Catalunya Opinión y blogs

La portada de mañana
Acceder
Investigación - Los pagos en metálico a inspectores del Banco de España
Entrevista - Isabel Rodríguez: "El Gobierno no es un coro donde pueda haber solistas"
Opinión - Ginebra y filosofía, por Elisa Beni

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Estat espanyol contra Espanya

Una confessió, escric des de la tristesa. Sempre he procurat raonar el més fredament possible i em sembla perillós deixar que et porti les emocions en un espai conflictual com és la política. No sóc independentista ni estic en contra. Estic convençut que els pobles d'Espanya no només podem conviure sinó que a més ho fem cada dia. Convivim a Catalunya autòctons de generacions amb els "altres catalans" de Candel, que Pujol ho va assumir en els anys 60 i va afegir són "catalans els que viuen i treballen a Catalunya". Són els altres però són d'aquí sense deixar de ser també d'on van arribar els seus pares o avis. Convivim amb la resta d'Espanya que en gran part ja no hi ha "l'Espanya de la ràbia i de la idea ... que utilitza el cap només per envestir" com va escriure Machado. Separar-se de la societat espanyola per a què? Fa dues setmanes vaig estar a Vitòria. Aquesta setmana dos dies a València. La setmana que ve a Madrid. Conferències, debats, reunions, parlant s'entén. Cordialitat, sintonia, amistat. I no obstant això, tristesa. Ahir, dissabte, al mig de la concentració de gairebé mig milió de persones al centre de Barcelona, vaig sentir molta tristesa. Com molts catalans i crec també de la resta d'Espanya. Com Xavi Domènech, el líder dels "Comuns" i portaveu al Congrés de diputats. Aquests dies ens fan tornar a l'Espanya oficial de fa més de quaranta anys.

No cal recordar la lamentable actuació del Tribunal Constitucional un cop es va haver ratificat per referèndum l'Estatut de Catalunya (2006) i prèviament aprovat per les Corts Espanyoles i al Parlament català. Un pacte com ho va ser el pacte previ a la Constitució entre l'Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya. A instàncies del PP va promoure la denúncia davant el Tribunal Constitucional i alhora va iniciar una campanya "popular" contra Catalunya, un dels artífexs va ser Rajoy. Es va manipular el TC, la sentència va ser "interpretativa" i aprovada per 6 vots contra 4. Es va retallar grollerament un text aprovat pel poble català i per les institucions representatives de l'Estat espanyol i de Catalunya (2010). Va ser l'espurna que va encendre la praderia. Hi va haver una reacció catalana, es va considerar humiliant, la indignació va ser de molts i de cada un. No va ser una iniciativa de les institucions o dels partits, va ser un rebuig que va sortir de la majoria de la ciutadania. Si a penes hi havia el 20% d'independentisme en pocs anys va arribar al 50%. La qüestió no era ni la fiscalitat ni el dèficit acumulatiu de les inversions d'infraestructura, ni la retallada permanent de les competències, ni els intents i amenaces governamentals de reduir la protecció de la llengua. Són qüestions que es poden i s'han de pactar. La reacció catalana la va provocar el no reconeixement, el menyspreu, l'abús de poder, la negació a qualsevol diàleg per part de PP, Ciutadans i la majoria de dirigents del PSOE.

El govern espanyol, el PP i Ciutadans (C’s) han mantingut una línia agressiva i provocadora al llarg d'aquests anys. Entre d'altres exemples el govern ha accentuat la no execució de les inversions programades, l’aguait a temes tan sensibles com l'educació i la llengua, les amenaces i fins i tot la judicialització de les iniciatives polítiques com la consulta "alegal" (2014) que ha processat els principals càrrecs públics catalans. A mesura que es pressionava el govern i societat catalanes augmentava l'independentisme. Una estratègia de provocació que cal suposar que es desitgés la radicalització del catalanisme, molts que no eren independentistes ho van ser en els últims cinc anys. Alhora es va desenvolupar una política pels mitjans de comunicació especialment les TV nacionals i regionals i les TV privades d'àmbit estatal destinada a provocar fractures socials que denunciaven tot tipus de discriminacions tan falses i absurdes a Catalunya com que no s'ensenyava el castellà , que els originaris d'altres parts d'Espanya serien discriminats, que viurien aïllats del món, etc. A la resta d'Espanya s'han generat rebutjos, desafecció, aversió a sectors molt diversos, no només atiats per les dretes polítiques també bastants dirigents nacionals i regionals del PSOE. Els partits autodenominats "constitucionals" utilitzen a tort i a dret el populisme com a arma llancívola i ho barregen amb el "totalitarisme". En fi, una falta de responsabilitat dels mitjans i gran part de la intel·lectualitat i del món acadèmic, còmplice o silenciós. Encara que l'ambient no els és propici per defensar la causa catalana difícil d'entendre.

Les raons de la indignació ciutadana catalana davant l'Estat espanyol es va concretar al Tribunal Constitucional. El Govern espanyol, el PP i Ciutadans ho van assumir amb entusiasme, així com la majoria dels dirigents socialistes. Solament les institucions i la majoria dels partits catalans van rebutjar-ho. No hi va haver reacció contrària a la societat espanyola. Però a Catalunya el rebuig massiu va néixer i es va desenvolupar des de la societat civil, no per part dels partits polítics ni de les institucions encara que després es van pujar a l'onada practicant el surfisme polític. La mobilització ciutadana ha estat pacífica, amb freqüència festiva. Va expressar aspiracions, esperances, il·lusions que es van concretar en independència. La consulta va ser l'objectiu inicial. El govern espanyol ho va rebutjar i els partits estatals també. Les mobilitzacions a partir de 2012 van ser massives. Es va fer una consulta alegal el 2014 que va demostrar el suport majoritari a un referèndum. El govern espanyol no va voler dialogar sobre res, i menys encara d'independentisme, ni modificació de l'estatus existent i cap consulta. Un govern de picaplets només veuen la lletra convenient de les lleis. La Generalitat entre la mobilització del carrer i la negativa total del govern espanyol es va llançar per una drecera que conduïa a un carreró d'impossible sortida: la declaració unilateral d'independència (DUI). Una iniciativa, més innocent que audaç, que facilitava la mobilització en contra del conjunt de les forces de l'Estat, Govern, les Corts, els aparells de l'Estat, els partits estatals i els grans actors econòmics, amb el suport de la Unió Europea. Un error continuat que només podia acabar en una frustració ciutadana.

Però cal preguntar, per què al llarg de 7 anys el govern espanyol no ha fet propostes als catalans? Per què no ha obert portes de diàleg ni tan sols quan li ho demana el president de la Generalitat dies abans de decidir la suspensió de l'autonomia catalana? També hem de plantejar per què nombrosos càrrecs públics del PP i Ciutadans i importants dirigents socialistes han excitat l'anticatalanisme, mitjançant demagògia, falsedats i exabruptes? Per què governants que se suposa responsables alimenten les tensions territorials i les fractures socials quan haurien de cohesionar la societat i facilitar la convivència? Si no ho és almenys sembla que es tracta d'una operació d'Estat que va més enllà de Catalunya.

Les dretes espanyoles necessiten "enemics" que li serveixin de bocs expiatoris. Els comunistes ho han estat i de tant en tant encara apareix el fantasma de l'anticomunisme anacrònic. La ETA abans i el terrorisme gihaidista actualment s'utilitzen però no són molt suficients ja que no justifiquen ni la corrupció, ni les polítiques antisocials, ni els privilegis de les elits polítiques i econòmiques. Ara el cap de turc són els catalans, els que pretenen "trencar Espanya", els suposats culpables de la recessió econòmica que ens aguaita en els propers mesos i el deute espanyol acumulat per la pèssima gestió del govern i del sistema financer, els egoistes insolidaris que s'aprofiten del conjunt d'Espanya. És l'estratègia dels "progoms", desviar l'atenció de les classes populars i mitjanes cap a un enemic fictici, al qual s'assenyala com a diferent i pervers. I es justifica l'autoritarisme i la mala gestió pública.

Crec que hi ha també un projecte polític desdemocratitzador i recentralitzador del Govern espanyol i compartit probablement entre PP, Ciutadans i dirigents i barons del PSOE. Els càrrecs públics territorials d'aquests partits aspiren a això, els càrrecs, però no tant les competències. Espanya és un país vulnerable en l'àmbit europeu i la conflictivitat social pot resultar perillosa. Es comença amb Catalunya, la Generalitat i els ajuntaments. Després seguiran amb la resta d'Espanya. Amb altres formes, amb les complicitats dels partits estatals, però per empobrir més la pobra qualitat de la nostra frustrada democràcia. Hi ha una alternativa política? Podria haver-la, amb el PSOE i Podem i els seus aliats perifèrics. I amb un suport parlamentari dels partits de les nacionalitats històriques i amb pedigrí democràtic. Però la direcció actual del PSOE es va tancar a la gàbia dels partits conservadors i les elits econòmiques i de l'alta administració. Tot això sota la bandera vermella i gualda de la monarquia i del franquisme. Units espiritualment tots per l'Espanya indissoluble, l'espanyolisme de la pandereta de la sultana sevillana i el monopoli dogmàtic de l'altiplà. Es comença pels catalans, després la desdemocratització arribarà a tots els espanyols.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
25 de octubre de 2017 - 06:05 h

Descubre nuestras apps

stats