimisme, ens mostra la complexitat d'unes persones que viuen en els marges i que han entès que no hi ha sortida, que el seu viatge els ha portat a un lloc difícil, agrest, però, sorprenentment, es mantenen dempeus i no deixen de lluitar.

I si ells no han perdut l'esperança, no ho fem nosaltres. Vegin aquest film per aprendre alguna cosa d'aquestes ombres amb les que ens topem diàriament. Jo segueixo impactat.

Som molts els que venim dient des de fa un temps que, si acceptem el maltractament i l'exclusió dels immigrants, estem abonant el terreny perquè algun dia ens toqui a nosaltres també. I, efectivament, aquesta crisi el que ens està demostrant és que la gran majoria de la població som vulnerables. La pobresa ha deixat de ser-nos aliena.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha