Llibertat de pressió

Podria ser, casualitats iròniques de la vida, exactament a la mateixa hora. El dissabte 22 al vespre, mentre Matisyahu actuava finalment al Rototom, un grup de catalanes sopàvem a Jerusalem amb n'Ofer Neiman. N'Ofer ens mostrava el seu suport explícit al boicot al cantant. Algú podria acusar-lo d'antisemita, per la seva actitud política, però sent com és jueu i israelià, es podria enganxar els dits. I no és l'únic: ell forma part del col·lectiu Boycott from within, jueus/es israelians/es que formen part del BDS Movement, una proposta política llançada el 2005 pel poble palestí i que està agafant cada cop més força. I això no escapa a Israel.

L'Estat sionista és un expert fer-se lleis a mida i violar les lleis internacionals, dia sí, dia també. La figura legal de la detenció administrativa permet l'empresonament durant anys i panys -ens van parlar d'una detenció administrativa de 9 anys de presó- sense cap mena d'acusació formal contra la persona, mentre que l'advocat/da tampoc té accés a l'expedient del cas; potser, ni tan sols existeix, al cap i a la fi no hi ha cap acusació formulada. La paranoia securitària ho justifica tot. Un cas de detenció administrativa és, per exemple, el dels presos que van fer vaga de fam durant dos mesos, darrerament -Haaretz, NY Times-.

Doncs tot i així, tot i aquesta impunitat absoluta amb què Israel actua sistemàticament, no ha dubtat en fer una llei expressament contra el BDS i llurs activistes. A més a més, posa l'administració estatal a disposició d'aquells empresaris que denunciïn que l'acció del BDS ha afectat negativament la seva empresa o activitats comercials. I darrerament, el ministre d'afers estratègics ha assegurat que les principals amenaces d'Israel són “Iran, Hamas i el BDS”. Aquesta presentació del BDS, amb més exemples de declaracions sionistes, ajuda a fer-se'n una idea més general.

Tot això potser ajuda a entendre perquè hi ha hagut, de ben segur, moltes pressions, i des de ben amunt, de cercles de poder molt importants. I és que la qüestió aquí no va de religions, sinó de poders econòmics i geopolítics, controlats sota una brutal ocupació militar: Israel és una màquina de guerra i actua com a tal. Fet i fet, no hi ha actitud més racista que la de l'Estat sionista, que segrega i discrimina la població -pròpia i ocupada- amb una desigualtat en drets que llistar-la comportaria dues pàgines més. Un botó de mostra: el ianqui Matisyahu pot actuar i viure a Israel perquè és jueu; un palestí de Gaza o Cisjordània troba murs físics i administratius que li impedirien visitar-hi familiars.

I a partir d'aquí, anem sumant: denegació de residència, destrucció de la pròpia casa, expulsió de ca teva, delimitació perimètrica de la zona per on et pots moure, controls constants. Els i les palestines viuen en una immensa presó, amb els drets negats, esdevenint constantment, més que sospitosos/es habituals, els i les culpables de sempre. Pàries a ca seva. Que troben la mort -assassinat- en un check point quan intenten creuar-lo per anar a cercar feina. Que troben colons que els amenacen cada dia, i soldats que ho emparen.

Visit Palestine, deia un cartell dels anys 30 del segle passat. De la Palestina multicultural i multireligiosa, que tot just començava a patir els embats d'un incipient sionisme que havia nascut per assassinar la convivència entre palestins/es, jueus/es i cristians/es en l'anomenada Terra Santa. Control geopolític i econòmic d'una zona, el Pròxim Orient, que necessitava d'un amic de l'imperialisme occidental que li fes de gos fidel. Un amic que, aquest sí, ha atiat i s'ha servit d'un fanatisme religiós, el sionista. Ara el gos actua com el nen mimat que ha estat consentit i que en créixer ja no té límits: ni els USA són capaços de controlar Israel, qui, en canvi, és capaç d'influir en la política estatunidenca.

I és aquí on entrem en joc els pobles del món, i molt especialment, aquells que tenim forta consciència de ser-ho i a més ens trobem en un tempos de construcció de projecte. El BDS és la nostra arma.

– Spanish?

– No, catalans.

– Oh, you are welcome!

Així ens reberen a la universitat. Per no parlar de la noia del BDS, que mentre trèiem la bandera per regalar-li, primer es pensava que era espanyola i va posar cara de fàstic, però després va saltar d'alegria en veure que era una estelada. La solidaritat del poble català amb el palestí és ben coneguda -i agraïda- Mediterrània enllà.

Però també ho és l'altra cara de la moneda. Com per exemple, la “boja periodista catalana”, en paraules del jueu israelià que promou el boicot -i que no en diré el nom per estalviar-me una querella-. “Yo preferiría que os quedárais, pero si os váis, por favor al menos no tengáis cómo referencia a Israel, esto sí que no”, ens digué una companya madrilenya que fa més de 30 anys que viu a Palestina, en referència a la possible independència de Catalunya. I és que el lobby sionista és ben present i està ben arrelat als Països Catalans, i no precisament entre les nostres pàries.

Fet i fet, si entenem la solidaritat internacionalista com el que és, recíproca i compromesa, hem de triar bé els nostres referents, quin model de país i poble volem construir, des de ja mateix. I en aquest cas, és ben clar: el d'un Estat racista, imperialista i que està duent a terme l'ocupació militar prolongada més llarga que es coneix, o el d'un poble que resisteix contra vent i marea, que sempre et rep amb un Welcome i que t'ofereix tot allò que tingui, per poc que sigui.

L'espoli o la solidaritat. El fanatisme o la convivència. El militarisme o l'educació popular. L'odi o el somriure. El racisme o el respecte. La destrucció dels recursos naturals o l'estima per la terra. Com deien les parets del New Askar Camp, a Nablus: “no podran matar les nostres arrels”. Tampoc faran callar mai la nostra solidaritat. Que Matisyahu actués finalment al Rototom no era un exercici de llibertat d'expressió, sinó un cop de puny damunt la taula demostrant qui mana, i com.