BCN World i els 150.000 catalans amb problemes d'addicció al joc

A Catalunya hi ha 156.000 persones que tenen problemes d’addicció al joc, dels quals n’hi ha 116.000 que són “jugadors de risc”, 29.000 “jugadors problemàtics” (menteixen per jugar) i 11.500 “jugadors patològics” (no poden parar de jugar). Aquestes van ser les conclusions de l’estudi més important que s’ha fet mai a Catalunya i Espanya sobre ludopatia, a càrrec del departament de Salut en temps de Marina Geli. El van presentar el març de 2009 les seves directores, les doctores Àngels González y Rachel Volberg, i estava fet en base a dades i enquestes realitzades durant els dos anys anteriors (2007 i 2008). Sabem, doncs, que en temps de bonança econòmica al volant d’un 2,5% de la població tenia problemes amb el joc i podem intuir, per tant, que durant la llarga crisi que es va iniciar aleshores aquest percentatge només pot haver anat a l’alça.

La ludopatia és un drama per aquell qui la pateix i encara més per al seu entorn, i és un drama que s’arrossega de forma més amagada i vergonyant que altres addiccions. L’estudi de les doctores González y Volberg assenyala que “l‘impacte produït pels problemes relacionats amb el joc pot ser alt, no només per als individus, sinó també per als familiars i per a la comunitat. Els jugadors patològics experimenten estrès físic i psicològic i mostren índexs importants de depressió, dependència de l‘alcohol i altres drogues i ideació suïcida. Les famílies dels jugadors patològics experimenten estrès físic i psicològic, i també acorralament i amenaces per part dels creditors i prestadors. Un altre impacte significatiu inclou els costos per als treballadors, els bancs, les companyies d‘assegurances, els serveis socials i el sistema judicial i civil”.

Aquest estudi va costar molt de fer, i no precisament pel seu pressupost. Feia potser deu o quinze anys que tant els especialistes com les associacions dedicades a donar suport als addictes al joc el reclamaven, per tenir una idea clara de la dimensió del fenomen. Però de sempre l’administració catalana ha sentit aversió a acceptar la ludopatia com un problema de salut pública, potser perquè una part considerable dels seus ingressos han vingut i venen dels tributs sobre el joc, o potser perquè famílies molt influents i adinerades són empresaris del sector, i parlar de ludopatia els dona mala imatge. Els Suqué (Casinos) i els Lao (escurabutxques i casinos) són els exemples més destacats, però ni molt menys els únics.

Les conseqüències d’aquest estudi que tant va costar de fer, però, han estat nul·les o imperceptibles, possiblement perquè tampoc es va atrevir a posar el dit a la nafra en les accions a dur a terme per la lluita contra la ludopatia. Molt de passada comenta la necessitat de polítiques de prevenció i d’inversió en el tractament. Les segones depenen de Salut, les primeres d’Interior, Presidència o Economia, segons les èpoques. I no acostumen a anar coordinats perquè mentre uns reben visites de pacients els altres reben visites d’industrials.

Al contrari, a Catalunya la tendència dels darrers anys (o dècades) ha estat a donar més i més aire al sector del joc. Un exemple: als anys 80, quan es va aprovar la primera llei sobre el joc, només es van autoritzar tres casinos i tots havien d’estar allunyats dels nuclis urbans. El model era el casino com a espai d’oci per a les classes altes i mitges-altes. Actualment n’hi ha quatre, dos dels quals (Barcelona i Tarragona) al bell mig de la ciutat. El model va canviar, per al negoci amb majúscules cal que apropar-se a altres segments de la població. El trasllat a finals dels 90 del casino de Sant Pere de Ribes als baixos de l’Hotel Arts (que havia de ser una ubicació provisional) marca un punt d’inflexió en aquest canvi de model. Amb Barcelona World la filosofia prudent d’aquella llei (promoguda pel primer pujolisme) queda totalment rebentada.

D’exemples n’hi ha molts més: les associacions d’ajuda als jugadors proposaven fa molts anys que les màquines escurabutxaques dels bars (tècnicament dites màquines B) incorporessin un rètol en un lloc visible on s’indiqués que jugar té riscos per a la salut. Com passa amb el tabac. I mentre amb el tabac (una altra indústria poderosa) els missatges d’alerta han anat creixent en intensitat i impacte, en el cas del joc ha estat impossible tirar endavant aquesta simple petició. Només en temps del conseller Saura al capdavant d’Interior es va intentar implementar una mesura certament agressiva, obligant als fabricants a introduir un comptador a fi que els jugadors poguessin saber quan de temps portaven jugant, però no es va aplicar mai perquè el nou Govern la va tirar enrere.

Pressionats per les patronals del joc, el Govern d’Artur Mas no només es va carregar les mesures de caire preventiu de Saura, sinó que l’any 2012 va aprovar un decret pel qual es reduïa la durada mitja de les partides (de 5 a 3 segons les màquines dels bars i de 2,5 a 1,5 segons les dels casinos). Aquesta era una vella reivindicació patronal que s’havia vingut frenant des de feia uns deu anys, fins que finalment el Govern d’Artur Mas va claudicar. L’aleshores portaveu Francesc Homs va justificar-ho dient que d’aquesta manera Catalunya s’equiparava al que es feia a altres comunitats autònomes, com si això importés gaire en altres qüestions. De res van servir les advertències dels especialistes sobre el risc de fomentar l’addicció si s’augmenta el temps de partida.

Abans, també el tripartit havia hagut de conviure amb les demandes del sector. En temps de Montserrat Tura es va allargar l’horari dels bingos i es va autoritzar que aquestes instal·lacions poguessin acollir més màquines escurabutxaques, també es va permetre que les apostes i els premis fossin més alts i es va crear una nova loteria autonòmica, el binjoc. I ara el sector torna a tenir una demanda molt clara sobre la taula, expressada amb rotunditat i en diverses ocasions pel portaveu de Patrojoc, Javier Franch: beneficis fiscals (si BCN World i la resta de casinos en tenen, els de les màquines i els dels bingos també en volen) i la possibilitat de jugar a crèdit, com ara tindran els casinos. És a dir, que el jugador pugui apostar els diners que encara no ha guanyat.

Quan el passat mes de març, Artur Mas i Pere Navarro van segellar el pacte que permetia donar llum verda al projecte de Barcelona World es va tornar a parlar de ludopatia, com sempre sense gaires concrecions. Es va anunciar que un 1% dels beneficis es destinaran a lluitar contra aquesta addicció i a altres programes socials. I tots dos van posar cara com si el tema els preocupés molt.