“El més important de la direcció és intentar donar coherència al que es fa, no unanimitat”

Amb la sobtada marxa d'en Marçal Sintes el passat novembre, ha pres les regnes de la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en Vicenç Villatoro que, si tot va bé, hi romandrà com a mínim fins a les properes eleccions municipals. L'escriptor, periodista i polític català de les files de CIU vol fer valdre el seu bagatge humanístic que l'ha fet ser director de cultura de TV3 i director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, així com president de l'Institut Ramon Llull. Agafa el testimoni amb el missatge de continuïtat sense renunciar a deixar en el centre certa empremta.

Què diries a la gent que pensa que amb el teu nomenament pot haver-hi una vinculació massa directa al partit?

És normal que la gent que té inquietuds polítiques, socials, cíviques sigui membre d'associacions, pugui ser militant d'un partit o estar sindicada. És lògic que una persona que dirigeix un centre dedicat al present, sigui una persona que té opinions i posicions sobre el present, que les faci públiques i les porti a formes de compromís. El que em semblaria inquietant, és que algú no tingués opinions sobre res i arribes aquí com si hagués nascut ahir, em semblaria un senyal d'escassa inquietud pel que és públic. També seria inquietant que algú exercís des de la direcció una posició sectària en la que només apareixen unes opinions i fa una determinada línia.

Al proposar-te la direcció del CCCB, et condicionen d'alguna manera?

No. El seu criteri era fer un contracte per un any amb l'argument que com que hi ha eleccions municipals no volien hipotecar la futura Diputació en cas d'una composició diferent. Em va semblar raonable.

Què seguirà igual i què canviaràs?

Aquest centre és canvi permanentment i és difícil establir que és continuïtat i què és canvi. Fins i tot mantenint un mateix director, hi hauria canvis, perquè coses que s'ha fet, no es tornaran a fer i se'n farien de noves. Ara hi haurà una persona diferent, amb un discurs i unes paraules diferents que explicarà les coses d'altra manera. El que jo puc aportar és una experiència personal al món de la cultura i alguns temes d'interès personal que poden completar els que la casa ja té, com la relació Mediterrània-Europa que és una visió més geocultural o continuar l'interès –del qual hi participo al 100%– pel món de la literatura. És un centre sense col·lecció, és obert i quan comença un curs interpreta el present d'una manera diferent. El més important de la direcció és intentar donar coherència al que es fa, no unanimitat.

Hi ha coordinació amb els altres equipaments culturals de la ciutat?

De relacions bilaterals n'hi ha amb tothom però tampoc crec que sigui la responsabilitat de cada centre articular-se amb els altres. Ho és en el sentit més pràctic: no trepitjar-se calendaris, no contraprogramar-se... Si sobre un fenomen cultural hi ha visions diverses –una teatral, una plàstica i una de pensament– estaria molt bé que el TNC, el MACBA i nosaltres ho parléssim junts. Tanmateix el que trobo a faltar és en un àmbit superior: un plantejament global dels equipaments. Si la política cultural vol dir que al ciutadà li oferim aquestes vies d'accés a la cultura, quin paper fa cadascú? Això no ho podem establir des dels propis equipaments, és una qüestió de política cultural a la que els equipaments ens devem. Som instruments de política cultural, no virregnats en els que tothom fa el que vol, hem d'estar coordinats en una visió pensada per al ciutadà. I el ciutadà té dret a dir quina.

Quins reptes trobes a priori?a priori

El repte principal és complir la teva missió i no decebre la confiança del ciutadà. Crec que el CCCB té un capital extraordinari en allò que produeix, genera una confiança al ciutadà de que serà una cosa interessant, amb un nivell, amb una lectura sorprenent del present. Això fa que –tiro floretes als d'abans– que fas una conferència d'un filòsof alemany que en un altre lloc hi hauria 30 persones i aquí n'hi ha 400. La gent confia en la teva programació, el repte és no trair aquesta confiança i que la gent continuï veient que aportes valor afegit.

I haurà més coses, el present per definició canvia constantment...

Vol dir pensar noves maneres de fer exposicions. Un repte concret i molt important és que fa 20 anys, un centre de cultura era un centre presencial i ara és el que passa entre les seves parets i moltes coses que no hi passen però que són el centre mateix: des de les exposicions que van pel món, fins a les produccions que emeten a la televisió, passant pel paper a les xarxes. El centre ha de ser un centre complet, un museu expandit. És un repte universal, i com aquí no tens col·lecció, si no que és un lloc d'intercanvi, encara és més imprescindible. Que la gent que hi passi, quedi transformada, que tingui la sensació que entén millor el present i que té eines per governar-lo, que els seus valors participin en la construcció d'aquest present.

I a nivell d'exposicions, busqueu connexions entre coses aparentment separades.

Crec en això en tots els àmbits. Sempre he pensat que la literatura neix de la tensió entre el que és diferent o contradictori. Crec que el present té territoris aparentment contradictoris i una feina nostra és fer ponts. Aquí és on hem fet una cosa interessant en els últims temps, poder fer cultura científica i cultura humanística. Forma part de la nostra feina connectar les dues coses i, a més a més, prevenir dels problemes ètics o polítics que provoca el canvi científic i tecnològic.

Ara que parlaves del tema polític, obriu una línia de discurs polític al CCCB per parlar, informar i compartir coneixements.

Com que el terme és un terme que ha esdevingut sospitós, no en diem polític del que és polític. Aquesta casa sempre ha tingut una línia de pensament sobre política, sobre com es governa la democràcia. El que passa és que m'agradaria que això fos molt explícit.

Per exemple, en què es materialitzarà?

Ho farem des de dos llocs. Un és Prendre la paraula, on personalitats de tot el món ens definiran a la seva manera els termes essencials del debat polític –sobirania, justícia, llibertat, desigualtat, individu, democràcia–, no per posar-nos d'acord, que no ho farem, si no per recordar que el debat comença amb les paraules. Abans del debat sobre la independència, hi ha un debat sobre què vol dir sobirania. Farem el debat de les paraules, el de les campanyes electorals es farà en un altre lloc. L'altre és Medellín-Barcelona. Pis(o) pilot(o) per parlar d'habitatge, que és un dels grans temes del carrer. Parlem-ne des de tots els punts de vista sabent que això no és una batalla de partits si no de política en el millor sentit.

Amb aquestes exposicions i algunes com +Humans hi ha una voluntat de captar públic més jove.+Humans

Sí, però no nomes! Aquesta casa pel que és, pel que ha estat i pel que fa, té elements molt atractius per un públic que és molt difícil per la vida cultural, que és aquest públic que està entre els 15 i els 40. De totes maneres, tenim experiències molt satisfactòries. El 70% de la gent que va venir a veure Big Band Data és menor de 40 anys. Ara, si només et venen els menors de 40 anys... això no és un centre cívic juvenil, aquest és un centre d'interpretació del present per al conjunt de la societat. Ara, tens la sensació que està més ben dotat que d'altres per entrar en un segment que, tradicionalment, ha estat poc permeable, poc accessible. Però els volem captar tots, fins i tot els nens!

Com la gent sap, Villatoro, entre d'altres coses és escriptor. Ara podràs combinar-t'ho?

Presentàvem a Madrid l'exposició 'Bolaño' i el Juan Insua deia que Bolaño era un escriptor a temps complert. Jo crec que tots els escriptors ho som a temps complert, el que passa és que no sempre s'ha de tenir una obra a mitges: ser escriptor és una manera de mirar el món. No deixo de ser-ho, però probablement tindré menys temps per escriure. De totes maneres, si la proposta de venir aquí me l'haguessin fet sense haver acabat Un home que se'n va, no hauria acceptat. En aquell moment, per mi, la prioritat vital era acabar el llibre. Un tribut al meu avi i al meu pare, que és una de les fonts però també un dels destinataris del llibre. No tenia un calendari etern, s'havia de fer i ho havia de fer ara.