La memòria del treball

La lluita de l'home contra el poder és també la lluita de la memòria contra l'oblit

Milan Kundera

He llegit un llibre autoeditat que no hauria d'arribar només als familiars, amics més propers i companys de Pegaso i del Metall de Comissions Obreres (CCOO). És un llibre que hauria d'estar a les biblioteques dels barris i de les escoles, als locals sindicals i a les llibreries.

Els llibres escrits per líders obrers, en els quals expliquen alhora la seva vida, la seva trajectòria sindical i política, les seves reflexions sobre tot això... no abunden a l'Espanya de les últimes dècades. El llibre d'Antonio Castán, Huellas imborrables (2013), ens relata una història que comença a inicis dels anys 50, quan era nen pastor a l'Alt Aragó, i arriba fins avui. Entre aquestes dates transcorre un llarg període de més 40 anys d'estada a Barcelona -on encara hi viu, a Nou Barris- i de militància sindical i política.

Antonio Castán comença el seu bell text autobiogràfic amb aquestes paraules: “Porto 42 anys vivint en el conflicte, que no d'ell; en totes les fases: organització, propaganda, agitació, pressió, negociació, conciliació i acords, sempre amb el lideratge necessari, sense perdre de vista els objectius possibles...” i acaba el paràgraf: “per enfortir el sindicalisme de classe que permeti conquerir una societat cada vegada més justa en el terreny sociopolític, perquè el conflicte no és un fi, només és un mitjà. Els que confonen aquests dos termes són el problema, no la solució”. Una veritable lliçó de sindicalisme, un magnífic exemple d'opció de vida.

Són les paraules d'un sindicalista, que per ser conseqüent és també un militant polític, i si ell diu que viu en el conflicte, i no d'ell, també podria dir que ha viscut sempre en la política, però no d'ella. Almenys des de mitjans dels anys 60, quan va arribar a Barcelona amb 16 anys i de pastor d'ovelles va passar a ser obrer del metall, a la “Pegaso”.

El vaig conèixer a la primavera de 1969, en una trobada clandestina a ESADE propiciada per Alfonso Comín, entre un reduït nucli de sindicalistes, la majoria d'ells experimentats i tots vinculats al col·lectiu Qué Hacer i Bandera Roja (BR), representada per Comín, un altre company i jo. L'Antonio era el més jove del grup i el menys integrat a Qué Hacer. Aquest col·lectiu, de base cristiana, em va recordar a la vella tradició sindicalista de Pestaña i Peiró, dirigents històrics de la CNT, i a les experiències i idees del moviment consellista (organització assembleària des dels llocs de treball) i luxemburguista (Rosa Luxemburg). Expressaven una forta desconfiança cap als partits polítics, no a la política, i eren crítics amb la concepció leninista del partit. BR estava a mig camí entre la cultura pròpia de les organitzacions comunistes i les idees basistes, no en va va néixer en l'ambient del maig del 68. Les assemblees són el mitjà més adequat i democràtic per promoure i mantenir les mobilitzacions i construir bases organitzatives combatives. Tant els líders de Qué Hacer com nosaltres, els de BR, érem conscients que teníem diferències però també punts de contacte i suposo que cada grup desitjava atreure alguns membres de l'altre.

Antonio va parlar poc però em va semblar especialment lúcid, clar en les seves expressions i obert a les idees polítiques. No feia discursos ideològics i demostrava alhora molt realisme i molta voluntat per a l'acció. En acabar la reunió li vaig proposar una trobada entre nosaltres dos. Si no recordo malament la propera trobada va ser a quatre, ell va venir amb Santi Medina i jo amb Enric Solé. La trobada amb Antonio, Santi i els seus companys de Pegaso va ser sobre aquest mètode de treball però complementat amb nuclis de reflexió i iniciatives polítiques. Poc després ells van crear la cèl·lula de BR a la Pegaso, la qual cosa em va semblar un retorn als orígens, ja que el 1961 vaig contribuir a crear la cèl·lula del PSUC a la mateixa empresa i posteriorment la detenció dels seus principals membres em va obligar a exiliar-me alguns anys.

Uns mesos després de la creació de la cèl·lula de BR l'Antonio i en Santi, als quals jo coneixia per Sergi i Batista (“noms de guerra”, és a dir de clandestinitat) es van integrar en els òrgans de direcció. El 1974 una part important dels fundadors de BR vam tornar al PSUC, no així els companys de Pegaso i una part de l'organització. Hi va haver discussió política, però no enfrontaments personals. Durant la transició i els primers anys de la democràcia els nostres camins van ser diferents, no hi va haver ocasió de trobades. Anys més tard ens vam retronar casualment i des de llavors un cop al mes mengem i xerrem unes quantes hores els tres, al que s'afegeix gairebé sempre Jordi Costa (ex dirigent sindical d'Olivetti) i en ocasions altres companys.

Les Huellas imborrables és un gran llibre. És un llibre fonamental de memòria històrica obrera, un document de referència per conèixer les condicions de vida dels treballadors, els seus sentiments i les seves il·lusions, les pràctiques col·lectives sindicals i polítiques, la seva visió sobre els processos polítics que han viscut i en què han intervingut des dels durs anys de la postguerra, el llarg període de lluita contra la dictadura immobilista mentre la societat a partir dels 60 canviava i es mobilitzav , les esperances i els desencants de la transició, el nou sindicalisme en el marc democràtic formal. La reflexió de l'Antonio arriba al present, a l'actual situació marcada per la salvatge agressivitat d'un capitalisme especulatiu que exigeix ​​una voluntat de renovar el sindicalisme de negociació superestructural, promoure formes d'organització i lluita des de l'empresa i des del territori. Cal recuperar el sindicalisme també en la seva dimensió de moviment sociopolític. El present s'alimenta de la història.

L'obra d'Antonio Castán és també la seva història, una trajectòria vital rica d'experiències que l'autor sap transmetre al lector, el qual es converteix des de les primeres pàgines en còmplice del protagonista. Els primers capítols de la seva infància i adolescència transcorren en un petit poble de l'Alt Aragó. El nen que aviat serà pastor explica, amb les paraules de l'adult i els sentiments de l'adolescent, la vida quotidiana, la casa, l'entorn, el treball, les llargues hores de solitud sense altra companyia que les ovelles, els moments de joc i de festa, els moments dramàtics també, com el combat contra la perfídia d'unes corrents que no pot evitar que s'enduguin un company per sempre. El jove que tot just surt de l'adolescència arriba a Barcelona, la casa d'hostes, el treball, un altre tipus de solitud a la gran ciutat en la qual no coneix pràcticament ningú, la nostàlgia dels éssers i els paisatges que va deixar enrere, els recorreguts per la ciutat, el descobriment de l'amor, la consciència de classe, l'activitat sindical i política. L'autor aconsegueix explicar la seva vida, les seves activitats i els seus estats d'ànim amb les paraules justes, necessàries i imprescindibles. La subjectivitat és present però és austera, d'emoció continguda, sense cap mena de narcisisme, la tendresa hi és present però no és explícita, s'intueix, de vegades amb gotes d'ironia, altres fent parlar els fets. Antoni no evita parlar d'ell però parla més dels altres, dels entorns, dels comportaments col·lectius. El seu estil és propi de la literatura objectiva, el que importa és el que fan els personatges. Els sentiments i els pensaments s'endevinen , es coneixen a través dels actes.

L'escriptura de l'obra mereix finalment un últim comentari especial, encara que no és l'últim en importància. És una obra, àgil, elegant, lleugera, aparentment simple, amb una gran capacitat de síntesi, de vegades quasi el·líptica, sempre comprensible. Sap transmetre emocions sense exposar-les, idees sense discursos, història real i col·lectiva a partir d'una peripècia vital. Tot el que diu el text està carregat de sentit. En literatura, com en política, la forma és part fonamental del contingut. Una bona obra ha de ser necessàriament una obra amb estil propi, atractiu, elaborat sense que es noti, ben escrita sense ser en cap moment ensucrada. Un llibre l'escriptura del qual vola però el que compta és radicalment terrenal.

Els treballadors, els moviments socials i polítics de les classes populars, fan història, amb les seves vides i el seu treball, amb les seves lluites i les seves esperances. Escriuen la història amb fets, però per entendre i participar en la història tots necessitem també conèixer com viuen la història que construeixen cada dia, en la seva acció quotidiana que els enfronta al poder polític i econòmic amb la seva memòria i les seves paraules. Prescindir de la història dels treballadors explicada per ells mateixos és contribuir a l'oblit de la història real, és assumir la versió i el llenguatge dels poderosos i dels privilegiats. Obres com Huellas imborrables són tan necessàries com en aquest cas boniques.