El monopoli econòmic dels homes, blancs i occidentals

L'economia és avorrida, llunyana i està a les mans dels altres. La gran majoria de nosaltres no vivim colze a colze amb aquelles persones que mouen els fils de la macroeconomia des de despatxos institucionals d'aquí, europeus o nord americans. Que es plantegen si “rescaten” o no països sencers, restringeixen el deute, subvencionen l'agricultura o el turisme, o els bancs i aposten per serveis públics bàsics o ho deixen tot en mans del “lliure mercat”.

A més a més, també són els altres qui l’ensenyen. El monopoli de l’educació econòmica envaeix les universitats, però no només, ara, amb el programa d’educació financera a les escoles, els bancs també s’han infiltrat a l’educació bàsica. No hi ha crítica, no hi ha models alternatius; el capitalisme no és un corrent o una ideologia, és «La Veritat».

El sistema d’aprenentatge és, de fet, brillant. A tot allò que siguin despeses els posarem un nom que soni negatiu. Així doncs els salaris són costos, la inversió en educació són costos, la sanitat pública genera costos... i el que quedi per l’empresa seran beneficis, que sona molt millor! Numèricament tot serà tan fàcil com reduir al mínim els costos que, a ulls de l’alumnat emocionat amb els càlculs matemàtics, s’hauran convertit en només números i deixaran de ser l’accés a l’habitatge, a l’educació o la medicina que salvarà una vida. El llenguatge econòmic s’encarrega a poc a poc de convertir les persones en nombres, descontextualitzar de la vida real les teories, els models, les operacions, i portar-les a un pla abstracte i simbòlic que només s’ha de maximitzar per obtenir beneficis rècord.

Els qui posseeixen l’economia, a més a més, gairebé sempre són homes. No és només la bretxa salarial del 25% a l’Estat Espanyol, no és només que més d’un 70% de les dones pensionistes rebin una prestació per sota el salari mínim i que una dona aturada rebi 1.825 euros menys de mitjana cada any que un home a l’atur. És també que les dones dediquem dues hores més al dia al treball de cures i de la llar, sustentant de manera invisible la part productiva de l’economia. I és també que, entre 2009 i 2014, les polítiques d’igualtat a Catalunya rebessin un 34% menys d’un pressupost ja reduït, que les lleis per eradicar la violència masclista no es dotin de recursos i, per tant no es despleguin. I és també que a les empreses la presència femenina no arribi al 40% i a les institucions polítiques es situï al voltant d’aquest 40%. I també, gairebé no cal dir-ho, aquells que mouen els fils, són homes blancs i institucions occidentals que decideixen, fins i tot, el destí de les zones del món i com han de fer servir els recursos naturals per poder créixer, sempre és clar, en el marc de creixement que ells han inventat.

Ens fan l’economia llunyana i avorrida, però en depenen les nostres vides i, és per això que l’hem de fer nostra. Apoderar-nos-en, entendre-la, analitzar-la. I, com a periodistes, formar-nos i explicar-la, per no veure ni sentir mai més les seves paraules sense crítica ni alternativa. I provar entre totes i tots de canviar aquest model imposat que ens ofega.