Tot va començar l’any 2010, quan la jove il·lustradora Sarah Glidden (Boston, 1980) se’n va anar de viatge per Turquia, Síria i l’Iraq amb dos amics d’un col·lectiu periodístic sense afany de lucre anomenat The Seattle Globalist. La seva idea inicial, que era seguir a aquests dos periodistes i escriure un llibre documentant el seu treball, ha acabat convertint-se en la novel·la gràfica Oscuridades programadas (Salamandra Graphic), un apassionant relat sobre la vida dels refugiats a la zona, i una aguda reflexió sobre el periodisme. “Abans d'aquest viatge no sabia gairebé res de periodisme, només el que havia preguntat als meus amics periodistes. Per exemple: com trobaven les històries o com sabien amb qui parlar? Tenia una idea molt romàntica del periodisme, com la de les pel·lícules i volia saber com era de veritat el seu treball. Per això volia viatjar amb ells. I vaig descobrir l'autèntic periodisme”, confessa Glidden.
Quan el juny del 2011 Sarah Glidden va publicar Una judía americana perdida en Israel (Norma) a Síria es produïen les primeres manifestacions en contra de Baixar al-Assad. Només havien passat sis mesos des que la dibuixant, el desembre del 2010, va concloure el periple per Turquia, l’Iraq i Síria. Un viatge, en part, motivat per les conseqüències de la guerra d’Iraq. Tres escenaris entrecreuats pel drama humà dels refugiats, tant els iranians que arribaven a Turquia com els iraquians que trobaven seguretat en una Síria molt diferent de la d’ara. En el viatge van sumar Dan, un exmarine de la guerra de l’Iraq. Un testimoni revelaor sobre els conflictes i que defensa sense reticències que es pot formar part d’una guerra i, alhora, ser feliç. La seva història desperta converses sobre les responsabilitats col·lectives del conflicte, que la resta de protagonistes van viure des de la distància. “És fàcil donar la culpa als soldats que hi van combatre o als polítics que van prendre les decisions, però les coses són més complicades. D’una manera o d’una altra, tots som responsables de les coses que estan passant”, diu Glidden.
En el còmic la guerra com a acte hi apareix en un segon pla. No és estrany si considerem que Glidden, durant la seva estada a Síria, es va trobar un país estable i, aleshores, força allunyat del conflicte bèl·lic, de manera que per molts iraquians es convertia en una oportunitat per començar-hi una nova vida. Les seves il·lustracions dibuixen escenaris que no tenen res a veure amb el present. Només el rostre dels refugiats reflecteixen la cara de dolor i misèria. “És necessari entendre que és gent com nosaltres, que el que els passa a ells ens pot passar a nosaltres. El periodisme els ha de posar cara i mostrar que tenen vides i famílies com les nostres. No són números”, destaca l’autora. “Tots, -afegeix-, tenen en comú que són persones sense esperança ni futur. Gent que vol tornar al seu país i viure a casa seva de forma segura. Però a Europa i als Estats Units no els entenem. Creiem que busquen una excusa per venir als nostres països perquè són els millors del món. Però la guerra els va impedir seguir amb les seves vides”.
El tema dels refugiats és fonamental per a l’autora: “Estic molt preocupada perquè els refugiats seguiran augmentant, no només pels conflictes sinó també a conseqüència del canvi climàtic, que va obligar molta gent a deixar les seves llars. I si no tenim un sistema per ajudar-los tindrem milions de persones desplaçades, com els sirians o els iraquians, que no van tenir un lloc on viure”. Glidden esgrimeix responsabilitats al seu govern i a Donald Trump per haver empitjorat la situació del refugiat als Estats Units. “El discurs de Trump recolza una actitud violenta contra els immigrants i molta gent els temen, tenen por de perdre els seus privilegis i drets per culpa seva”. L’autora considera que els nord-americans viuen una realitat paral·lela i totalment allunyats del que passa a la resta del món i, especialment, a l’Àsia o Llatinoamèrica. “Els països més rics com Estats Units o el Canadà tenim l'obligació d'ajudar-los, en part perquè també som la causa de molts dels seus problemes”.
Periodisme dibuixat
Què és el periodisme? Com es propaguen les històries? Quan es confonen la memòria i la veritat? Aquestes són algunes de les preguntes que també es fa Oscuridades programadas. Glidden denuncia que els reporters volen només caçar notícies i mostra la dificultat d’exercir la professió de manera independent. Alguns personatges que apareixen durant el còmic són un bloguer iraní, un representant de les Nacions Unides, un taxista o un iraquià expulsat dels Estats Units. Aquesta novel·la gràfica de no ficció situa a l’autora com a una de les veus de no ficció més originals del moment. Altres autors que també han publicat cròniques gràfiques com Glidden són l’autor alternatiu de còmics Joe Sacco, amb les seves novel·les gràfiques Notas al pie de Gaza o Gorazde: Zona Protegida o Guy Delisle, amb treballs com Pyongyang, Cròniques birmanes o Cròniques des de Jerusalem. Són alguns dels referents de l’anomenat comic journalism, que proposa reportatges periodístics amb els dibuixos i la narrativa dels tebeos com a substituts del text i les fotos. Potser algú arrufarà el nas davant l’etiqueta comic journalism. Sembla que la visió informal del tebeo i la suposada objectivitat del periodisme no puguin encaixar. I més si les històries tracten guerres, injustícies i temes socials.
Cal recordar que els treballs més coneguts de Sacco són sobre la Palestina, l’Iraq, Txetxènia o la guerra dels Balcans. O que Dan Archer és especialista en el comerç de persones, un fet que ha estudiat sobre el terreny a diferents llocs del món. Doncs bé, la veritat és que els termes còmic i periodisme poden encaixar, que en alguns casos ho fan molt bé i que som davant d’un gènere que, a més d’uns valors propis, té uns plantejaments radicals que qüestionen certs aspectes del periodisme actual. Tot i que actualment s’ha guanyat el respecte del públic i que està de moda, el comic journalism no sembla tenir un futur fàcil. Les relacions amb els mitjans de comunicació tradicionals, quan existeixen, són complexes. D’altra banda, no tots els intents del comic journalism són reeixits. I no es veu clar que aquesta proposta tingui cabuda en tots els mitjans o que les historietes dibuixades serveixin per tractar qualsevol tema. També ens podem preguntar quants autors són capaços d’afrontar, amb solvència, els reptes estilístics i morals que planteja un gènere arriscat i modern, malgrat l’aparença naïf i retro que li dóna el retorn al paper i el llapis en plena era digital. Potser un dels missatges del comic journalism és que cal recuperar alguns valors perduts.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
