Potser entre tantes paradetes del circ de Sant Jordi ningú hagi entonat molt fort el lament per diverses operacions que aquests dies converteixen el Passeig de Gràcia en centre de l'actualitat municipal. Les eleccions ompliran de promeses les orelles, però mentrestant l'avinguda construïda perquè els burgesos accedissin fàcilment als seus llocs d'estiueig pateix els penúltims cops de cua de la seva transformació en una macrobotiga de l'es mira però no es toca, gairebé com si de la nit al matí s'hagués convertit en un aparador on la mercaderia anul·la al ciutadà.
Diu la llegenda que el pintor Ramon Casas es va fer construir un immoble al número 96 del passeig perquè els seus pares el deixessin en pau i poder viure sense notar el seu alè al clatell. Antoni Rovira i Rabassa va complir el seu somni i ara aquesta bonica casa modernista és la seu de Vinçon, negoci premiat el 1995 amb el Premi Nacional del disseny i punt de tafanejar per barcelonins i turistes. Els objectes de la botiga i els seus preus no han ajudat a la seva prosperitat durant la crisi fins al punt que el descens en la facturació ha fet sorgir rumors seu futur tancament.
Aquest cas concret planteja una altra vegada el problema de la tradició enfrontat al model urbà. Ramon Casas es va traslladar a la seva nova residència perquè, malgrat la seva voluntat de denúncia durant els anys daurats de la seva carrera, era un burgès de tom i llom que podia permetre una residència d'aquesta envergadura. Que a partir de 1957 una empresa diferent com Vinçon ocupés l'antic espai del pintor no deixa de ser una feliç coincidència, però és cert que accedim al seu interior com qui visita un museu de curiositats on l'exposat, tot i ser temptador, no està l'abast de la nostra butxaca i això, siguem clars, obliga a un replantejament donades les circumstàncies actuals, una revisió encara més comprensible si es considera que els estrangers que contemplen les peces de la marca tampoc les adquireixen, i ara mateix aquest factor es revela fonamental. Els d'aquí no poden i els d'allà tenen altres prioritats. Si ningú hi posa remei, i no seran els seus clients, acabarà engolit per una gran firma comercial per continuar amb la tendència preponderant a la zona.
Una mica més avall, a la cruïlla del carrer Aragó amb Rambla Catalunya, bastides i rètols indiquen que el mític Colmado Quílez ha perdut la seva ubicació de sempre per traslladar-se a la seva antiga rebotiga com impecable metàfora de l'esdevenir dels comerços de tota la vida. Mantenir la façana i desposseir d'identitat al contingut és una altra de les apostes municipals que quedaran registrades en els anals d'aquesta desastrosa legislatura on l'Ajuntament s'ha tret la màscara per reblar un pla apuntalat pels seus antecessors.
La prova més consistent del que dic està a la part baixa del passeig de Gràcia, on a l'aposta de Zara per crear el seu major superfície mundial ara se li unirà una macrobotiga de H&M aprovada per l'alcalde Trías sense votació del ple mitjançant el silenci administratiu, contemplat per la legislació urbanística vigent a la nostra ciutat, ben útil quan es va aprovar l'ampliació del centre comercial de les Glòries en més de tretze mil metres quadrats.
La cadena sueca ocuparà l'Edifici Vitalici, una de les perles de l'arquitectura franquista de Barcelona. Aquest modest gratacels, vist des de la nostra perspectiva contemporània, va succeir al seu enclavament del Palau Samà del Marquès de Marinao, derruït el 1947. Amb el seu nou comès completarà el trencaclosques destinat al parc temàtic on es barregen oportunitats per a tots els públics i l'exclusivitat del luxe propi de grans marques.
De capital dels botiguers passem a metròpolis on aquests cada vegada tenen menys cabuda des del doble perjudici a l'habitant ia tots aquells capaços d'enfilar un relat urbà basat en la tradició de comprar en llocs amb solera. L'operació de desallotjament i reconversió econòmica caracteritza altres nuclis avantatjats que van de París a Londres, on els seus grans avingudes són des de fa molt vitrines que limiten les seves calçades al passeig del vianant. No obstant això la diferència rau tant en la importància d'aquestes poblacions com en la manera de diversificar el seu espai i adequar-lo a les transformacions de la Humanitat sense desaprofitar el seu llegat. Tant la ciutat de la llum com la del Tàmesi destaquen per una alternança entre pur consumisme i la protecció ben explicada del seu ingent patrimoni. Tan difícil és imitar també en les coses bones?
En aquest sentit Barcelona sempre ha volgut assemblar-se a la capital francesa, i només n'hi ha prou caminar pels seus carrers per comprovar-ho. L'obsessió va ser notòria en el trànsit del segle XIX al passat, i ara ha desaparegut perquè després de les Olimpíades ens endilgaron un model deshumanitzat com errònia bandera que, segons Trias, ens ha convertit en la capital del món, cosa ben estranya si analitzem la nostra pèrdua de vocació cosmopolita i el tancament política de vendre fum amb utopies anacròniques.
Fins aquesta frontera de 1992 al Passeig de Gràcia també va ser conegut per ser una avinguda de cinemes. L'últim resistent és el Comèdia, i quan mori els somnis de pel·lícula s'esfumaran per fer pujar sense contestacions al film del pensament únic en una línia recta semblant als pavellons de l'Exposició Universal de París el 1855, on, ja ho apuntàvem al principi, les meravelles presentades podien contemplar per admirar des de la impossibilitat de comprar-les. Veuen? Al final aconseguirem assemblar-nos al veí. Enhorabona.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
