Damià Capella té cara de milicià. És un concepte una mica absurd, perquè mai he vist un milicià. Però Damià té cara de milicià. A Adela Silvestre li passa el mateix. La seva cara ben podria haver il.lustrat la portada del llibre Homenatge a Catalunya de George Orwell. Aquests dos actors es fiquen en la pell de l'Albert i la Montse, dos germans que, el 1936, no van dubtar a allistar-se, ella a la columna Lenin del POUM (Partit Obrer Unificat Marxista) i ell, membre de la CNT, a la columna Durruti, no només per lluitar contra els colpistes feixistes sinó per exportar la Revolució. Són la cara de la il.lusió, primer, i de la desil.lusió, després. El que va poder ser i només va ser durant els primers mesos de guerra: el triomf de la Revolució.
L’Albert i la Montse converteixen llocs històrics com l'actual biblioteca Andreu Nin, el Palau de la Virreina o l'edifici de Foment del Treball en l'escenari d'una ruta teatralitzada ideada per Viatica, una agència de viatges molt particular, artesanal, gairebé feta a mida del viatger, i la web Barcelonarebelde.com. Un recorregut per 10 punts clau en l'inici de la Guerra Civil, guiat per la veu experta de Salvador Lou (originari del Front d'Aragó), que ens fa fugir, durant tres hores, de la Barcelona de postal, capital del disseny i de la telefonia mòbil, per submergir-nos en la de 1936, capital mundial de la Revolució.
A la Plaça del Teatre, davant la biblioteca Andreu Nin (Hotel Falcon en l'època, convertit en alberg per a milicians estrangers), Salvador atén un grup d'unes 15 persones (el màxim són 25, més seria caòtic) en el paper del guia històric. Armat d'un megàfon d'època i d'una actualíssima tauleta (també anomenada iPad), explica fascinat aquelles hores en què va començar tot. Aquesta matinada del 19 de juliol en què la classe obrera va prendre el poder per fer front a l'agressió feixista. “Els comitès de defensa de la CNT es van encarregar de defensar el centre de la ciutat, on es trobaven totes les institucions i punts neuràlgics, des de l'Ajuntament i la Generalitat, fins a la central de telecomunicacions, i impedir que els revoltats connectessin des de les casernes del nord de la ciutat amb la capitania, a Drassanes ”. Els ruters, imbuïts també en la història, mirem Rambles avall, on estava el poder militar. No distingim, ja, a les hordes de guiris que, cap a les 11 del matí d'un dissabte, planegen on degustar (és un dir) una paella de plàstic.
“Protegiu-vos, hi ha perill!”
“Què feu aquí, al descobert?!” La veu d'alarma és la d'Albert. Pantalons de pana pujat fins a la cintura per uns tirants, camisa caqui i gorra vermella i negra. “Protegiu-vos costat de la paret, és perillós estar aquí”. Tot d'una, estem en el matí del 20 de juliol de 1936: “El govern cridava a la calma... Sort que hem organitzat els comitès de defensa i els hem derrotat. Només ens queden aquests, de les Drassanes ”.
En efecte, el 20 de juliol el cop militar iniciat per Franco dos dies abans va ser derrotat a Barcelona. I va ser derrotat per la milícia, gairebé espontània, formada per treballadors que van sortir al carrer, amb les armes que els sindicats anarquistes guardaven per a la seva futura lluita llibertària. “Aquí, a la Generalitat, el president Companys, que havia cridat a la calma, va venir a cedir 'el comandament' a la CNT-FAI, que era la que controlava carrer. El Comitè Central de Milícies Antifranquistes va constituir el primer govern revolucionari a Catalunya. Va ser el primer govern amb ministres anarquistes! ”, Subratlla Salvador. “Companys està 'cagat'”, resumeix l’Albert. “Sap que el poder el tenim nosaltres i ho ha reconegut. Jo ara marxo a recuperar Saragossa, camarades ”. Puny en alt. I desapareix.
“Allisteu-vos al POUM!”. Qui irromp ara és la Montse, uniformada amb pantalons blau fosc, camisa granat i tirants. “Veniu a fer la Revolució! Ho veieu? Ja no passegen burgesos per la Rambla, manem els treballadors. Porto servint des dels 11 anys i 16 treballant, somiant amb aquest moment ”. Salvador, el guia, comet la imprudència de preguntar què va a fer al front: “Faràs de cuinera, d'infermera...?” La miliciana s'indigna: “Això és la Revolució! Vaig a agafar el fusell i matar feixistes! ”
En aquests moments es debatien dues formes d'entendre la guerra, explica Salvador. “Les dues coincidien a derrotar el feixisme però una volia reinstaurar la legalitat i l'altra, un món nou”. Aquesta lluita, a finals del 36 anirà caient del costat menys progressista: la Revolució pot esperar. I el 20 de novembre, l'ala més esquerrana del moviment llibertari pateix el seu primer gran drama, la mort, en la defensa de Madrid, de Buenaventura Durruti, qui havia creat la primera columna de reconquesta i d'exportació de la Revolució. “Mal dia el d'avui, camarades”, diu l’Albert, trobant-nos davant de Foment, edifici convertit en el 36 en seu central de l'anarquisme. “En quatre mesos hem perdut molts valents, però Durruti... És un cop molt dur. ”Via Laietana (Via Durruti) està plena de gent en una de les manifestacions més grans que es recorden a Barcelona: l'enterrament del guerriller.
La fi de la il.lusió
En els ulls de l'Albert ja no queda gairebé rastre de la il.lusió ni del fervor que transmetien al juliol. Les conquestes socials d'aquells dies s'estan perdent. Les incògnites sobre la mort de Durruti no alleugen l'esperit anarquista. Tot el contrari. S'estan militaritzant les milícies, que depenien dels sindicats, i els estalinistes del PSUC, que controlen l'ajuda soviètica, van prenent cada dia més poder. Stalin pensa només en la revolució a l'URSS i no dóna suport a la revolució proletària a Occident. Això atrau cap al PSUC a tots aquells que temen la col.lectivització que propugna el POUM.
La Montse busca al seu germà però no el troba. A la Plaça Urquinaona, camí del menjador popular instaurat al Ritz, dóna amb nosaltres. La seva cara també ha canviat...: “Que què faig aquí? És que no llegiu els diaris? Sembleu d'un altre temps... Estic de ‘permís permanent’” Ho diu amb sorna, assumint que les milícies militaritzades no compten amb les dones. “I els del PSUC no deixen de tirar merda contra nosaltres. Ara diuen que som agents de Franco! ”Al desembre el POUM serà expulsat del govern català i s'arribarà a prohibir la celebració del Primer de Maig. El malestar obrer creixerà fins als fets de maig del 37, que culminaran el 16 de juny amb el segrest i assassinat del líder anarquista Andreu Nin.
Estava clar que l'únic que faltava era l'assalt a l'edifici de telecomunicacions, a Plaça Catalunya, sota control de la CNT. I va ocórrer al mes de maig. La ciutat sencera es va rebel.lar. Hi va haver aixecament obrer als barris i fins i tot les bateries antiaèries van arribar a apuntar a la Generalitat, en defensa dels llibertaris. Durant quatre dies el control sindical i obrer va ser total, però els guàrdies d'assalt van restablir la normalitat republicana. “És la fi de la Revolució”, sentencia Salvador, mostrant en la seva tauleta una foto de l’edifici de telecomunicacions de Plaça Catalunya durant el setge. El 16 de juny del 37 el POUM va ser il.legalitzat. Aquest mateix dia Andreu Nin, qui va ser secretari general de la CNT i en aquells moments era secretari polític del POUM, va ser segrestat per agents estalinistes a les Rambles i conduït a Alcalá de Henares, on suposadament va ser torturat perquè admetés que era un espia de Franco.
Això va sicceir instants abans que l’Albert i la Montse, els dos germans de sang i de lluita, es tornessin a trobar, al Palau de la Virreina (últim reducte del POUM). L'abraçada és emotiva. “La ciutat està irreconeixible”, plora ella. “Els revolucionaris ens hem d'amagar”. L’Albert se'n va però torna al cap de pocs segons: “S'acaben de dur a Andreu Nin!”, crida a la seva germana. “Per això estem combatent al feixisme? Per tornar a la clandestinitat? ”. Però l’Albert no defalleix: “Havíem d’haver pres el poder al juliol, però dels errors s'aprèn. El futur és nostre! ”
La resta és història. La següent irrupció en escena de l'Albert i la Montse és al bar La Llibertària, on l'organització rutera convida a una canya. Ells no defalleixen. Puny en alt canten A las barricadas. Encara els queda molta guerra per davant.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
