Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

I ara què dirà la història de Pujol?

Cartell electoral de Convergència en les primeres eleccions autonòmiques.

L’any 2003, el periodista Pere Cullell va publicar un llibre sobre Jordi Pujol on hi recollia les opinions sobre l’encara president d’un centenar de persones que l’havien tractat molt, des dels col·laboradors més estrets als principals adversaris polítics i socials, passant per la crema dels creadors d'opinió. Què direu de mi, es titula l’obra, centrada en algú a qui aquest interrogant sempre va neguitejar. Què dirà la història de Pujol? Per suposat, serà diferent del que hauria dit si el dia 25 de juliol de 2014 no hagués existit mai, però això no condemna a la pira el llibre de Cullell. Al contrari, val la pena rellegir-lo i veure què deien de Pujol els seus coetanis quan sabien que (per fi!) plegava, amb la seva intacte aurèola de pare de la pàtria. Però especialment té interès el que no deien. Perquè entre aduladors i crítics van parlant de l’home d’estat, de l'animal polític, del mite, del referent, de l’ideòleg, del pragmàtic, de l’intel·lectual, de l’intel·ligent, de l’infatigable... i lògicament també hi ha més d’una crítica, l'intervencionista, l'obsessiu, el gestor nefast, però en tot cas ningú no parla de l'home honrat. En el moment d’acomiadar Pujol per la porta gran, ningú, ni els més propers, van considerar que l'honradesa fos el qualificatiu que millor el definís. Algú encara li col·loca l'adjectiu d'auster, però no honrat (per si algú s'ho demana, honest tampoc). Simptomàtic.

Hi ha, en aquest llibre, algunes breus referències al Júnior. Pere Cullell segurament ho va preguntar a més entrevistats, però al llibre els qui es mullen són el socialista Joaquim Nadal, que reconeix que sobre els negocis dels fills de Pujol ha sentit molts rumors però que mentre no hi hagi res concret no ho pot utilitzar parlamentàriament, i l’unionista Francesc de Carreras, que se sorprèn que el tema dels nens no hagués saltat encara. “Que Jordi Pujol Ferrusola treu profit dels seus cognoms, m’ho ha dit gent pujolista -responia Carreras-. O passes per allà o el permís no te’l donen, o tarden molt de temps a donar-te’l, i hi han hagut de passar perquè si no perdien calés. Això un dia o altra sortirà”. Profètica afirmació, feta fa onze anys.

De Jordi Jr. també en parla Artur Mas, aleshores successor i candidat. Reconeix que és molt amic de Jordi i de Josep Pujol Ferrusola (el d'Europraxis), unes amistats de les quals, diu, no se n'amaga ni ho farà mai (això es veurà aviat), a la vegada que nega “radicalment” que tinguessin res a veure amb la seva promoció política.

Algú tan loquaç i que coneix tan bé Pujol com el periodista Vicenç Villatoro (exdirector de l’Avui i de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, exdiputat de CDC i encara avui patró de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol) ha escrit que del cas Pujol no sap què escriure perquè no entén què ha passat. I es mig disculpa: “Els comentaristes som sempre conscients que de res no en sabem prou i que en tot ens falta sempre alguna informació i alguna dada”. Per desgràcia, la major part de lectors i oïdors no són tan conscients d'aquest fet. El periodista que va redactar les memòries de Pujol i amb qui durant sis anys es va reunir molt assíduament, Manel Cuyàs, posa la mà al foc que de l’herència a l’estranger l'exhonorable no en sabia res “fins que va ser massa tard”. “S'ha de conèixer Jordi Pujol i la seva inèpcia per qualsevol gestió domèstica, inclosa la fiduciària. Pujol no delega res, tret de les feines de la llar, la llibreta d'estalvis inclosa”, ha escrit Cuyàs, l’únic que ha pogut parlar amb Pujol (que se sàpiga) des de la confessió (“sóc més burro del que tothom pensa”, es veu que li va dir).

Per la seva part, el director adjunt d'El Periódico, Albert Sáez, a qui es podria adscriure en el nodrit grup de líders d'opinió que tradicionalment ha basculat entre CiU i ERC, ha vinculat la conducta de Pujol als dèficits democràtics de la transició espanyola, tesi que ha estat molt aplaudida per periodistes de diferents trinxeres i que, en síntesi, ve a dir que Pujol és fill d'una època que no va fer net amb les corrupteles del franquisme, i que de tots els exponents d'aquesta casta que encara avui ens domina ell no seria el pitjor pecador. Acaba Sáez dient el que més o menys tothom ve intuint des de l'esclat del cas: “El suport de Pujol al desafiament independentista l'ha expulsat del pacte d'Estat (...) i una vegada proscrit tots s'han recordat dels pagaments que van fer al seu entorn”. Un avís a navegants. Qui vulgui desafiar l'Estat ha d'estar net com una patena. És possible que Duran Lleida això ho tingui molt clar.

Les millors anàlisis, però, encara han de venir. Moltes de les primeres espases periodístiques catalanes han tingut tot el mes d'agost per rumiar amb calma què diran o escriuran.

En un llibre que va passar tan desapercebut com la majoria (Memorias de un cirujano infantil, RBA, 2004), el doctor Isidro Claret recordava com l’any 1982 es va presentar a les eleccions per presidir el Col·legi de Metges de Catalunya, i com, a darrera hora, va renunciar-hi, sense donar cap explicació a la resta de membres de la seva candidatura. A alguns d’aquests se’ls van posar els ulls com taronges quan, 22 anys després, van poder llegir a les memòries del veterà cirurgià que el motiu d’aquella retirada va ser que Jordi Pujol el va cridar al seu despatx i li va demanar que ho fes “si s’estimava Catalunya”. Volia que guanyés l’altre candidat, el doctor Ramon Trias Rúbies, que òbviament ho va fer sense oposició, i des d’aleshores el Col·legi de Metges (un dels col·legis professionals de més pes al país) ha estat sempre dirigit per gent molt estretament vinculada a Convergència (l’actual president, Jaume Padrós, en va ser diputat al Parlament). “Tant em va pressionar [Pujol] que al final vaig presentar la meva renúncia”, va escriure Claret.

Serveixi aquesta anècdota per il·lustrar la missió divina que Pujol creia tenir entre mans quan va accedir a la Generalitat el 1980 (i que segurament venia de molt abans, de la revelació d’infantesa al Tagamanent). Totes les entitats i institucions del país havien de posar-se al servei de la causa catalana, tal com ell l'entenia. És a dir, al seu servei. La batalla per la supervivència del país (“Aixequem Catalunya”, era l'eslògan d'aquella campanya) s’havia de lliurar en tots els fronts (fins i tot en un tan estrambòtic com el Col·legi de Metges), i aquesta noble finalitat implicava no ser gaire o gens primmirat amb els mitjans. De les entitats importants, només La Caixa i el Barça se li van resistir, però això seria tema d'un altre article. I tota vegada que, segons la seva concepció, CDC era el pal de paller d'aquesta causa, el puntal que aguantava aquesta Catalunya amenaçada per les agressions externes i internes (algunes reals, altres magnificades), l’enfortiment d’aquest pal de paller seria sempre un objectiu suprem que passava per damunt de qualsevol consideració terrenal. Com la llei. El títol de virrei que li va atorgar el seu hagiògraf de capçalera en realitat li quedava curt. Ell era el rei sol i així era tractat. La Catalogne c'est moi.

Només des d’aquesta auto-indulgència es pot entendre que, a les seves memòries, Pujol continués defensant actuacions de consellers seus com Josep Maria Cullell o Jaume Roma. Ni un sol retret per als col·laboradors que van beneficiar-se dels recursos públics. Clar que Pujol coneixia i beneïa aquestes i altres martingales, com les que s'havien hagut de fer per finançar el pal de paller amb el diner dels contribuents. Clar que si havia fet falta s'havia casat amb el diable, es digués De la Rosa, Pascual Estevill o John Rosillo. I clar que havia tirat de la repartidora pública de subvencions per comprar voluntats, començant per la poderosa Federació d'Entitats Andaluses. Pujol era i és un home de fe, però no era la mare Teresa, sinó un polític convençut (com molts) que és ben cert que de vegades la fi justifica els mitjans; i això els seus admiradors ho sabien i li ho perdonaven, perquè era a fi de bé, o si no ho sabien és que preferien no saber. La confessió ha donat credibilitat a un munt d'episodis tèrbols sobre la vida del presumpte sant que ja eren coneguts i que el seu cercle més estret de devots s'ocupava de tapar quan podia i de reescriure quan no.

Igual com molts corruptes que potser només s'assabenten que ho són el dia que els arriba la citació del jutjat (verbigràcia: alguns receptors dels sobres de Bárcenas, que encara donen lliçons a propòsit del cas Pujol), ell i el seu entorn s'han adonat ara que no era una divinitat encarnada en home. Perquè durant els deu anys llargs des de la seva retirada va seguir sent tractat com a tal, fruit de la bona idea mal executada que va tenir Pasqual Maragall de fer una llei per a expresidents que els assegurés un retir menys galdós que el que va tenir el matrimoni Tarradellas. A les entrevistes que periòdicament li feien als mitjans públics i privats les opinions de Pujol seguien rebent el tracte de paraula de déu. Avui ens visita el profeta, obriu bé els transmissors, semblava que anunciessin els nostres grans anchormen.

Segurament Jordi Pujol no és pitjor que molts governants espanyols que no han tingut (que se sàpiga) una herència oculta durant trenta anys o un fill addicte al luxe. I també es pot dir que, gràcies a ell i a altres de la seva generació, el català avui no és la llengua irrellevant que podia haver estat segons com haguessin anat les coses a partir del 75. I que la societat catalana potser no és la dels senyors Esteve que hauria desitjat, però està molt més cohesionada del que es podia predir tenint en compte la complexa composició social de Catalunya a meitat dels setanta. O fins i tot que l'economia catalana encara aguanta la cara i segueix tirant del carro espanyol. Alguna cosa haurà tingut a veure Pujol amb aquests encerts, la qual cosa el fa humà, però no el fa bo.

Fill de la defectuosa transició, de les elits burgeses que la van conduir, dels lobbies jueus internacionals o del que es vulgui (cadascú aporta el seu gra de conspiració quan es fa llenya de l'arbre caigut), el que els catalans haurem d'acceptar és que, havent fet coses ben fetes, Catalunya va estar governada durant 23 anys per un home imperfecte, capaç de mentir i enganyar per assolir els objectius que s'havia marcat, la major part possiblement pel bé comú (però no tots). Per un home, doncs, i no per un salvador, que és el que ens havien venut. Què no diran de mi, podria ser ara la pregunta. Que vàreu ser un home honrat, senyor Pujol. De fet, ja no ho deien ni fa onze anys, en l'hora dels adéus, però fins ara no ens en haviem adonat.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
26 de agosto de 2014 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats