Les imatges de la gran manifestació de rebuig al fanatisme criminal que va crear una escena tràgica i horrosa en la redacció de Charlie Hebdo van ser impressionants. Va costar les vides de 6 dibuixants i periodistes i algunes altres víctimes més, col·laboradors i amics, víctimes casuals i tres policies, francesos però d'origen divers, una italiana, un antillenc i un algerià. Sentia una històrica simpatia per la revista d'humor, hereva d'Hara Kiri i especialment per alguns dels seus col·laboradors, especialment Cabu i Wolinsky. A aquest el vaig descobrir quan començava a fer-se conegut al Nouvel Observateur i altres publicacions. Ja fa 50 anys. Era, juntament amb Siné, el periodista d'humor crític i àcid que més apreciava. El brutal assassinat em va commoure tot i que la ferocitat provocadora sense límits que practicaven de vegades generava un cert malestar quan la seva burla dels musulmans semblava contribuir al menyspreu a la islamofòbia. Preferia Le Canard Enchaîné però reconec la genialitat dels principals col·laboradors de Charlie Hebdo.
No obstant això la imatge dominant de la manifestació va ser el seu sinistre encapçalament. Els 44 caps de govern que es barallaven per estar en primer pla, la meitat dels quals són veritables delinqüents, corruptes, repressors, enemics de la llibertat d'expressió. Netanyahu no en va ser una excepció, només la més aparatosa. L'altra meitat, amb molt poques excepcions, són governants venuts als poders econòmics, les seves polítiques empobreixen la majoria i redueixen els drets socials, practiquen l'exclusió sistemàtica dels sectors més pobres i oprimits. Com passa a Europa amb les poblacions d'origen o descendents “no comunitaris”. Aquests mateixos governants són els que aprofiten el crim de París per accentuar les legislacions repressives i l'arbitrarietat policial. Des Obama i Valls fins al matusser García-Margallo declaren “la guerra mundial” uns i la “guerra civil” altres contra el gihadisme al mateix temps que consideren que els “enemics” són combatents il·legals, és a dir delinqüents. Com argumenta en Le Monde la jurista Delmas-Marty (Collège de France) si es tracta de delinqüents se'ls jutja amb les garanties del dret penal i si són combatents se'ls tracta com a presoners de guerra. Al considerar-los com “combatents il·legals” no estan protegits per cap llei ni tractat, se'ls pot tractar amb l'arbitrarietat total. Com passa a Guantánamo: matar-los, torturar-los, segrestar-los, tenir-los detinguts indefinidament, amenaçar o detenir als seus familiars, etc.
Alguns analistes insinuen que l'atemptat contra Charlie Hebdo va tenir complicitats interessades. Com les va poder haver-hi en l'11 de setembre del 2001 a Nova York. L'accentuació de la conflictivitat social s'ha accentuat en l'última dècada i la desesperació de col·lectius socials empobrits o exclosos pot derivar en rebel·lia. Per als poders legals i de facto resulta molt més pràctic la repressió i la suspensió dels drets que les polítiques integradores. Un crim impactant que alhora provoca enorme indignació i una densa por generalitzats va molt bé per aplicar legislacions mordassa com a Espanya. El PP no només ha imposat recentment l'escandalosa llei de “seguretat ciutadana”, també ha pactat aquests dies amb el PSOE (un cop més cau com tantes vegades cap a la dreta pura i dura) noves mesures securitàries que multipliquen els controls sobre la societat. Evidentment no hi ha per ara, o no són públics, indicis d'una conspiració amb intervenció dels serveis secrets d'alguns estats. Però a alguns governs la massacre de París els ha estat molt útil. S'ha assassinat un col·lectiu de periodistes i dibuixants populars i simpàtics, anarquistes pacífics, que es burlaven de les religions i dels governants, i molt important, europeus, blancs, educats.
La vida d'un “occidental” val molt més en l'opinió pública manipulada pels mitjans que la d'un africà o un àrab. No oblidem que el cap de govern d'Israel anava a la capçalera de la manifestació de París, a un metre d'Hollande i Merkel. Fa 5 mesos havia fet assassinar 2000 palestins, entre ells 500 nens. S'ha dit que Occident mata silenciosament cada dia. Silenciosament? Per a nosaltres els europeus potser sí, els mitjans no ens ho expliquen i nosaltres tampoc estem molt disposats a escoltar. Però en les banlieus o perifèries de les nostres ciutats i els tuguris africans, àrabs o asiàtics sí que escolten els crims que cada dia cometen els europeus i nord-americans armats dels seus “valors occidentals i cristians”. Uns valors que a més exigim que les víctimes els adoptin. Es fa una amalgama entre àrabs amb musulmans, aquests amb fonamentalistes i es tanca el cercle identificant aquests últims amb els grups armats. I prescindim d'un fet que precisament els “terroristes” d'avui van ser els fonamentalistes i els aliats militars dels Estats Units i de França, a l'Iraq i abans a l'Iran, a l'Afganistan abans i més tard a Líbia i més recentment a Síria. Organitzacions armades recolzades i finançades per aliats d'Occident com Aràbia Saudita i els emirats àrabs, entre ells Qatar.
Ara es declara la guerra contra els “gihadistes” sense saber exactament qui són i s'amalgamen a conveniència dels cossos repressius i dels governs. Primer es persegueixen els radicals musulmans. Després els habitants dels territoris de l'exclusió social, siguin quin sigui el seu origen o la seva religió. Més tard es reprimeixen als sectors ciutadans que els donen suport o que lluiten també pels seus drets. I finalment s'utilitzen els instruments repressius contra els col·lectius socials i sindicals víctimes de les polítiques dominants a Europa. Els governants europeus proclamen que s'ha iniciat una nova època, la guerra és mundial, es tendeix a establir un “estat d'excepció permanent”. No ens equivoquem: l'enemic principal està a casa, no en les perifèries sinó en els palaus governamentals. Sento un respecte enorme als centenars de milers que van sortir a les dalles de Paris i em fa mal sincerament el crim horrorós dels companys de Charlie Hebdo. Però m'indigna l'espectacle obscè dels governants mafiosos, repressors, venuts o pusil·lànimes que encapçalaven la concentració del 11 de gener. Uns governants que utilitzen l'ambient de ràbia i de por per iniciar una estratègia concertada contra els drets de la gran majoria de ciutadans.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
