La portada de mañana
Acceder
UP busca el apoyo del bloque de investidura en la ley del 'solo sí es sí'
Escrivá se abre a nuevas medidas para desbloquear la reforma de pensiones
OPINIÓN | 'Sánchez decreta un 155 para Igualdad', por Esther Palomera
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Un altre vot des de l'esquerra

L'amic Josep M. Vallès justifica en un article el seu vot per Catalunya Sí que Pot sobre els tres eixos que considera que són els tres dilemes d'aquest moment històric. Un, és la resposta a la crisi econòmica que és global i local. Hi ha qui vol tornar al passat recent (fa uns pocs anys vaig escoltar en un acte públic a un dels principals dirigents de la Caixa dir que calia tornar a la situació de 2005). Altres volem promoure reformes radicals del sistema actual especialment pel que fa al control públic del sistema financer i a la recuperació dels béns i serveis “comuns”. Això faria possible recuperar i ampliar els drets socials. El segon eix correspon a la regeneració política, al model de democràcia representativa i jeràrquica enfront de la democràcia basada en la deliberació i la participació i en l'assumpció del conflicte com un mitjà de progrés. És la democràcia col·laborativa com a alternativa al binomi privatització o burocratització. I el tercer es refereix a l'Estat com a aparell sobirà i centralitzador, que no admet pluralitat de poders autònoms i contrapoders. És a dir, posa en qüestió el model clàssic d'Estat sobirà. Amb raó: el concepte mateix de sobirania resulta avui molt anacrònic. Cal agrair que l'article de Vallès és bastant més que una presa de posició. És també una lúcida reflexió sobre els tres eixos.

Vagi per davant doncs que coincideixo amb l'article esmentat. També sóc votant de Catalunya Sí que és Pot i em sembla que, a la seva manera, no en els mateixos termes de Vallès, la candidatura que encapçala Rabell crec que té en compte els tres eixos exposats. Però hi ha alguna cosa que no està a l'article, la qual cosa no és criticable doncs no hi ha perquè tractar tots els aspectes d'una qüestió i el seu plantejament va més enllà de les eleccions. Però l'omissió és greu en el cas de la campanya de CSQP ja que es refereix al tema central. Ni més ni menys que la qüestió nacional i el dilema independència de Catalunya o dependència de l'Estat espanyol. És un dilema que en aquests termes no ens agrada. Per dos tipus de raons. La primera incomoditat es refereix a l'hegemonia del catalanisme representat per Convergència que s'ha precipitat, amb un alt risc de no aconseguir una altra cosa que frustrar les expectatives generades a canvi de mantenir-se en els propers anys al capdavant de la Generalitat. És un argument molt insuficient ja que ni està clar qui hegemonizará el procés post 27S ni es pot preveure els efectes del resultat, previsiblement favorable a l'independentisme, sobre el Govern espanyol. L'altra incomoditat és més de fons.

En les esquerres catalanes hi ha els que consideren l'independentisme com a solució als tres eixos assenyalats i que és ara el moment de forçar-la. Estan a la CUP i en part de Junts pel Sí. També hi ha els que consideren la independència com a possible i fins i tot desitjable, a causa de la persistència espanyolista de monopolitzar l'Estat, però consideren que el procés serà lent i gradual i que precipitar és, o pot ser, avortar-lo. L'excel·lent article de Jaume Bosch a Crític ho exposa molt bé. En les esquerres populars i obreristes és una opció bastant acceptada. I n'hi ha que creuen més factible negociar el referèndum i un nou encaix de Catalunya que li permeti desenvolupar-se com Nació, en l'econòmic, en el cultural i en la seva organització política, en un marc federal (asimètric) o confederal.

Què ha passat en la campanya de CSQP? Era de preveure que aquesta candidatura competís amb Junts pel Sí per ser la mes votada o en tot cas fos la segona força sense discussió. Però Ciutadans, els vots del qual venen del PP principalment, semblaven destinats a moure en un espai secundari, amb el PP i amb un PSC abocat cap al precipici. Les últimes enquestes indiquen que Ciutadans apareix com la segona força, lluny de Junts pel Sï però bastant per davant de CSQP, PP, PSC i CUP, que tot i la força d'atracció de Junts pel Sí apareix com una candidatura en procés ascendent. Hi ha doncs un tercer bloc d'aquestes 4 candidatures. És difícil no considerar-ho com un relatiu fracàs ja que si es confirmen les previsions és probable que Catalunya Sí que Pot sumi molt pocs més electes que els que va tenir ICV-EUiA el 2012. Tot i haver construït una coalició que reuneix els hereus del PSUC amb Podem i amb una destacada presència de líders dels moviments i organitzacions socials com Rabell (president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona fins fa dos mesos) i Coscubiela (exsecretari geneal de CCOO i destacat diputat).

El diari digital Crític va publicar recentment un interessant article de Roger Palà sobre la candidatura de Catalunya Sí que és Pot. El seu argument és cert: CSQP s'ha trobat en una posició molt difícil, entre dos focs o dos extremismes, un bloc poderós i transversal per una banda i l'aparell de l'Estat espanyol en l'altre. Han estat objecte d'un linxament polític i mediàtic d'uns i altres. I sobretot han estat “invisibilitzats” pels mitjans. Però una candidatura no pot assumir ser una “víctima”. Ha de definir una campanya que li permeti marcar una posició pròpia, que obligui els mitjans al tenir-la en compte i que les candidatures adversàries se senten provocats i hagin de confrontar amb ella. No em semblen vàlids els arguments personalitzats. Lluís Rabell a priori no era un mal candidat. Però ha hagut de plegar-se a una línia política que suposo comparteix i que considero equivocada: una campanya “social”. És a dir, pixar fora de test. Doncs, agradi o no, les eleccions es situen en l'eix Catalunya-Espanya. Tampoc em val adduir el silenci de Barcelona en comú i Ada Colau, que no han donat un suport explícit a la candidatura. Per la seva transversalitat era difícil que es bolquessin a CSQP i per ser govern de Barcelona no podien permetre donar suport a una candidatura sense perfil guanyador o almenys competitiu. El problema ha estat en haver optat per un perfil baix i marginal.

Un bloc d'esquerres havia de presentar-se com una força amb vocació hegemònica, amb una proposta per a Catalunya i en la seva relació amb Espanya, no podia mantenir-se al marge de les mobilitzacions del catalanisme com l'11 de setembre. No es tractava d'apuntar-se a la independència, però sí a l'autodeterminació, al dret a decidir, a deixar clar que l'adversari principal és el govern del PP, que seríem bel·ligerants si les actuals institucions de l'Estat pretenen reprimir l'independentisme, que rebutgem el bloc del NO, que no renunciem a la independència si no hi ha un govern disposat a reconèixer Catalunya com a nació ia una relació pactada de tu a tu. Calia introduir èpica, no discursos propis d'un Comitè Central partidari, hi havia declamar consignes tan fortes o més que els altres. I a partir de ser un poble, català, que pensa i parla en català i en castellà, i que té comptes i drets pendents, es plantegen les reivindicacions socials. En canvi s'ha centrat el discurs de la campanya més pròpia de la perifèria de Madrid que de Catalunya, s'ha fet el ridícul amb populisme primari i paternalisme vell referint als “guetos invisibles”, als orígens ètnics i als que mai han estat escoltats. Fa 50 anys no ens hagués passat pel cap aquest tipus de campanya. Les classes populars no es mereixien aquest discurs parroquial. Mala cosa quan els que s'uneixen se senten febles d'entrada. Com deia un vers de Garcilaso “el cavaller que va ferit a la batalla perirà en ella”. En fi, millor pensar en el 28 de setembre i ajuntar de nou les esquerres, siguin independentistes al màxim, a mitges, o molt poc o gens. Doncs a tots ens ha d'unir l'exigència del referèndum, la proposta permanent de negociar amb el govern espanyol i la impulsió de polítiques avançades per a tots els ciutadans de Catalunya.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats