Els tres combats de Sant Jordi: desnonaments, corrupció i independència

Aquesta és una selecció de tres dels llibres més combatius que trobareu per Sant Jordi a les parades. ¡Sí se puede!, d'Ada Colau i Adrià Alemany; A la puta calle, de Cristina Fallaràs; Artur Mas, on son els meus diners?, d'Albano Dante i Marta Sibina (periodistes de la revista 'Cafè amb llet'), i La rebel.lió catalana, d'Antonio Baños. Tots ells altament recomanables.

Colau parafraseja Obama i interpel.la Rajoy

Colau parafraseja Obama i interpel.la Rajoy

“Senyor Rajoy, mai és tard per rectificar. No tinguin por els escraches, no tinguin por a la població. Baixin al carrer i parlin amb la gent. Facin justícia i detinguin els desnonaments. Hi ha vides en joc que no poden esperar més”. D'aquesta manera conclou Ada Colau (Barcelona, ​​1974) la carta oberta al president del Govern amb la que obre el seu llibre Sí es pot! (Editorial Destino).

L’ha escrit al costat d'Adrià Alemany, el seu company d'aventures des de fa quatre anys, quan tots dos van decidir impulsar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), i recull una versió actual de l'enfrontament entre David i Goliat. Així descriu Colau la lluita que van emprendre el 2009 per combatre el drama dels desnonaments i intentar canviar l'obsoleta i qüestionada llei hipotecària espanyola, els últims sis mesos de la qual ara expliquen en aquest llibre.

“Goliat, és clar, són les entitats financeres, però el primer obstacle que vam haver de superar va ser l'imaginari col.lectiu; que la gent, que se sentia sola, culpable i avergonyida, cregués que podíem canviar la situació”, explica Colau. “Per això va ser tan important trobar un crit com el 'Sí que es pot!'”, afegeix sobre el lema popularitzat per Barak Obama, adoptat per la plataforma, i convertit ara en títol de l'obra.

Quatre anys després, la PAH és el moviment social més reeixit en la història moderna d'aquest país. Ha aconseguit aglutinar milers i milers d'adeptes, aturar més de 600 desnonaments i presentar al Congrés una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) amb un milió i mig de signatures.

“Quan vam començar, tot això era inimaginable, però, amb compromís i persistència, es poden aconseguir moltes coses”, apunta Colau. Fins i tot els objectius de la ILP (dació en pagament retroactiva, paralització dels desnonaments i lloguer social), per més que el PP hagi “desvirtuat” la proposta presentada per la plataforma i que la PAH, en conseqüència, hagi sol.licitat la retirada.

Ho va fer la setmana passada, el mateix dia de la presentació de Sí es pot! i, per això, aquesta última acció simbòlica no apareix recollida en el llibre, escrit en mes i mig. “És un temps rècord”, destaca Ramon Perelló, editor de Destino. “En només unes setmanes, l’Ada i l’Adrià han aconseguit sintetitzar el moviment, explicar per què té tantes simpaties i com s'ha convertit en eix vertebrador del debat polític”, abunda Perelló.

“És un llibre modest”, s'excusa Colau, que l'any passat ja va publicar Vides hipotecades, al costat d’Alemany. “Però necessari”, replica l'editor. En tot just un centenar de pàgines, els autors expliquen com la impactant compareixença de Colau al Congrés va precipitar el debat i el procés de la ILP. Com aquesta va ser admesa a tràmit. I també, les estratègies d'acció i comunicatives que han seguit en aquest últim mig any per anar acumulant victòries com la sentència del Tribunal de Justícia Europeu que obliga a canviar la llei hipotecària espanyola.

Colau i Alemany escriuen de manera senzilla, directa, dient les coses pel seu nom i posant nom i cognoms als que consideren “criminals”. Parlen del controvertit escrache i del seu impacte internacional. “En la recent Fira del Llibre del Londres, no va fer falta que expliqués qui eren, se'ls coneixia”, assegura l'editor de Destino. “Ara, esperem que aquest llibre ajudi a reforçar aquesta lluita que no ha fet més que començar”, conclou Colau, convertida ja en un model de lluita social.

“Sóc fotudament pobre”

“Sóc fotudament pobre”

“També hi ha molta gent afectada de classe mitjana, però aquesta és la que menys s'atreveix a aturar el desnonament. Directament ni s'ho planteja. Abans prefereix anar a casa de familiars o buscar-se la vida d'una altra manera.” Ho explicava Ada Colau fa un any, quan parlava de l'estigma del desnonament. Fa unes setmanes, la portaveu de la PAH compartia micròfon amb Cristina Fallarás en una protesta a Barcelona, un exemple de la ruptura d'aquest estigma.

Aquesta periodista i escriptora, ha hagut d'enfrontar-se al desnonament, com milers de ciutadans, després d'un atur de llarga durada. De ser sotsdirectora d'un diari, el ja tancat ADN, cobrar 3.000 euros al mes i pagar una hipoteca de 1.200, va passar a perdre la casa, el que representa un canvi extrem, però no per això Fallarás s'amaga. “Jo no sóc criminal, jo el que sóc és fotudament pobre”, cridava davant un grup de membres de la PAH, i afegia: “si tots els pobres sortíssim de l'armari, un altre gall cantaria”.

A la puta calle és la seva forma de sortir de l'armari de la pobresa. És la crònica d'un desnonament, el seu. De fet, fa temps que Fallarás va començar a explicar el seu cas al bloc Ellas del diari El Mundo. “Hi ha coses que s'han d'explicar en primera persona”, deia en un post d'abril del 2012, i explicava com “les trucades dels serveis jurídics en un desnonament arriben a l'hora d'esmorzar dels nens o a l'hora del sopar dels nens ”.

En la seva crònica barreja reflexions personals sobre la seva vida com a aturada i mare de dos menors amb el seu habitatge penjant d'un fil, juntament amb dades sobre pobresa, atur i desnonaments, per dibuixar un mapa de la realitat social del país. Fallarás reconeix que ha hagut de fer un gran exercici de contenció per baixar la seva “ràbia acumulada” i poder escriure “una crònica i no una diatriba”.

Periodisme d'investigació des de baix

Periodisme d'investigació des de baix

“Periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis, tota la resta són relacions públiques”, deia George Orwell. Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista Cafè amb Llet, han demostrat haver fet seva aquesta màxima durant els últims dos anys d'investigació sobre l'opacitat en el sistema de sanitat pública a Catalunya. El llibre que publiquen aquest Sant Jordi, 'Artur Mas, on són a els meus Diners?', és el relat d'aquest combat contra la mentida i la impunitat. És aquest combat el que ha permès revelar el conflicte d'interessos al voltant dels negocis de l'exalcalde de Calella Ramon Bagó (CiU). La seva empresa de restauració va obtenir contractes amb diversos hospitals gestionats pel Consorci de la Salut i Social de Catalunya (CSC), del qual era també directiu. En aquest sentit, el llibre no aporta informació nova sobre les irregularitats, que ara estan a punt de ser investigades pel Parlament de Catalunya. Però el més interessant és el relat de la investigació, pas a pas: com tractaven d'obtenir detalls de les despeses i com els responsables es negaven a donar respostes, com passaven hores consultant BOEs i ​​informes, etc.

'On són els meus diners' és, en definitiva, una lliçó de periodisme d'investigació, donada per una petita revista gironina a tots els grans mitjans. No obstant això, poc deixava pensar que Cafè amb Llet acabaria a les portades de mitjans internacionals, fins i tot el Washington Post. El llibre explica les hores més baixes de la revista en 2009 quan van haver d’acomiadar els seus empleats i tornar a casa dels pares de Marta.També explica com, gairebé per casualitat, van començar a investigar sobre el funcionament de la sanitat pública a Catalunya.

Però més enllà del relat d'una aventura periodística i humana, ‘On són els meus diners’ és una crida al radicalisme democràtic. És una exigència de transparència per a totes les persones que gestionen els diners de tots. És una crida a despertar el periodista que dorm a cada ciutadà. I és el que fan Albano Dante i Marta Sibina amb una petita guia, elaborada gràcies a la seva experiència de més de dos anys. Davant l'opacitat antidemocràtica reinvidican una solució a l'abast de tots: “Fiscalització, fiscalització, fiscalització”.

L'humor com a arma de combat

L'humor com a arma de combat

'El Llibre Vermell de Mongòlia' (Reservoir Books) té moltes lectures. Tantes com li vulguin donar els seguidors d'aquesta revista que en un any s'ha convertit en una potent arma humorística contra... contra tot! I en aquest període de (presumpte) inconformisme algú havia de donar aquest pas i passar a l'atac amb irreverència, insolència i mala llet, sempre emparant-se en la veritat, en la lògica, en els fets. “Rigor històric”, escriuen ells. I una voluntat que, a l'Alta Direcció Mongola, tenen clara des del principi: “Desdramatitzem una mica, per favor”.

La veritat triomfa sempre, diuen alguns. I, sobretot, és incontestable. A 'El Llibre Vermell' es dediquen a dir les coses pel seu nom. “Salut pública: Ritual pagà de l'antiguitat pel qual es curava tots els malalts sense exigir l'obligat sacrifici al Déu rendibilitat”. “Fer que els tontos paguem el que s'ha gastat l'espavilat” és una de les accepcions de la paraula “Retallada”. Més: “Capital: Dit dels béns guanyats a la teva propietat pel treball aliè”. I alguna de cruel: “Príncep / Princesa: Primer coll en la línia successòria a la guillotina”.

El Llibre Vermell, d'alguna manera, és un disc sol·licitat pels lectors de la revista Mongòlia que farà que molts (Sant Jordi és una bona excusa) el descobreixin. No seran els banquers, ni els capellans, ni la majoria de polítics. Es fa difícil saber qui d'ells rep més estopa.

Gràficament ve a ser com la revista enllaunada en un format més reduït. L'acidesa, la ironia i la descaradura impregnen també aquestes pàgines en les quals hi trobem consells per “erigir una nova civilització quan les reserves d'energia s'hagin esgotat”. Així de clar. Per a això, naveguen entre “entrevistes” saborosíssimes a grans personatges de la història (Karlitos Marx, sense anar més lluny), “preguntes que se'ns passen pel cap” (“Si seguim amb aquest present continu acabarem tenint un futur imperfecte?”) o aportacions (imprescindibles per a una nova civilització) de noves supersticions (“Diuen que si et masturbes pensant en Esperanza Aguirre la Mare de Déu plora i el Nen Jesús vomita”). Són maneres de desdramatitzar amb filosofia, bon humor i mala llet.

I els que no en tinguin prou amb desdramatitzar i riure's de nosaltres mateixos poden aprofitar el gruix i la tapa (molt) dura del llibre per convertir-lo, arribat el cas i després d'haver-lo llegit i recomanat, en arma llancívola. Molt de compte, no vagi a fer-ne aquest ús la persona indeguda en base a una altra definició mongola: “Policia: Funcionari que, davant la seva falta de destresa en la lectura, l'escriptura i la dialèctica, se li proporciona armament per allunyar d'ell als possibles candidats a discutir”. Seria una terrible paradoxa...

La rebel.lió de Baños

La rebel.lió de Baños

El llibre d'Antonio Baños és sorprenent i original quan no hauria de ser així. En els últims mesos s'han publicat moltíssims articles i llibres que reflexionen sobre la independència de Catalunya, però els raonaments que utilitzen els diferents autors es repeteixen incansablement. Els defensors de l'independentisme insisteixen que tots els problemes que pateix Catalunya són per culpa d'Espanya i que si els catalans no tinguessin el dèficit fiscal actual no s'haurien de fer retallades i Catalunya seria una cosa semblant al paradís. A l'altra banda, els contraris a l'independentisme repeteixen insaciablement que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de l'euro i s'arruïnaria en poc temps. La independència seria un desastre total i, si malgrat això, els catalans segueixen obstinats a anar-se'n, és perquè viuen enganyats per les teories del nacionalisme català. I poc més.

La Rebel.lió Catalana d’Antonio Baños (Barcelona, ​​1967) no té res a veure amb tot aquest argumentari prefabricat. El periodista català, gens sospitós de ser nacionalista català i encara menys nacionalista espanyol perquè això no existeix, obre una nova via que planteja la independència no com la sortida d'Espanya, sinó com la sortida d'una Espanya determinada: una Espanya on hi ha “una estructura de poder descarada i inamovible: de 'La Caixa' a la duquessa d'Alba. Del Tribunal Suprem al Círculo Ecuestre” i una monarquia obsoleta.

Baños defensa l'independentisme com la sortida d'un model completament fracassat i injust i en comptes de dibuixar una nova frontera, parla de protagonitzar una nova revolta. És més, defensa que la resta d'espanyols que estan farts d'aquesta Espanya, han de donar suport a la independència: “Quan el capità Maia i els seus tanquistes tombar la dictadura portuguesa amb la Revolució dels Clavells, molts espanyols sota la bota franquista hi van veure un senyal premonitori i l'esperança d'una llibertat propera. Per què avui no haurien de veure la rebel.lió catalana amb la mateixa sensació d'aire fresc i llibertat general bufant, en aquest cas, de llevant?”

En el context actual, on la sobirania dels governs (excepte el d'Alemanya) es redueix a decidir com aplicar les retallades que fixa el mercat, Baños creu que el procés que s'inicia a Catalunya pot encomanar a altres estats: “Una rebel.lió cívica i política que, aquesta és la meva tesi, hem començat a Catalunya, però que es pot estendre de forma mutant a l'exclòs sud d'Europa”.

Per il.lustrar aquesta idea, Baños recorda la manifestació que es va fer a Barcelona el juny del 2010, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional contra la reforma de l'Estatut aprovada al Parlament. En aquella manifestació, com succeeix en aquests casos, els dirigents polítics es van situar a la capçalera de la marxa sostenint una pancarta i mirant a les càmeres de televisió. “La gent, amb naturalitat, va fer un gest profètic: va rodejar la pancarta portada per autoritats, prohoms i ciutadans honrats, i la va superar. Els qui anaven primers, amb la pancarta, van quedar al mig, superats per la massa. I així, el poble català va decidir no esperar cap líder i anar fent via”.

A la presentació del llibre, que Baños va fer al costat de David Fernández, diputat de la CUP, l'autor va defensar que “aquesta rebel.lió és tant contra els senyors de Madrid com contra La Caixa” i va dir que “l'important de la república catalana és que serà república”.

El llibre de Baños, que va ser un encàrrec de l'editorial després de llegir els seus articles publicats el Eldiario.es, és clarament independentista i, alhora, vol construir ponts amb la resta dels pobles d'Espanya.

La transició que vol viure Catalunya pot generar debats molt interessants, sobretot en el moment actual, en què la política, la ideologia i l'alternativa al neoliberalisme semblen haver-se esfumat. L'inconvenient és que els arguments nacionalistes, ja siguin dels catalans o dels que no existeixen, s'entesten a castrar qualsevol reflexió que vagi una mica més enllà. La Rebel.lió Catalana n’és una excepció. És per això que sorprèn i que mereix ser llegida.