Manuel Delgado: “El que hem de fer és prendre el poder”

Titulant-se La desfeta dels drets, la segona #ÁgoraVeïnal (cicle de col·loquis que organitza la Confavc amb la col·laboració del Catalunya Plural i Alternativas Económicas) ja augurava la clàssica radiografia catastrofista i desesperançadora sobre el nostre avui i demà, si bé amanida amb els oportuns tocs d’ironia i bon humor del professor Manuel Delgado. I efectivament el diagnòstic era com per tirar-se del pont més alt, davant la indolència i facilitat amb què les forces del mal han fet recular en els darrers decennis els drets socials conquerits gràcies a l’esforç de moltes generacions.

Hem perdut tants drets, opinava Delgado, que per manifestar-nos demanem permís i que molta gent sobreposa “el dret universal a anar a treballar en cotxe al dret a expressar-se lliurement pel carrer”. I cadascú té a l’abast exemples més quotidians i propers, com en el seu cas veure que “hi ha alumnes que no poden cursar un màster perquè no es poden pagar la matrícula, això és desolador”.

“La nostra pretensió de que podíem viure en una societat fonamentada en els drets ha resultat ser una ficció”, sostenia Delgado, per a qui és evident que “vivim en una societat injusta per definició, que viu i s’alimenta d’aquestes injustícies perquè és un sistema fonamentat en la desigualtat”. A partir d’aquí, va venir una filípica sobre la seva perversió dels valors, amb cites a Borges i Marx, i molt especialment sobre els dits “valors democràtics”, que segons l’antropòleg ni tenen “cap potència per canviar res” ni “res demostra que siguin valors que val la pena vindicar”. De tant potinejats com estan, s’entén.

La rèplica del periodista Pere Rusiñol va afegir més llenya al foc del pessimisme, amb la descripció d’un panorama mediàtic totalment dominat pel capital financer i la conseqüent regressió del dret ciutadà a la informació. I la d’uns drets laborals cada dia més trepitjats per un capitalisme que ja fa temps va renegar de la seva versió keynesiana. Per Rusiñol, “abans el treball era un salari, però també eren uns drets, això és el que feia que l’empresari tractés el treballador com un ciutadà i no com un esclau, ara això s’ha trencat i és grotesc veure com s’està explicant als mitjans”. O com no s’està explicant.

Davant de tot això, què cal fer? La pregunta, lògica, la va formular algú del públic, i a partir d’aquí es va obrir un entretingut partit de tenis dialèctic entre Delgado i Rusiñol, amb molts passings shots i alguna volea. Però en tot cas cap dels dos va recomanar tirar-se de cap pont.

Per Rusiñol, cal aprofitar els nous camins que obre l’economia social, avui present a gairebé tots els sectors econòmics, o sigui que la transformació, regeneració, revolució o com se li vulgui dir serà possible en tant que més massa crítica s’apunti a unes noves formes de consum responsable i rebel. Delgado, en canvi, entenia que cal una via més directa. “El que hem de fer és prendre el poder, així de clar, i la perspectiva no es tan complicada com sembla”, va dir en explícita al·lusió a les noves formes d’acció política que representen els Guanyem i Podem. “Potser després ens defrauden, no ho sabem, però és que portem molts anys de resistència i ara cal passar a l’acció”.

La segona #AgoraVeïnal va tenir lloc al Casal del Pou de la Figuera, un espai del Casc Antic de Barcelona recuperat gràcies a la lluita veïnal, com va recordar el president de la Confavc, Jordi Giró. Un marc idoni, segons va apuntar Delgado, ja que el carrer és avui l’únic espai de lluita possible. “A les fàbriques ens han derrotat, la gent que encara té feina treballa a precari o té deutes, o sigui que ens tenen ben collats i ens poden fer fóra de la feina, però no de l’espai, com demostra la lluita per l’habitatge, per això el barri és l’escenari on han de passar les coses”.

Total, gairebé dos hores de debat, amb molta participació del públic. I no es va parlar del procés. La qual cosa, si no té valor, com a mínim té mèrit.